TH 33 Entrevista

Sergi Buka, il·lusionista, ha estrenat ‘Umbra’ al TNC: “En la màgia intento buscar-hi la part poètica”

Sergi Arnalot, de nom artístic Sergi Buka, va néixer a Barcelona el 21 d’octubre de 1974. Es defineix com a il·lusionista i diu que treballa sobretot la poesia de les il·lusions òptiques que crea. Va començar fent jocs de mans de molt petit i, ara, als 33 anys, ha estrenat amb un èxit notable ‘Umbra’ al Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle que, diu, “no deixa de ser la meva història des que vaig començar”. L’entrevistem un matí d’abril a la biblioteca, on arriba, com tots els mags, amb una gran maleta plena d’il·lusions i on ens sorprèn amb alguns dels seus trucs. Des de fa tres anys viu a Torrentbò.

Què t’ha portat a viure a Arenys de Munt?
Després de viure tota la meva vida a Barcelona –excepte quan he viatjat i dos anys d’estada a Molins de Rei–, tenia ganes d’anar a viure en algun poble, buscant tranquil·litat. A més, ja tenia alguns vincles amb el Maresme, perquè hi conec força gent: havia treballat amb els Comediants i també tinc molta relació amb gent de l’espectacle que viu en aquesta zona; i vaig anar a parar a Torrentbò, ara ja fa tres anys.

Tu vas començar a fer màgia als 14 anys. I el dia 5 d’abril vas estrenar ‘Umbra’ al TNC. Quines han estat les fites més importants d’aquests 19 anys?
De fet vaig començar abans dels 14 anys. La meva afició a la màgia ve d’un dia, quan tenia set o vuit anys, que vaig veure per casualitat a la televisió un mag que feia canviar unes cartes de color. Allò em va impactar i vaig començar a intentar fer aquell truc. També hi havia el meu tiet Jordi, que em feia jocs de mans. I per Reis solia demanar jocs de màgia. M’agradava molt. Fins que un dia, tenia 10 o 11 anys, vaig descobrir una botiga d’il·lusionisme i me’n vaig fer client habitual. Hi solia anar un cop al mes amb la mare, i hi comprava sobretot llibres.

Però de molt jove ja vas ser membre de la Societat Espanyola d’Il·lusionisme. Sí; en aquella botiga em van dir que hi havia una societat on es reunien els mags. L’edat per entrar-hi eren 18 anys, i jo llavors en tenia 13, però tot i això hi vaig anar, sense èxit. Un any després hi vaig tornar, i em van tornar a dir el mateix, que fins als 18, res, però, com que ja era allà, em van dir que els fes alguns jocs de mans. Vaig treure la meva motxilleta màgica i els vaig fer uns quants efectes. Els va agradar i van dir que parlarien amb la junta, a veure si es podia fer una excepció..., i amb 14 anys vaig ingressar a la Societat Espanyola d’Il·lusionisme, que ara la seva representació a Catalunya és l’ACAI, l’Associació Catalana d’Il·lusionisme. I així va començar tot.

I la primera actuació? Va ser al cafè Llantiol de Barcelona. Devia tenir uns 15 o 16 anys. A la SEI vaig conèixer un il·lusionista, en Gabi, que hi treballava, i em va dir que buscaven mags. El Llantiol tenia dues sales, una al carrer Riereta i una altra al Poble Espanyol, on feien petites actuacions. Se’ns va proposar a una colla d’il·lusionistes anar-hi el diumenge a la tarda, però de manera molt informal i voluntària, per anar agafant taules. I és on vaig actuar per primer cop davant de públic.

Per tant, als 15 anys debutes al Llantiol. Des de llavors fins arribar ara al TNC, què destacaries de la teva carrera?
Jo destacaria sobretot la feina amb Comediants, el 2001, quan vam fer Bocatto di Cardinale. Va ser una oportunitat que em va ajudar molt: els il·lusionistes fem una feina molt solitària, perquè juguem amb el secretisme i fins que no tenim un efecte preparat i presentable estem moltes hores tancats sols, assajant. I sovint estem pendents de l’efecte, el moviment, la manera d’executar, però oblidem o deixem de banda altres coses que són molt importants en les arts escèniques com la presentació o la posada en escena. Treballar amb Comediants em va ajudar molt a tenir en compte aquestes coses.

Una altra fita deu ser el creuer pel Volga, oi? Com va ser que anessis a Rússia? Jo de fet vaig estudiar uns anys arquitectura, i tenia el dubte de si acabar la carrera o llançar-me a fer el que de veritat m’agradava, que era l’il·lusionisme. Vaig acabar almenys delineació, pensant que sempre hi podia tornar, i llavors vaig intentar viure de la màgia: buscant llocs on actuar, vaig rebre una publicitat que anunciava un creuer pel Volga, i vaig pensar que potser hi feien espectacles. Hi vaig trucar i al cap de quatre dies ja tenia el visat, el passaport, i tot a punt per embarcar-m’hi, perquè precisament estaven buscant un il·lusionista que actués a les nits. Hi vaig estar quatre mesos: era un creuer que cada deu dies anava de Moscou a Sant Petersburg. S’aturava quatre dies i llavors tornava, deu dies més al vaixell.

D’allà et ve el nom artístic, oi? Sí, allà la tripulació em deia buka. I jo no sabia per què. Però uns anys després, treballant a París amb una parella d’artistes, ell d’Ucraïna i ella de Rússia, em van dir que buka volia dir “àgil amb les mans”. I vaig pensar que podia ser un bon nom artístic. Potser ara no ho faria, però quan comences et bases molt en el que t’expliquen, i hi ha molta tradició que els il·lusionistes tinguin un nom artístic. Per exemple, hi havia el Li Chang, que no era pas xinès sinó de Badalona, i actuava vestit de xinès, amb quimonos que es feia portar... Sempre hi ha hagut aquesta tradició, i per això vaig decidir fer-me dir Buka. Ara no ho trobo tan important. És com el fet d’actuar amb frac. Ara ja no té tanta vigència, crec que un mag avui dia ha de sortir més actual. Però quan vaig començar em van dir que el primer que havia de fer era tenir un bon frac per actuar. Després t’adones que no cal, tot i que el frac i el barret de copa s’han quedat com a vestimenta de mag.

D’on ve, aquesta tradició? De Robert-Houdin, un mag que el 1830 va portar la màgia als teatres. Ell era rellotger, i va muntar a París un teatre de màgia. També va ser inventor de molts dels efectes que encara avui dia es fan, i de molts autòmats, precisament perquè venia de l’ofici de rellotger. Ell va portar la màgia a l’espai teatral, perquè en aquella època els mags actuaven a tavernes i a fires, com els faquirs i joglars, però ell va muntar un espectacle per a un teatre i en aquella època la muda de gala era el frac, i per això va quedar.

Continuem amb la teva trajectòria. Què més destacaries? És destacable la creació de Quimera, un espectacle que m’ha aportat moltes satisfaccions, uns quants premis, i que crec que és el que ha marcat molt el que jo faig.

Com defineixes el que fas? Jo em defineixo com a il·lusionista. En els efectes que faig intento buscar-hi la part poètica, la part maca de la meva feina. Treballo molt l’efecte visual, les ombres xineses, les projeccions de vídeo, intentant combinar la realitat amb la ficció; m’agraden molt les il·lusions òptiques, i treballar amb la llum i amb la imatge. Això comporta fer màgia d’escena, més que màgia de prop, amb cartes, daus, cordes... La majoria de mags comencem amb màgia de prop; en canvi, l’escenari comporta més complexitat: hi ha llums, guió, decorat, escenografia, hi entren molts més elements.

Què significa per tu estrenar al TNC? Significa una oportunitat, no només per mi sinó per la màgia. Feia anys que jo volia portar la màgia al teatre, com a disciplina. Volia fer un muntatge per un circuit on s’hi veu molt poca màgia, i que no es presentés només com a espectacle sinó com a obra artística. Quan se’ns va presentar l’oportunitat, vam presentar el projecte al TNC, ens vam reunir amb el Sergi Belbel [director artístic], i va dir que era una proposta maca perquè no s’havia fet mai res d’il·lusionisme, i tal com ho enfocàvem encaixava en l’espai del Nacional Petit.

Ho vas fer tot tu sol? Un projecte així no el pots fer sol: jo tinc amistat amb en Jordi Kai Puig; li vaig demanar que m’ajudés i es va afegir a l’equip. Hi participa com a productor. Vam parlar també amb en Ramon Simó, que és el director, proposat per en Kai. La música sí que tenia clar que volia que la fes en Pep Pascual, perquè treballa molt amb joguines i fa una música molt especial per crear un ambient màgic. Volíem crear un espectacle visual, que es pogués entendre a tot arreu.

Com definiries ‘Umbra’? És un conte on hi ha uns personatges amb un fil conductor... l’origen és en un llibre de Paul Auster [Mr. Vertigo] on el personatge diu que el dia més meravellós de la seva vida va ser quan va aprendre a volar. A nosaltres se’ns va ocórrer que el dia més meravellós d’en Sergi Buka va ser quan va aprendre a desaparèixer, però té dificultats per tornar. I a partir d’aquesta idea vam muntar la història, que no deixa de ser la meva història des que vaig començar. En aquest espectacle hi faig la màgia que al llarg dels anys he anat fent, combinat amb números creats per aquesta ocasió. És un espectacle bàsicament visual on el públic veu aquest conte: una lluita entre jo i el meu representant, que es diu Lavache, que està fart de mi perquè no em presento a les actuacions perquè desaparec i no sé tornar. Aleshores mira d’aprendre el que faig per substituir-me als escenaris. Al final, però, ningú no sap qui és qui... hi ha tres personatges: el senyor Lavache, jo i el Senyor Gris, un personatge misteriós que surt sempre tapat; amb tot això fem molts efectes òptics per descol·locar el públic, per jugar amb la il·lusió i presentar els efectes d’una manera poètica. Intento buscar la part més fràgil, sensible, de la representació, intento emocionar amb l’efecte: no fer un joc per fer un joc, perquè sí, sinó buscar aquell miniconte que hi ha en un efecte.

És un espectacle infantil? No, és per a tots els públics. Els nens es fixaran en uns detalls que als adults els passaran desapercebuts, i els adults es fixaran més en la història o en altres efectes. Per exemple, hi ha un número on convertim gotes d’aigua en monedes i les monedes en peixos. I els nens, en canvi, surten més impressionats amb el número final, perquè fem desaparèixer una espectadora, i es pregunten què ha passat, on ha anat a parar, tot i que després ja se la troben a fora, quan surten...

Però aquesta espectadora és del vostre equip? O bé està advertida? No, no, ella no sap que desapareixerà al final de l’espectacle...

Actuar al TNC ha estat la fita més important de la teva carrera? Home, és una sala veritablement important, i sents que se’t reconeix la feina que estàs fent, això omple, però sobretot estic content perquè hem portat un espectacle de màgia a un espai teatral, i m’agrada pensar que això és obrir una porta a futures representacions d’il·lusionisme a les grans sales de teatre.

Què faràs després del TNC? Umbra es mourà per Catalunya, però alhora estic treballant en un projecte que em fa molta il·lusió, que és una pel·lícula: fa cosa d’un any es va posar en contacte amb mi en David Blanco, un director de cinema gallec, jove, que ha fet curtmetratges i també un llargmetratge per TVE, per La 2, sobre indigents, i em va demanar si volia col·laborar amb ell en una pel·lícula en la qual les ombres són una mica el protagonista del film.

És una pel·lícula de ficció? És cinema social, reivindicatiu; una història d’amistat de dos indigents, un dels quals té l’habilitat de jugar amb ombres i llums, i jo he de fer les ombres. Hi doblo les mans d’un dels personatges i sóc l’assessor sobre tot el que fa referència a les ombres xineses. També he de muntar els quatre espectacles d’ombres que apareixen a la pel·lícula.

Ja has dit que els il·lusionistes sou autodidactes, però digues quins són els teus principals referents. He après molt de molts mags, més que no pas d’unes poques persones. Hi ha molta gent molt bona i m’he fixat en molts d’ells; no em considero deixeble de ningú. Els meus referents són més històrics: Horace Goldin, que a l’any 33 ja feia alguna cosa semblant al que jo ara faig amb Quimera, aquest efecte d’entrar i sortir de la pantalla de cinema. Un altre referent és Georges Méliès, que presentava els seus espectacles en teatres i pretenia fer muntatges fantàstics.

Georges Méliès és un dels precursors del cinema... Sí, perquè la màgia i el cinema sempre han tingut molta relació. Jo vaig molt sovint al museu del cinema de Girona. Allà s’hi pot estudiar la història de la fascinació de l’ésser humà per les imatges en moviment. Hi he anat molt per investigar sobre el meu treball en ombres xineses.

L’èxit dels il·lusionistes es deu al fet que els espectadors som uns ingenus i ens ho creiem tot? Nosaltres ens valem del fet que, com que el públic no sap com va allò que fem, de seguida agrada. Però jo els jocs de mans els presento com una història, vull que el públic s’ho passi bé. Busco crear una atmosfera màgica i que el públic es deixi portar... Amb la meva actuació procuro que el públic es relaxi, es deixi dur i jugui, perquè de fet és un joc; que disfruti i se sorprengui. Intento treure aquell nen que hi ha dintre de tots.

Com t’hi sents, a Arenys de Munt, i com valores la vida cultural del poble? M’hi sento molt bé. Però pel fet de viure a Torrentbò i per la meva feina no estic gaire per aquí, no estic tant en contacte amb el poble com m’agradaria.

Pere Franch
Fotos: Sergi Buka i Eulàlia Colomer