TH 33 La portada

TH 33 Monogràfic

‘El Celler’, un best-seller internacional de Noah Gordon ambientat a Catalunya

Quan el 23 d’octubre vam sentir que Noah Gordon, després de vuit anys sense publicar, feia al Museu del vi de Vilafranca del Penedès la presentació d’un nou llibre, que estava ambientat en terres catalanes, la curiositat lectora ja es posà en marxa per aconseguir el llibre... El record de novel•les com El metge o L’últim jueu feien pensar en una història força documentada plena de detalls del nostre passat. Un best-seller de difusió internacional! Protagonitzat en les nostres terres...!

L’últim llibre de Noah Gordon és això: un best-seller que es llegeix amb facilitat, amb elements d’aventura i de tendresa, adequat per a lectors amb ganes d’evadir-se i passar una bona estona aprenent una mica d’història. Tot i ser força gruixut es fa curt i a un li agradaria encara una mica més...

Ara bé, no espereu una novel•la nacionalista ni reivindicativa de les essències catalanes perquè no la trobareu. En principi crida l’atenció que els protagonistes, i també alguns personatges secundaris, tenen cognoms forans. Són una família gallega que després d’una guerra va rebre les terres com a benefici. I algunes vegades quan parla del país parla d’Espanya i no de Catalunya.

La novel•la se situa històricament a finals del segle XIX, quan Catalunya ja havia patit algunes de les guerres Carlines. Hi veiem com els fills segons de la família havien de cercar un ofici lluny de casa. Com que l’hereu es quedava totes les terres, els altres fills s’havien d’espavilar sovint en el seminari o en l’exèrcit, que és el camí que voldrà triar el nostre protagonista i que suposa l’inici argumental de la història. També hi veiem l’atracció que exerceix la indústria tèxtil, que va fer abandonar les terres a molts pagesos.

El protagonista es veu involucrat en un esdeveniment imprevist i tràgic, que li fa abandonar el país i anar a terres del Llenguadoc. Allà aprendrà l’art de fer un bon vi amb tècniques desconegudes a Catalunya. Al cap d’uns anys pot tornar al seu poble natal, on es fa càrrec de la vinya familiar, perquè el germà gran ha marxat a la fàbrica de la ciutat.

Com totes les obres de Noah Gordon, està ben documentada pel que fa als costums i al context polític. L’autor, igual que en les altres novel•les, realitza un treball d’investigació exhaustiu, en el qual s’assessora amb bons especialistes, i que acostuma a durar tot un any. Un cop feta aquesta recerca, després redacta. Posa cares i noms a aquest fons històric. Tot el procés acostuma a durar uns cinc anys aproximadament.

El que centra l’atenció d’El celler és l’afany del protagonista per millorar la qualitat del vi. Es pot endevinar la passió de l’autor per aquest món, la seva preocupació per anar esbrinant tot el procés i les metodologies per arribar a fer un bon vi.

En els seus llibres endevinem la implicació i l’entusiasme en allò que està explicant, ja siguin avenços mèdics, tècnics o socials. En els arguments de les històries, notem la seva ascendència jueva i també la seva passió per la medicina i la història. Són temes que com podem observar,surten reiteradament en les seves obres.

Una vida entre la medicina i el periodisme dedicada a la bona literatura

Noah Gordon va néixer el novembre de 1926 a Massachusets, en una família d’origen jueu. Va estudiar medicina a Boston durant uns anys, tal com volien els seus pares, però ho va deixar per fer periodisme.

A principis del anys 50 va començar a treballar com a editor i a participar com a reporter en diferents diaris i més endavant va col•laborar en algunes revistes mèdiques.

L’any 1965 va publicar El Rabí, que va tenir un èxit considerable i va ser la primera d’un seguit de novel•les històriques que han agradat a lectors de tot el món. Des d’aquell moment es va dedicar a la literatura.

La seva trajectòria professional ha estat reconeguda per diversos premis als Estats Units i altres països europeus.

A la dècada dels 90 va fer un viatge al nostre país, on viu un dels seus quatre fills. Arran d’aquest viatge, que va anar seguit d’altres, es va interessar pel món del vi.

Bibliografia de Noah Gordon

● EL RABÍ (1965). Edició en català del 1995: El rabí és el primer relat que el va donar a conèixer. Explica la història d’un noi criat en un barri marginal, que esdevé rabí i que es debat entre la tradició i la modernitat. Quan coneix l’amor de la seva vida, la filla d’un pastor protestant, ha d’enfrontar-se a la rigidesa de les normes de la seva comunitat. No és una novel•la d’acció i d’aventura, sinó social i psicològica, situada en l’època actual. Descriu els costums de la comunitat jueva.

● EL COMITÈ DE LA MORT (1969). Edició en català del 1996: El comitè de la mort és la història de tres joves metges, ambiciosos i apassionats, que revisen historials mèdics de pacients difunts per valorar si la mort es podia haver evitat.

● EL DIAMANT DE JERUSALEM (1979). Edició en català del 1995: Narra la història de la recerca d’un valuós diamant relacionat amb el passat del poble jueu. És una història d’aventures i d’amor, en la qual s’entrellacen el passat i el present.

● EL METGE (1986). Edició en català del 1994: Segurament és la millor de les seves obres. És la primera part d’una trilogia sobre la història de la medicina. El metge ens transporta al segle XI. El protagonista, amb el seu afany per millorar els coneixements mèdics, fa un viatge des de Londres fins a Pèrsia, on es farà passar per jueu per estudiar medicina amb Avicena.

● XAMAN (1992). Edició en català del 1994: A mitjans del segle XVIII Rob J. Cole es veu obligat a emigrar des d’Escòcia als Estats Units. Després d’estudiar a Boston, anirà a les noves terres de l’oest i s’instal•larà com a metge rural, on entrarà en contacte amb la cultura dels indis Sauk i amb moviments d’alliberament d’esclaus. Posteriorment el seu fill continuarà amb els estudis i l’ofici de la medicina.

● LA DOCTORA COLE (1996). Edició en català del 2002: Última part de la trilogia. Es situa en els Estats Units dels anys 80. La doctora Cole és una dona moderna i independent, que decideix deixar l’hospital de la ciutat per crear un consultori en una zona rural. El relat posa en evidència la precarietat i els dèficits de la sanitat pública americana.

● L’ÚLTIM JUEU (2000). Edició en català del 2001: Ambientada en l’Espanya del segle XV, narra l’expulsió dels jueus i les seves conseqüències. Yonah Toledano es queda sol quan tota la família marxa del país. Haurà de viure amagant la seva identitat en una Espanya intolerant dominada per la Inquisició.

● SAM I ALTRES CONTES D’ANIMALS (2002). Edició en català del 2002: Recull de contes infantils.

Àngels Vilà-Rius

TH 33 Entrevista

Sergi Buka, il·lusionista, ha estrenat ‘Umbra’ al TNC: “En la màgia intento buscar-hi la part poètica”

Sergi Arnalot, de nom artístic Sergi Buka, va néixer a Barcelona el 21 d’octubre de 1974. Es defineix com a il·lusionista i diu que treballa sobretot la poesia de les il·lusions òptiques que crea. Va començar fent jocs de mans de molt petit i, ara, als 33 anys, ha estrenat amb un èxit notable ‘Umbra’ al Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle que, diu, “no deixa de ser la meva història des que vaig començar”. L’entrevistem un matí d’abril a la biblioteca, on arriba, com tots els mags, amb una gran maleta plena d’il·lusions i on ens sorprèn amb alguns dels seus trucs. Des de fa tres anys viu a Torrentbò.

Què t’ha portat a viure a Arenys de Munt?
Després de viure tota la meva vida a Barcelona –excepte quan he viatjat i dos anys d’estada a Molins de Rei–, tenia ganes d’anar a viure en algun poble, buscant tranquil·litat. A més, ja tenia alguns vincles amb el Maresme, perquè hi conec força gent: havia treballat amb els Comediants i també tinc molta relació amb gent de l’espectacle que viu en aquesta zona; i vaig anar a parar a Torrentbò, ara ja fa tres anys.

Tu vas començar a fer màgia als 14 anys. I el dia 5 d’abril vas estrenar ‘Umbra’ al TNC. Quines han estat les fites més importants d’aquests 19 anys?
De fet vaig començar abans dels 14 anys. La meva afició a la màgia ve d’un dia, quan tenia set o vuit anys, que vaig veure per casualitat a la televisió un mag que feia canviar unes cartes de color. Allò em va impactar i vaig començar a intentar fer aquell truc. També hi havia el meu tiet Jordi, que em feia jocs de mans. I per Reis solia demanar jocs de màgia. M’agradava molt. Fins que un dia, tenia 10 o 11 anys, vaig descobrir una botiga d’il·lusionisme i me’n vaig fer client habitual. Hi solia anar un cop al mes amb la mare, i hi comprava sobretot llibres.

Però de molt jove ja vas ser membre de la Societat Espanyola d’Il·lusionisme. Sí; en aquella botiga em van dir que hi havia una societat on es reunien els mags. L’edat per entrar-hi eren 18 anys, i jo llavors en tenia 13, però tot i això hi vaig anar, sense èxit. Un any després hi vaig tornar, i em van tornar a dir el mateix, que fins als 18, res, però, com que ja era allà, em van dir que els fes alguns jocs de mans. Vaig treure la meva motxilleta màgica i els vaig fer uns quants efectes. Els va agradar i van dir que parlarien amb la junta, a veure si es podia fer una excepció..., i amb 14 anys vaig ingressar a la Societat Espanyola d’Il·lusionisme, que ara la seva representació a Catalunya és l’ACAI, l’Associació Catalana d’Il·lusionisme. I així va començar tot.

I la primera actuació? Va ser al cafè Llantiol de Barcelona. Devia tenir uns 15 o 16 anys. A la SEI vaig conèixer un il·lusionista, en Gabi, que hi treballava, i em va dir que buscaven mags. El Llantiol tenia dues sales, una al carrer Riereta i una altra al Poble Espanyol, on feien petites actuacions. Se’ns va proposar a una colla d’il·lusionistes anar-hi el diumenge a la tarda, però de manera molt informal i voluntària, per anar agafant taules. I és on vaig actuar per primer cop davant de públic.

Per tant, als 15 anys debutes al Llantiol. Des de llavors fins arribar ara al TNC, què destacaries de la teva carrera?
Jo destacaria sobretot la feina amb Comediants, el 2001, quan vam fer Bocatto di Cardinale. Va ser una oportunitat que em va ajudar molt: els il·lusionistes fem una feina molt solitària, perquè juguem amb el secretisme i fins que no tenim un efecte preparat i presentable estem moltes hores tancats sols, assajant. I sovint estem pendents de l’efecte, el moviment, la manera d’executar, però oblidem o deixem de banda altres coses que són molt importants en les arts escèniques com la presentació o la posada en escena. Treballar amb Comediants em va ajudar molt a tenir en compte aquestes coses.

Una altra fita deu ser el creuer pel Volga, oi? Com va ser que anessis a Rússia? Jo de fet vaig estudiar uns anys arquitectura, i tenia el dubte de si acabar la carrera o llançar-me a fer el que de veritat m’agradava, que era l’il·lusionisme. Vaig acabar almenys delineació, pensant que sempre hi podia tornar, i llavors vaig intentar viure de la màgia: buscant llocs on actuar, vaig rebre una publicitat que anunciava un creuer pel Volga, i vaig pensar que potser hi feien espectacles. Hi vaig trucar i al cap de quatre dies ja tenia el visat, el passaport, i tot a punt per embarcar-m’hi, perquè precisament estaven buscant un il·lusionista que actués a les nits. Hi vaig estar quatre mesos: era un creuer que cada deu dies anava de Moscou a Sant Petersburg. S’aturava quatre dies i llavors tornava, deu dies més al vaixell.

D’allà et ve el nom artístic, oi? Sí, allà la tripulació em deia buka. I jo no sabia per què. Però uns anys després, treballant a París amb una parella d’artistes, ell d’Ucraïna i ella de Rússia, em van dir que buka volia dir “àgil amb les mans”. I vaig pensar que podia ser un bon nom artístic. Potser ara no ho faria, però quan comences et bases molt en el que t’expliquen, i hi ha molta tradició que els il·lusionistes tinguin un nom artístic. Per exemple, hi havia el Li Chang, que no era pas xinès sinó de Badalona, i actuava vestit de xinès, amb quimonos que es feia portar... Sempre hi ha hagut aquesta tradició, i per això vaig decidir fer-me dir Buka. Ara no ho trobo tan important. És com el fet d’actuar amb frac. Ara ja no té tanta vigència, crec que un mag avui dia ha de sortir més actual. Però quan vaig començar em van dir que el primer que havia de fer era tenir un bon frac per actuar. Després t’adones que no cal, tot i que el frac i el barret de copa s’han quedat com a vestimenta de mag.

D’on ve, aquesta tradició? De Robert-Houdin, un mag que el 1830 va portar la màgia als teatres. Ell era rellotger, i va muntar a París un teatre de màgia. També va ser inventor de molts dels efectes que encara avui dia es fan, i de molts autòmats, precisament perquè venia de l’ofici de rellotger. Ell va portar la màgia a l’espai teatral, perquè en aquella època els mags actuaven a tavernes i a fires, com els faquirs i joglars, però ell va muntar un espectacle per a un teatre i en aquella època la muda de gala era el frac, i per això va quedar.

Continuem amb la teva trajectòria. Què més destacaries? És destacable la creació de Quimera, un espectacle que m’ha aportat moltes satisfaccions, uns quants premis, i que crec que és el que ha marcat molt el que jo faig.

Com defineixes el que fas? Jo em defineixo com a il·lusionista. En els efectes que faig intento buscar-hi la part poètica, la part maca de la meva feina. Treballo molt l’efecte visual, les ombres xineses, les projeccions de vídeo, intentant combinar la realitat amb la ficció; m’agraden molt les il·lusions òptiques, i treballar amb la llum i amb la imatge. Això comporta fer màgia d’escena, més que màgia de prop, amb cartes, daus, cordes... La majoria de mags comencem amb màgia de prop; en canvi, l’escenari comporta més complexitat: hi ha llums, guió, decorat, escenografia, hi entren molts més elements.

Què significa per tu estrenar al TNC? Significa una oportunitat, no només per mi sinó per la màgia. Feia anys que jo volia portar la màgia al teatre, com a disciplina. Volia fer un muntatge per un circuit on s’hi veu molt poca màgia, i que no es presentés només com a espectacle sinó com a obra artística. Quan se’ns va presentar l’oportunitat, vam presentar el projecte al TNC, ens vam reunir amb el Sergi Belbel [director artístic], i va dir que era una proposta maca perquè no s’havia fet mai res d’il·lusionisme, i tal com ho enfocàvem encaixava en l’espai del Nacional Petit.

Ho vas fer tot tu sol? Un projecte així no el pots fer sol: jo tinc amistat amb en Jordi Kai Puig; li vaig demanar que m’ajudés i es va afegir a l’equip. Hi participa com a productor. Vam parlar també amb en Ramon Simó, que és el director, proposat per en Kai. La música sí que tenia clar que volia que la fes en Pep Pascual, perquè treballa molt amb joguines i fa una música molt especial per crear un ambient màgic. Volíem crear un espectacle visual, que es pogués entendre a tot arreu.

Com definiries ‘Umbra’? És un conte on hi ha uns personatges amb un fil conductor... l’origen és en un llibre de Paul Auster [Mr. Vertigo] on el personatge diu que el dia més meravellós de la seva vida va ser quan va aprendre a volar. A nosaltres se’ns va ocórrer que el dia més meravellós d’en Sergi Buka va ser quan va aprendre a desaparèixer, però té dificultats per tornar. I a partir d’aquesta idea vam muntar la història, que no deixa de ser la meva història des que vaig començar. En aquest espectacle hi faig la màgia que al llarg dels anys he anat fent, combinat amb números creats per aquesta ocasió. És un espectacle bàsicament visual on el públic veu aquest conte: una lluita entre jo i el meu representant, que es diu Lavache, que està fart de mi perquè no em presento a les actuacions perquè desaparec i no sé tornar. Aleshores mira d’aprendre el que faig per substituir-me als escenaris. Al final, però, ningú no sap qui és qui... hi ha tres personatges: el senyor Lavache, jo i el Senyor Gris, un personatge misteriós que surt sempre tapat; amb tot això fem molts efectes òptics per descol·locar el públic, per jugar amb la il·lusió i presentar els efectes d’una manera poètica. Intento buscar la part més fràgil, sensible, de la representació, intento emocionar amb l’efecte: no fer un joc per fer un joc, perquè sí, sinó buscar aquell miniconte que hi ha en un efecte.

És un espectacle infantil? No, és per a tots els públics. Els nens es fixaran en uns detalls que als adults els passaran desapercebuts, i els adults es fixaran més en la història o en altres efectes. Per exemple, hi ha un número on convertim gotes d’aigua en monedes i les monedes en peixos. I els nens, en canvi, surten més impressionats amb el número final, perquè fem desaparèixer una espectadora, i es pregunten què ha passat, on ha anat a parar, tot i que després ja se la troben a fora, quan surten...

Però aquesta espectadora és del vostre equip? O bé està advertida? No, no, ella no sap que desapareixerà al final de l’espectacle...

Actuar al TNC ha estat la fita més important de la teva carrera? Home, és una sala veritablement important, i sents que se’t reconeix la feina que estàs fent, això omple, però sobretot estic content perquè hem portat un espectacle de màgia a un espai teatral, i m’agrada pensar que això és obrir una porta a futures representacions d’il·lusionisme a les grans sales de teatre.

Què faràs després del TNC? Umbra es mourà per Catalunya, però alhora estic treballant en un projecte que em fa molta il·lusió, que és una pel·lícula: fa cosa d’un any es va posar en contacte amb mi en David Blanco, un director de cinema gallec, jove, que ha fet curtmetratges i també un llargmetratge per TVE, per La 2, sobre indigents, i em va demanar si volia col·laborar amb ell en una pel·lícula en la qual les ombres són una mica el protagonista del film.

És una pel·lícula de ficció? És cinema social, reivindicatiu; una història d’amistat de dos indigents, un dels quals té l’habilitat de jugar amb ombres i llums, i jo he de fer les ombres. Hi doblo les mans d’un dels personatges i sóc l’assessor sobre tot el que fa referència a les ombres xineses. També he de muntar els quatre espectacles d’ombres que apareixen a la pel·lícula.

Ja has dit que els il·lusionistes sou autodidactes, però digues quins són els teus principals referents. He après molt de molts mags, més que no pas d’unes poques persones. Hi ha molta gent molt bona i m’he fixat en molts d’ells; no em considero deixeble de ningú. Els meus referents són més històrics: Horace Goldin, que a l’any 33 ja feia alguna cosa semblant al que jo ara faig amb Quimera, aquest efecte d’entrar i sortir de la pantalla de cinema. Un altre referent és Georges Méliès, que presentava els seus espectacles en teatres i pretenia fer muntatges fantàstics.

Georges Méliès és un dels precursors del cinema... Sí, perquè la màgia i el cinema sempre han tingut molta relació. Jo vaig molt sovint al museu del cinema de Girona. Allà s’hi pot estudiar la història de la fascinació de l’ésser humà per les imatges en moviment. Hi he anat molt per investigar sobre el meu treball en ombres xineses.

L’èxit dels il·lusionistes es deu al fet que els espectadors som uns ingenus i ens ho creiem tot? Nosaltres ens valem del fet que, com que el públic no sap com va allò que fem, de seguida agrada. Però jo els jocs de mans els presento com una història, vull que el públic s’ho passi bé. Busco crear una atmosfera màgica i que el públic es deixi portar... Amb la meva actuació procuro que el públic es relaxi, es deixi dur i jugui, perquè de fet és un joc; que disfruti i se sorprengui. Intento treure aquell nen que hi ha dintre de tots.

Com t’hi sents, a Arenys de Munt, i com valores la vida cultural del poble? M’hi sento molt bé. Però pel fet de viure a Torrentbò i per la meva feina no estic gaire per aquí, no estic tant en contacte amb el poble com m’agradaria.

Pere Franch
Fotos: Sergi Buka i Eulàlia Colomer

TH 33 Llibres

DESCOBRIR UN POLICIA: EL COMISSARI ADAMSBERG

El hombre de los círculos azules Bajo los vientos de Neptuno La tercera virgen
Fred Vargas
Madrid: Siruela, 2004, 2006 i 2008. 256 p., 496 p. i 394 p.

Un dels meus plaers com a lector és descobrir personatges nous, personatges que vas retrobant en noves històries i amb qui de tant en tant vols tenir una “sentada”, com amb un vell amic amb qui no vols perdre el contacte, encara que sigui per explicar-vos allò que us heu dit altres vegades.

Això –descobrir un nou personatge– m’acaba de passar amb un comissari que no coneixia. Després del Wallander de Mankell i del Montalbano de Camilleri, no havia trobat cap policia que m’enganxés com Jean-Baptiste Adamsberg, comissari de la Brigada Criminal francesa, fruit de la imaginació de l’escriptora francesa Fred (Fredérique) Vargas.

D’entrada, jo el situaria entre els dos policies que he esmentat: no tan introvertit com el suec, però menys expansiu que el sicilià; això sí, amb la característica comuna amb ells que va molt a la seva. Adamsberg –a qui jo faria la mateixa edat dels altres dos: quaranta-i-pocs–no sap estar-se assegut reflexionant, ha de passejar-se perquè les intuïcions li arribin, intuïcions que sovint són incomprensibles per als seus col·laboradors –alguns d’ells, secundaris de qualitat–, però encertades gairebé sempre, és clar! Quant als col·laboradors, a més de policies (Danglard, el policia culte i alcohòlic alhora, la tinent Retancourt, de 110 quilos i una gran intel·ligència,...), a les tres històries que he llegit fins ara també en té de molt valuosos fora de la brigada, com ara Josette, l’àvia hacker (pirata informàtic) de Bajo los vientos de Neptuno.

Si no vaig errat, El hombre de los círculos azules és el que comença la sèrie –n’hi ha més!. Poden llegir-se sense seguir l’ordre, però us recomano que comenceu pel començament.

Vicenç Lloret


Escola de Rebel·lia
Salvador Seguí
Lleida: Edicions el Jonc, 2007. 124 p.

El llibre té un pròleg d’Emili Cortavitarte, historiador i sindicalista de la Confederació General del Treball, CGT; una petita novel·la autobiogràfica de l’autor que ajuda a entendre les condicions de vida de l’època i la mentalitat d’un moviment obrer anarcosindicalista, sotmès a unes duríssimes condicions d’explotació laboral; tres discursos de Salvador Seguí, que defineixen la seva línia ideològica; i una entrevista on se li pregunta per la tàctica de la CNT i on es vol fer una aproximació al lluitador obrer.

Seguí (1887-1923), conegut amb el sobrenom del “Noi del Sucre”, s’incorpora des del 1910, data de la constitució de la CNT, a les tasques organitzatives i de propaganda, i esdevé un dels seus dirigents amb més capacitat d’anàlisi política i d’elaboració teòrica.

El 1916 és nomenat secretari general de la CNT, té un paper cabdal en la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro) el febrer i el març de 1919, amb 15.000 sindicalistes detinguts i el triomf de les reivindicacions obreres. Durant el període del pistolerisme de la patronal (1917-1923) fou empresonat i el 1920 patí un primer atemptat.

Tingué amistat personal i política amb F. Macià, J. Casanovas, Ll. Companys i F. Lairet; amb els dos darrers sembla que hi havia el projecte de formar el Partit Socialista Català unint les forces del catalanisme d’esquerres amb els elements més moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera. Seguí donà molta importància a la política de les aliances estratègiques, perquè era refractari a les simplificacions doctrinàries. Així, es pot situar en la línia d’un possibilisme llibertari, en la necessitat de la formació teòrica dels militants obrers i en el concepte d’antipolítica burgesa, però amb la necessitat d’intervenció en la lluita política.

L’assassinat de Lairet, el 1920, i Seguí, tres anys més tard, per pistolers a sou de la patronal, impossibilità l’assentament d’una alternativa política que defensés el doble alliberament nacional i de classe del poble català. Si les bales no haguessin segat les seves vides potser la història del nostre poble hauria anat per altres camins.

Agustí Barrera


El meu ofici
Josep M. Espinàs
Barcelona: La Campana, 2008. 163 p.

Josep M. Espinàs és autor de novel·les, narracions, viatges a peu, obres de teatre, manuals d’educació cívica, articles... i fins i tot de la lletra de l’himne del Barça. Sens dubte, és un gran comunicador!

En aquesta ocasió ens delecta amb un recull d’observacions i petites reflexions sobre el seu ofici. Ofici que porta exercint –professionalment– des de fa més de cinc dècades.

Aquest llibre forma part dels anomenats autoretrats, ja que parlar del seu treball –inevitablement– és parlar de sa vida.

Fa referència, per exemple, a la seva màquina d’escriure Olivetti i com els fabricants de les cintes, d’una discreta manera, li recorden que les coses s’acaben. Potser per aquesta raó, amb l’humor i la ironia que el caracteritzen, es permet el luxe d’incorporar-nos un apunt del que podria ser la seva futura necrològica.

Una manera senzilla d’explicar com són els llibres d’en Josep M. Espinàs és llegint el capítol titulat “Lectura”, que diu així: «Els llibres, com les persones, convé que tinguin un caminar lleuger. [...] Lleuger no vol dir frívol, ni insignificant. [...] La meva tendència, no puc fer-hi res, és favorable a llegir sense haver d’ensopegar gaire sovint. Ja hi ha prou pedres als camins».

Com a lectora només em queda agrair-li aquesta tendència, que fa que els seus llibres em captivin i em corprenguin.

Joana Tafalla


Trilogía de la noche
Eli Wiesel
Barcelona: El Aleph, 2008. 341 p.

El Aleph Editores recupera en un sol volum tres dels relats més destacats del Premi Nobel de la Pau Eli Wiesel (Sighet, Romania, 1928). Supervivent d’Auschwitz i Buchenwald, on va perdre el pare, la mare i la germana, terrible experiència que ocupa el primer dels relats, La noche, el seu compromís posterior amb la causa sionista i les seves opinions respecte al món àrab l’han convertit en un personatge polèmic, objecte de nombroses crítiques (especialment criticat fou el seu comportament davant de la matança de Sabra i Shatila de l’any 1982, en què sota el comandament de Sharon van ser assassinats 4.000 palestins).

Trilogía de la noche està formada pels relats La noche, El alba i El día, i és un colpidor testimoni de primera mà sobre la barbàrie dels camps de concentració. Els relats se situen en els camps de concentració i extermini alemanys, a la Palestina de mitjans dels quaranta, poc abans de la creació de l’Estat d’Israel, i a Nova York. Tots tres relats plantegen les vicissituds d’un mateix personatge, i la marca indeleble que la seva estada als camps d’extermini ha deixat en la seva concepció de la vida, en les seves creences religioses i en la seva actuació vital.

El primer dels relats, La noche, cal significar-lo com un dels millor exponents d’allò que es va anomenar literatura de l’Holocaust (Améry, Levi, Semprún, Kertész). El alba relata les hores prèvies a un ajusticiament, en un context on l’antiga víctima dels camps és ara el botxí que executa un militar britànic en el context de la lluita pel reconeixement de l’Estat d’Israel. Finalment, El dia ens ofereix el relat del greu accident que pateix el personatge, alhora que ens mostra els seus passos vitals, que l’han portat als EUA, i la impossibilitat de fugir del record de l’experiència patida. Trilogía de la noche constitueix un document essencial d’un segle XX que va agermanar com mai abans la civilització i la barbàrie.

Óscar Carreño


Un pensament de sal, un pessic de pebre
Dietari obert 1990 - 1991
Montserrat Roig
Barcelona: Ed. 62, 1992, 470 p.

Recull pòstum de les últimes col·laboracions periodístiques de Montserrat Roig que van ser publicades diàriament entre el 1990 i el 1991 en el diari Avui. Nestor Luján, Josep M. Flotats, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda (de la qual aquest any celebrem el centenari del seu naixement) són una petita part dels personatges que veiem des dels ulls de la periodista i escriptora.

D’una manera que Josep M. Castellet defineix en el pròleg com “desimbolta, irònica, sarcàstica, si cal fins i tot burleta, sorneguera i, en molts casos, plena d’humor”, tracta temes que són d’actualitat tant en el moment que van ser publicats com a dia d’avui, quinze anys després, i per això recomanem des d’aquí la seva lectura. Relats curts, fàcils de llegir i intemporals que cal assaborir a poc a poc i sense presses.

Les seves reflexions inicien un recorregut per l’espai nacional, internacional i social de finals del segle passat. Una dona compromesa amb el seu temps, revolucionària socialista, que mostra un món real i canviant que es mou per confins de justícia i injustícia, de solidaritat, de feminisme, de reflexions literàries. Portadora d’un discurs crític sobre el poder amb paraules que nosaltres no gosaríem utilitzar ni esmentar (“la patuleia de xoriços que s’han enriquit amb la guerra són gent que van per feina”) i que ella tracta amb total naturalitat.

Pilar Simoni


La força de la gravetat
Francesc Serés
Barcelona: Quaderns Crema, 2006. 250 p.

Aquest recull d’històries recorre tot Catalunya, de nord a sud i d’est a oest, tot presentant personatges i situacions molt diverses d’èpoques també diferents, des de les colònies industrials fins ara. Els seus protagonistes són persones d’ambients socials i d’ocupacions molt diversos: caçadors de llamps, piròmans, metges, remeieres, esportistes aficionats, treballadors de fàbrica...

Francesc Serés ens presenta aquesta mena de retrat de Catalunya a través de persones que hi viuen amb un llenguatge polit i proper alhora, amb un estil senzill –molt treballat, per tant– que acosta les històries i els seus personatges –cada història i cada personatge– al lector, que se sent immers en cada un dels relats, que sovint, tot i el seu realisme, es troben al llindar de l’irreal.

Vicenç Lloret


El conte número tretze
Diane Setterfield
Barcelona: Empúries, 2007. 398 p.

El conte número tretze és la primera novel·la de l’escriptora anglesa Diane Setterfield. Sorprèn, d’entrada, la maduresa literària de l’obra, deguda segurament a l’edat de l’escriptora, el temps que ha esmerçat a escriure-la (cinc anys) i a la seva formació filològica.

La trama argumental del llibre se centra al voltant de la vida d’una escriptora famosa, Vida Winter, de passat enigmàtic. Hi ha, però, dues històries que s’entrellacen, ja que el relat està escrit en primera persona per la Margaret Lea, biògrafa que contracta l’escriptora, i que ens narrarà tot el procés que la porta a descobrir la vida d’aquesta dona fascinant i complexa, però també la seva pròpia trajectòria vital.

Des de bon principi em vaig sentir seduïda per la novel·la, i no era només perquè m’hagués quedat enganxada en les seves xarxes d’intriga, sinó també perquè l’estil elaborat de l’autora, ple d’imatges evocadores, era capaç de recrear els ambients i descriure els estats d’ànim amb tant d’encert i sensibilitat que em sentia transportada i submergida dins el món creat per la seva ploma.

Tot el llibre és un homenatge a les novel·les de misteri del segle XIX (La dama de blanc, Cims borrascosos...) i especialment a Jane Eyre, de Charlote Brontë. És com si hagués agafat diferents elements d’aquests llibres (personatges, paisatges, ambients, situacions...) i hagués confegit amb ells un nou relat original i propi. Però si el tema principal de les Brontë és l’amor entre un home i una dona, Setterfield ens parla de dos tipus d’amor diferent: el lligam entre els germans bessons i la devoció cap als llibres.

Assumpta Farré


Claus y Lucas / Trilogia de Claus i Lucas
Agota Kristof
Barcelona: El Aleph, 2007. 444 p. / La Magrana, 2007. 477 p.

Tot i tractar-se d’un llibre aparegut durant el passat 2007, crec que val molt la pena recuperar Claus y Lucas d’Agota Kristof (Csikvand, Hongria, 1935) per recomanar-lo amb vehemència. L’agosarat lector que s’apropi a les seves planes no gaudirà d’un retrat de família alegre que passa els diumenges, tupper en mà, en bucòlics espais silvestres, perquè les relacions familiars que trobarà al llibre són relacions marcades per la mateixa violència que caracteritza el temps històric en què s’ubica la història (Segona Guerra Mundial i la implantació del règim soviètic a l’Hongria de la postguerra).

La història que se’ns explica és la de dos bessons que davant de la situació límit que causa la guerra són deixats per la seva mare a la cura d’una àvia que fins aleshores restava en el desconeixement dels petits i que aviat odiaran amb la visceralitat amb què només poden odiar els nens. I això, perquè l’àvia en qüestió, que gaudeix entre el veïnat del sobrenom de la bruixa, es guanyarà amb escreix l’odi dels néts. Claus y Lucas recull tres novel·les: El gran cuaderno, La prueba i La tercera mentira, que ja foren editades (Seix Barral i La Magrana) de manera individual i que ara s’apleguen en sengles edicions aparegudes alhora en castellà i en català.

Com si d’una cruel faula infantil es tractés, Kristof crea, a través de la relació dels dos bessons amb l’espai que els envolta i amb la seva posterior separació, una metàfora de l’Europa dividida primer per la Segona Guerra Mundial i després pel Teló d’acer. Obra calidoscòpica on els diferents personatges ens ofereixen visions contraposades d’allò narrat, Claus y Lucas destaca per la prosa concisa i directa que provoca en el lector l’efecte d’un uppercut. Un llibre imprescindible que ens ensenya que la literatura és una eficaç eina a l’hora de mostrar-nos les situacions límits a les quals ens aboca l’estupidesa de l’ésser humà.

Óscar Carreño


El matí amb Raimon Panikkar
Antoni Bassas
Barcelona: Proa, 2008. 262 p.

Raimon Panikkar (Barcelona, 1918) és una d’aquestes persones que difícilment deixa indiferent. Després d’algunes reticències, s’ha animat (empès per n’Antoni Bassas) a publicar les converses que –un cop cada mes– manté amb el periodista via ràdio. De fa anys, Panikkar viu retirat a Tavertet (Osona). Allà troba la soledat –que no solitud– per a exercir la seva saviesa. Vet ací: cercar aquella prudència (phronesi) que intenta harmonitzar la dimensió interna i externa de tota vida humana.

En aquest sentit, el seu periple vital és ja prou revelador. Empeltat de pare indi i mare catalana, la seva formació relliga (com ningú a casa nostra) Orient i Occident. De fet, testimonia i construeix un autèntic pont intercultural. Sens dubte, aquest tret encara esperona més la lectura.

Panikkar, home exigent amb les paraules, obliga a llegir amb un llapis a la mà. No és amant de la superficialitat. Ans al contrari, al llarg del llibre denuncia amb vehemència l’epidèmia que ens envolta: la sobreacceleració del temps. Una perversió que ens porta a deshumanitzar-nos, car sense un temps humanitzat no hi ha repòs, sense repòs no avé la meditació i sense meditar no arriba la profunditat. D’ordinari, tota una filosofia.

Josep Lluís Rodríguez i Bosch


La mort i la pluja Guillem Frontera
Barcelona: Proa, 2007. 233 p.

La mort i la pluja és un recull de contes –històries autobiogràfiques?– que l’autor situa a la Mallorca de la seva infància, encara no envaïda pel turisme, en un poble d’interior que no figura als mapes, Alanària –l’Ariany on va néixer l’autor? –, molt rural encara, i que se centra, sobretot, en persones de la seva família, per la qual cosa les narracions s’enllacen entre elles.

Guillem Frontera, recordant la seva infantesa, ens presenta un món que ja no existeix, amb uns personatges amb molta força, entranyables la majoria d’ells, gairebé increïbles, mítics, com acostumen a ser mítics els records que ens vénen de la infància. I tot amb un llenguatge treballat, amb una suau ironia amable moltes vegades, amb un estil mesurat, poètic gairebé, efecte al qual hi ajuda l’ús de girs i de mots mallorquins, que ens permeten endinsar-nos encara més al món personal de l’autor.

Vicenç Lloret

TH 33 Música

PARIS MOON
Blackmore’s Night
Minstrel Hall Music, 2007

Blackmore’s Night és un grup potser no gaire conegut però d’una qualitat molt remarcable. Els seus membres principals són Ritchie Blackmore i Candice Night, que, a més de ser companys en l’àmbit musical, també ho són en el sentimental. Blackmore va ser un dels fundadors de Deep Purple i és el compositor de cançons tan cèlebres com Smoke on the Water o Soldier of Fortune. Després, però, va deixar aquest grup i va iniciar nous projectes amb Rainbow i posteriorment amb Blackmore’s Night, que es va donar a conèixer el 1997 amb el magnífic Shadow of the Moon.

Blackmore’s Night s’inspira en la música medieval i renaixentista i ens ofereix temes de creació pròpia amb aquestes influències, però amb un so totalment modern, i algunes cançons i melodies tradicionals adaptades. També té cançons de temàtica no relacionada amb temps antics i algunes versions de cançons relativament actuals. Blackmore afirma que el que realment li agrada fer és el que fa ara amb aquest grup i no el que feia amb Deep Purple, grup del qual es va cansar i per això en va marxar. Cal reconèixer que no només és un excel·lent compositor sinó també un virtuós de la guitarra. De la mateixa manera, Candice destaca com a cantant i lletrista del grup.

Paris Moon inclou un DVD i un CD amb el concert que Blackmore’s Night va fer a l’Olympia de París l’any 2006. Hi trobem cançons populars del grup com Under A Violet Moon, Renaissance Faire, Loreley o The Village Lanterne i algunes versions (cal destacar la de Diamonds & Rust, de Joan Baez).

Aquest concert difereix dels que el grup fa normalment perquè no va tenir lloc en el pati d’un castell, com tenen per costum. Si volem veure un dels seus concerts en aquest tipus d’escenari, podem mirar el que inclou l’anterior DVD del grup, Castles & Dreams, difícilment superable.

Joan Lloret


MUSIC OF THE SPHERES
Mike Oldfield
Universal Classics and Jazz / Mercury Records, 2008

El nom de Mike Oldfield acostuma a anar inevitablement associat a la música de Tubular Bells, especialment el tema principal, que es va utilitzar a L’Exorcista (caldria fer l’aclariment que no va ser composta expressament per a aquesta pel·lícula, com molts creuen). Si bé és cert que Oldfield ha utilitzat aquesta idea musical en uns quants dels seus àlbums, també és veritat que la seva música no es limita aquí, ni molt menys. És l’autor de discos excepcionals, com ara Hergest Ridge, Ommadawn, Incantations, The Songs of Distant Earth o Voyager, entre molts altres. Escoltant-los, podem tenir la sensació que Oldfield té un do molt evident de comunicar amb la música allò que no es pot expressar amb paraules.

Per a aquest nou treball, que l’autor ha descrit com una interpretació de l’antiga teoria de la “música de les esferes”, Oldfield ha comptat amb la col·laboració de Karl Jenkins, autor de la sèrie d’àlbums que porten el nom d’Adiemus (molt recomanables, també). Jenkins s’ha encarregat de l’orquestració, ha dirigit l’orquestra i ha produït el disc juntament amb Oldfield. L’àlbum també compta amb la col·laboració de la cantant neozelandesa Hayley Westenra (a la cançó On My Heart) i el pianista xinès Lang Lang.

Music of the Spheres té un so definitivament clàssic (en contrast, per exemple, amb l’últim treball d’Oldfield, Light & Shade, que és més aviat electrònic), però l’empremta del músic hi és ben present. Alguns fragments fins i tot poden recordar la melodia de Tubular Bells, però, tot i així, és un disc molt original dins l’obra d’Oldfield, que al llarg de la seva trajectòria ha experimentat amb tipus de música molt diversos. O, per dir-ho d’una altra manera, ha tocat moltes esferes dins el món de la música.

Joan Lloret

TH33 Cinema

LA SOLEDAD
Director: Jaime Rosales. Intèrprets: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Miriam Correa, Nuria Mencía.
Espanya, 2007. 128 min.

Poques vegades ens trobem davant una pel·lícula espanyola realment excepcional. La soledad, film guanyador dels darrers premis Goya a la millor pel·lícula i al millor director, és sens dubte una obra que està per sobre del que estem acostumats a veure a les nostres pantalles.

Dues dones: Adela, una mare jove i separada que s’instal·la a Madrid amb el seu nadó buscant una sortida a la seva monòtona vida en un petit poble de Lleó; i Antònia, una senyora gran, que treballa en un supermercat, té tres filles i porta una vida tranquil·la amb Manolo, el seu nòvio. Dues dones, i el seu entorn quotidià, el dia a dia, i quasi el minut a minut. Al cinema espanyol recent hi ha altres pel·lícules que han explorat amb èxit, crec jo, la contemplació de la quotidianitat, l’observació pausada dels esdeveniments ordinaris: En la ciudad de Silvia, de José Luis Guerín, o Ficció, de Cesc Gay, en són dos exemples. Curiosament, en els tres casos esmentats es tracta de films de directors catalans.

Rosales (Barcelona, 1970), però, no es conforma amb aquesta observació, que fa sens dubte de forma magistral, sinó que ens situa de ple en la tragèdia, la tragèdia que envolta les nostres vides i que es pot fer present en qualsevol moment. És una tragèdia contemporània, real i propera: el càncer, el terrorisme o la bogeria immobiliària, amb un rerefons d’incomunicació i soledat. Construeix un retrat sincer i dolorós de la fredor que impera a les nostres relacions, i indaga al mateix temps de manera profunda sobre la soledat més inevitable: la soledat existencial davant del fet de la mort.

Rosales utilitza una tècnica nova molt interessant, la “polivisió”: divideix la pantalla en dues meitats i ofereix la possibilitat d’observar l’escena des de dos punts de vista. La pel·lícula no té banda sonora i la càmera es manté quieta. Aquestes característiques atorguen al film un llenguatge peculiar que sorprèn des dels primers fotogrames, provocant una sensació de molta proximitat amb l’acció.

La Soledad és una pel·lícula dura, difícil, que ens acosta a una realitat indiscutible: la pròpia fragilitat. La teniu a la biblioteca.

Rosa Pastrana


NO ES PAÍS PARA VIEJOS
Direcció: Ethan i Joel Cohen. Intèrprets: Tommy Lee Jones, Javier Bardem, Josh Brolin.
Estats Units, 2007. 122 min.

Basada en l’adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy No es país per a vells, de prosa dura i afilada. L’autor de La carretera ha estat guanyador de l’últim Pulitzer, i les seves novel·les són un desolador retrat d’una Amèrica violenta. Altres novel·les seves han estat adaptades a la gran pantalla: Tots aquells cavalls, el 2000, La carretera s’estrenarà aquest 2008, i també ha passat a la pantalla Meridiano de sangre, prevista per a l’any vinent.

En les seves declaracions, els germans Ethan i Joel Cohen han dit que “és la pel·lícula nostra que més s’assembla als gèneres d’acció”. Els Cohen ha realitzat suculents retrats del seu país: Sangre fácil, el 1984; Mort entre les flors, el 1990; Fargo, el 1996, per cert una de les meves preferides; El gran Lebowski, el 1998 i O Brother, el 2000, entre d’altres.

Podríem definir el fantàstic Bardem com l’assassí de la bombona, fred, implacable amb els seus mètodes carnissers. És el dotzè llargmetratge dels Cohen, això sí, és la primera vegada que versionen directament un llibre. Aquelles persones a qui no us agradi l’humor negre, la violència seca, els paisatges desèrtics, la suspensió del temps i les atmosferes tràgiques, absteniu-vos. A mi em va agradar molt, i penso que val la pena veure la pel·lícula encara que sigui només per la interpretació tan peculiar de Javier Bardem en el paper de silenciós i empedreït assassí, per la qual va guanyar l’Oscar al millor actor secundari –i no oblidem que ja havia guanyar el Globus d’Or­. Anar-hi o no és decisió vostra.

Teresa Riera

TH 33 La Contra

HISTÒRIES I LLEGENDES DELS NOSTRES AVIS

Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (1)
Daniel Rangil
Calella: Daniel Rangil, 2008

El passat 11 d’abril va tenir lloc a can Borrell la presentació del llibre d’en Daniel Rangil Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (1). Com el mateix títol indica, el llibre és una recopilació d’històries i llegendes antigues obtingudes de diferents testimonis orals vinculats al Montnegre. El dia de la presentació hi va participar un dels entrevistats, Antoni Soler, conegut a Arenys de Munt amb el nom de Pitxón, un dels últims pastors tradicionals que queden.

Abans de comentar el llibre m’agradaria parlar una mica de l’autor. Daniel Rangil forma part d’una generació, la nascuda als anys 50, que va protagonitzar molts moviments de renovació cultural i social, un dels quals propugnava un retorn a la natura i a una forma de vida més senzilla. Aquest nou ideal va empènyer alguns habitants dels pobles i ciutats, els anomenats neorurals, a abandonar la seva vida còmoda per instal•lar-se a viure al camp. En Daniel i la seva companya van formar part d’aquest col•lectiu i, així, a principis de la dècada dels vuitanta es van instal•lar en una antiga masia vora Hortsavinyà. Allà van viure envoltats d’un paisatge impressionant, però també de persones grans que havien viscut en un món molt diferent al que ells coneixien, un món que s’acabava i la memòria del qual es perdia. Va ser llavors que l’autor va agafar una vella gravadora i va començar a entrevistar-los.

L’intent de rescatar de l’oblit les formes de vida i la mentalitat d’una gent que va viure a la primera meitat del segle XX, abans que la tecnologia i l’accés a la cultura canviés radicalment un món que havia existit durant segles, queda reflectit en el títol. Com el mateix autor ens explica en el pròleg, “de l’any vuit” és una expressió antiga que també pretén salvar de l’oblit i que és equivalent a la “de l’any de la picor”.

Després de molts anys de recopilació i estudi per fi ens presenta el primer volum del que serà una sèrie de llibres en què transcriurà les converses mantingudes durant aquests anys amb els habitants del Montnegre, un espai geogràfic molt proper i amb unes característiques pròpies. Gràcies a tots aquests testimonis ens podem fer una idea de com vivien i pensaven totes aquestes persones.

En aquest primer volum l’autor comença a tractar temes que transiten entre la realitat i la fantasia, malgrat que moltes de les coses que ara considerem ficció formessin part de les creences d’aquella gent: llops, serpents, bandolers, bruixes, ànimes en pena, tresors amagats, dones d’aigua, cases encantades... Els diferents temes estan exposats d’una manera ordenada en capítols, i encapçalats per una introducció de l’autor, el qual no només s’ha dedicat a reproduir literalment els testimonis, sinó que ha fet un treball de recerca i investigació per omplir els buits que quedaven i donar respostes a alguns interrogants que se li plantejaven. En aquestes introduccions, escrites amb un estil àgil però treballat i ric, les dades erudites s’entrellacen amb els comentaris personals i biogràfics donant com a resultat un text fresc i amè.

Un dels encerts del llibre ha estat reproduir amb exactitud el llenguatge dels informants, on es veuen reflectits tant els trets dialectals i col•loquials, incloent els fonètics, com els castellanismes. Tot i que un llibre d’aquestes característiques podria fer-se pesat, la veritat és que en Daniel Rangil, amb les seves explicacions i la selecció adequada dels textos, ha aconseguit que sigui amè i que un cop l’has començat a llegir, no puguis deixar-lo. No només són les històries que ens reprodueix, algunes de les quals ens fan somriure i d’altres ens posen la pell de gallina, sinó el món que hi ha com a rerefons. És com si els diversos fragments fossin les peces d’un trencaclosques. Un cop encaixades les parts podem formar un quadre complert, que no és altra cosa que un retrat de la vida quotidiana d’unes gents molt properes en el temps i l’espai, però alhora molt llunyanes.

Assumpta Farré

TH 33 Local

LA INDÚSTRIA CATALANA AL SERVEI DE LA GUERRA

Del pintallavis a la bala. La indústria de guerra a Catalunya
TVC: Montserrat Besses (direcció); Marc Sansa (realització)
Sala Municipal, 9 de febrer de 2008

L’acte de presentació, organitzat per la Regidoria de Cultura, va consistir en la projecció del documental emès per Televisió de Catalunya el 29 de novembre de l’any passat i un col·loqui posterior. Hi van assistir una seixantena de persones.

El documental explica les transformacions que va viure la indústria catalana per adaptar-se, a partir del juliol de 1936, a la fabricació de material de guerra per fornir el front republicà.

El col·loqui es va fer amb la periodista Montserrat Besses, directora del documental, Marc Sansa, realitzador i autor de la música original, i amb un dels protagonistes del reportatge, l’arenyenc Eliseu Làzaro, que al 1936 era torner dels tallers de Can Palomer d’Arenys de Mar, que juntament amb altres empreses van ser agrupats a les Bàscules Lletjós, també a Arenys de Mar.

El procés d’elaboració del documental va ser un dels temes tractats al col·loqui, però la presència d’Eliseu Lázaro va aportar a l’acte l’experiència personal d’un dels protagonistes de la història explicada en el treball: com alguns empresaris, conjuntament amb els seus treballadors, van posar els seus tallers al servei de les necessitats bèl·liques de la Generalitat. Una actitud que en alguns casos es va adoptar per veritable esperit de lluita i de defensa de la República, però en d’altres també per evitar anar al front. La presència de Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Tarradellas, va permetre tractar durant la xerrada el vessant polític-històric del tema. Cal destacar que la feina feta pels autors del reportatge va contribuir de manera fonamental a la publicació de les més de dues-centes fotografies que apareixen en el llibre La indústria de guerra a Catalunya, de Josep Tarradellas (Lleida: Pagès editors, 2007).

Pere Franch


UNA EINA PER CONÈIXER ENCARA MÉS BÉ EL NOSTRE ENTORN

Passejades a peu per Arenys de Munt. 2a edició
Gaspar Casals i Jordi Rossell
Arenys de Munt: Ajuntament, 2008. 161 p.
Dissabte, 19 d’abril. Masia de Can Borrell.

La primera edició de Passejades a peu per Arenys de Munt es va publicar l’abril de 2003. Se’n van fer mil exemplars i va rebre una acollida molt bona per part del públic, com mostra el fet que s’han venut tots els exemplars, cosa que ha portat ara els autors a fer-ne una segona edició, revisada i ampliada.

La principal novetat d’aquesta nova edició és que s’han afegit al final tres itineraris nous als 33 que hi havia en la primera. El primer recorre el camí de can Montalt, que passa pel vessant solell dels Tres Turons i que és el camí que anys enrere unia Arenys de Munt amb Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. Un camí, per cert, que després d’anys d’abandonament va ser recuperat i senyalitzat per un grup de voluntaris. El segon itinerari nou recorre la pineda de Can Jalpí, i el tercer és una caminada de 20 minuts que travessa el paratge del Fangar, un dels racons d’Arenys de Munt on el conreu de cirerers és més antic, segons els autors.

El llibre inclou un mapa, ara en color i amb més elements visuals, que proporcionen més claredat i senzillesa. També s’han perfeccionat les referències de la durada, la distància, el desnivell i l’aproximació de cada itinerari, cosa que fa la guia encara més útil.

A part d’aquestes incorporacions, també hi ha canvis en la redacció d’alguns itineraris, perquè algunes referències han desaparegut i n’hi ha d’altres de noves. Haver pogut afegir tres camins que estaven abandonats o embardissats és un èxit per a la recuperació del nostre entorn, però, com diuen Casals i Rossell, “és un balanç pobre (...). Els camins són un patrimoni públic prou valuós, i cal potenciar el seu ús i coneixement”. Aquest és per mi el principal mèrit del llibre: que fomenta el coneixement de l’entorn, i a més ho fa, en aquesta segona edició, amb una eina útil, precisa i molt fiable, on, de manera molt subtil, es nota el respecte i l’amor dels autors pel medi natural.

Pere Franch