diumenge, 5 d’octubre del 2008

TH 34 La portada

TH 34 Sumari

Th34
setembre 2008

● Infantil i Juvenil
● Llibres
● Monogràfic. Llegir bàrbarament. Influències de Mercè Rodoreda
● Entrevista. Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB
● Local. Nits de música i espectacles al pati de la biblioteca
● Música
● Cinema
● La Contra. Un al•legat contra el patriarcat

Coordinació:
Pere Franch
Javier Guallar
Biblioteca Sant Martí

Col•laboradors d’aquest número:
Óscar Carreño, Mercè Colomer, Assumpta Farré, Fèlix Galcerán Aliberch, Joan Lloret, Vicenç Lloret, Teresa Riera, Maria Sabé i Martínez, Pilar Simoni, Joana Tafalla, Àngels Vilà, Arxiu Joaquim Missé.

Edita: Ajuntament d’Arenys de Munt

TH 34 Infantil


La caca: ciència i misteri

La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap
Werner Holzwarth i Wolf Erlbruch
Pontevedra: Kalandraka, 2007. 10 p.

Caca
Nicola Davies i Neal Layton (il•lustracions)
Barcelona: Lynx, 2008. 64 p.

L’escatologia és un tema que té molt èxit entre els petits i no tan petits. Parlar de caca, pipí, pets... és per a ells una manera de ser transgressor; i quan és un adult qui ho fa es crea una mena de complicitat que agraeixen molt. A la literatura infantil hi ha força llibres que aprofiten aquest interès dels nens per la qüestió, però poques vegades ho fan amb l’encert d’aquests dos llibres, que, a més, coincideixen en el tema: els excrements dels animals.

Al primer, una talpeta, en sortir del cau, es troba que algú li fa “allò” damunt del seu cap. Molt empipada, pregunta a diferents animals que troba si han estat ells qui li ho han fet, però tots li diuen que no i li mostren com ho fan ells. Finalment, la bestiola recorre a uns “professionals” del tema: les mosques, que li solucionen el problema. I així, en una història, introdueix els nens i nenes en el món de les diferents formes dels excrements dels animals i en una autèntica aventura de detectius, on la talpeta protagonista, a través de la seva investigació, aconsegueix trobar la solució al misteri que la preocupa.

Al segon llibre, després d’una introducció sobre què és la caca i com la fan alguns animals, aprofundeix en el tema i explica per què la fan d’aquella manera, els colors de la caca –sabíeu que la balena blava la fa de color rosa?–, els llocs on la fan, l’ús que en fan, per què se la mengen... Tot explicat amb força sentit de l’humor que es fa encara més palès en les il•lustracions que acompanyen el text.

Vicenç Lloret


Carta para un niño con cáncer
Elisabeth Kübler-Ross
Barcelona: Ed. Luciérnaga, 2005. 15 p

Elisabeth Kübler-Ross (1926 – 2004) és un personatge conegut arreu per la seva incansable lluita en l’acompanyament als malalts terminals. Els seus estudis com a metge i psiquiatra la van ajudar a obrir una nova perspectiva cap a aquelles persones (nens i adults) que patien malalties terminals i a aquelles altres persones que les acompanyaven en el procés.

Aquest és un llibre de només 15 pàgines, però d’un contingut extremadament complet (sense cap detall gratuït), des de la primera pàgina, en la qual apareix una papallona, fins a la última pàgina, on apareix una foto de Dougy.

Dougy era un nen de tan sols 9 anys a qui l’autora havia acompanyat temps enrere per tancar aspectes pendents de la seva curta vida. De la llista d’assumptes pendents n’hi quedava un, i per això ell va escriure una carta molt curta, però directa: “Benvolguda doctora Ross, em queda una sola pregunta més. ¿Què és la vida i què és la mort, i per què els nens han de morir? Amb afecte de Dougy”. Per respondre aquesta pregunta tan difícil, Elisabeth Kübler-Ross va prendre els llapis de colors de les seves filles i li va contestar la carta tal i com trobem al llibre, amb paraules senzilles, plenes de colors i amb dibuixos, que mostren un missatge clar i entenedor, molt proper al llenguatge d’un infant.

Elisabeth Kübler-Ross era una persona que volia mostrar un món diferent: un món on hem vingut a aprendre, on cadascú ha vingut a viure el que era necessari per ell i necessari pels del seu voltant. Quan s’han acabat les lliçons només queda la marxa, on ens esperen els que van marxar abans i l’amor dels que seguim i ens segueixen estimant.

Pilar Simoni


Dos velas para el diablo
Laura Gallego
Madrid: Ediciones SM, 2008. 416 p.

Aquest és la darrera novel•la de la prolífica autora Laura Gallego. Tot i que el relat és de tema fantàstic, com en tots els seus altres llibres, l’acció se situa en el temps actual i en el nostre món. La protagonista és una jove adolescent que té una peculiaritat: el seu pare és un àngel. Fins ara la seva vida ha transcorregut d’una manera relativament normal, però l’assassinat del seu pare i el seu afany de venjança la precipiten cap a una aventura inesperada, en què establirà curioses aliances.

Els primers capítols són les d’una novel•la d’acció com tantes altres, però a mesura que t’endinses en la trama apareixen una sèrie d’elements que conviden a la reflexió filosòfica. Laura Gallego tracta, com ja ha fet en altres escrits seus, el tema del bé i del mal i la difusa línia divisòria que hi ha entre aquests dos principis. També planteja amb valentia la possibilitat que l’ésser humà acabi destruint el planeta que amb tanta cura han anat conservant les dues forces antagòniques que es materialitzen en forma d’àngels i dimonis, i que representen, en l’obra de Laura Gallego, el principi creador i destructor. L’exposició que fa del tema és magistral, i d’una profunditat que ja voldrien tenir moltes novel•les per a adults.

Assumpta Farré

TH 34 Llibres



Noches de cocaína
J. G. Ballard
Barcelona: Booket, 2008. 379 p.

La passada primavera el segell de butxaca Booket va reeditar Noches de cocaína, una de les novel•les senyeres del britànic J. G. Ballard (Shangai, 1930). L’obra de Ballard és suggerent i pertorbadora. Com sovint ha dit la crítica, el novel•lista britànic no veu sinó que prediu, disseca amb fermesa el nostre temps i s’avança a les funestes conseqüències que patirà aquesta societat nostra, alienada pel consum i despersonalitzada pels poders postindustrials. Ballard és un extraordinari novel•lista d’idees, hereu de la tradició europea de la novel•la diatòpica, però és, alhora, un renovador de la mateixa.

Tot i l’impuls que les adaptacions cinematogràfiques que Cronenberg féu de la seva controvertida novel•la Crash i especialment la visió que Spielberg va facturar del Imperi del Sol, l’obra de Ballard no acaba de tenir al nostre país el predicament que la seva qualitat, exigència i esperit provocador, mereix.

Noches de cocaína, apareguda l’any 1996, presenta, sota una carcassa de novel•la negra, les peripècies d’un narrador que arriba a una luxosa urbanització d’oci a la Costa del Sol, per esbrinar uns terribles successos, dels quals el seu germà s’ha declarat culpable. Ballard construeix un incisiu exercici crític envers el nostre temps, a través d’un seguit de personatges immersos en la societat d’un oci depravat i irracional que per força flirteja amb el crim. En definitiva, una bona oportunitat per descobrir el món de Ballard, motiu de l’excel•lent exposició Autopsia del Nuevo Milenio que fins el proper mes de novembre trobarem al CCCB.

Óscar Carreño


L’arbre dels geníssers Jason Goodwin
Barcelona: Ed. de 1984, 2007. 342 p.

La serp de pedra
Jason Goodwin
Barcelona: Ed. de 1984, 2008. 326 p.

Aquestes històries, situades a l’Istanbul de la primera meitat del segle XIX, són protagonitzades per Yashim Togalu, un investigador brillant, bon lector de literatura francesa, amant de la bona cuina i, a més, ben relacionat amb el palau del sultà, fins i tot amb l’harem, gràcies a la seva condició d’eunuc.

A la primera de les històries, situada l’any 1836, la ciutat viu somoguda pels intents de modernització potenciats des del mateix palau per tal d’evitar l’ensorrament de l’imperi. Hi ha, però, qui no veu bé les reformes que es volen portar a terme perquè van contra les tradicions otomanes. Entre aquests, s’hi troben els geníssers, l’exèrcit d’elit que havia estat molt poderós, però que ha perdut la seva força. I en aquesta lluita pel poder es produeixen quatre assassinats que Yashim, amb les seves dots detectivesques, ha d’investigar.

A la segona història, ens trobem que el sultà viu els seus últims dies. I enmig dels temors i els rumors que recorren Istanbul, arriba a la ciutat un arqueòleg francès i, al cap de poc, es troba un cadàver mutilat –el francès? Yashim Togalu ha de treballar per descobrir l’assassí, ja que ell ha estat l’últim que ha vist viu l’arqueòleg i això el converteix en el principal sospitós.

Jason Goodwin, que va estudiar història bizantina a la Universitat de Cambridge, ens fa de guia per la gran ciutat turca i ens porta per carrers estrets i amagats, ambients de luxe i d’altres de tenebrosos i ens fa sentir gairebé les olors de la que va ser la gran capital de l’imperi otomà. I tot amb un llenguatge suggestiu i un estil àgil que enganxa el lector des del primer moment.

Vicenç Lloret

Emma Maria Barbal
Barcelona: Columna, 2008. 197 p.

Emma és una dona casada i mare d’una nena de 12 anys. Té estudis universitaris i gaudeix d’una bona posició econòmica, però no se sent estimada per al seu marit –l’Alexandre– el qual sembla que l’únic que l’interessa és aconseguir arribar a ser número u del seu partit polític. Quan se sent més desesperada i anul•lada com a dona coneix en Denis a la feina i decideix abandonar-ho tot i cercar la felicitat amb ell. Després d’una breu i decebuda relació intenta tornar a casa per recuperar l’estima de la seva filla Àngels, però ha transgredit les normes socials i això la portarà a trobar-se sense sostre, sense feina i, el que és més important per a ella, sense l’Àngels.

A Barcelona l’any 2005, una dona indigent va ser cremada viva en un caixer automàtic per tres nois menors d’edat. A partir d’aquest esdeveniment, Maria Barbal troba la font d’inspiració per a la seva novel•la Emma. L’autora es va documentar sobre la vida de persones que per diverses circumstàncies van acabar pidolant i intenta donar una resposta fictícia però versemblant de com una dona que es troba en una situació similar a la de moltes persones, de sobte es veu subsumida en una situació marginal. La seva conclusió és que més difícil que caure en aquesta situació és retornar a la “normalitat”.

A la biblioteca Sant Martí trobareu altres llibres de Maria Barbal: Pedra de Tartera (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985) obtingué un èxit considerable de públic i crítica i, actualment, una molt bona acollida a Alemanya, i País íntim (premi Prudenci Bertrana 2005). Són lectures molt recomanables i que tenen uns trets característics: dones com a protagonistes de les històries, la maduresa personal a través de l’experiència i la complexitat de les relacions humanes: pares-fills, parelles.

Joana Tafalla


Els homes que no estimaven les dones Stieg Larsson
Barcelona: Columna, 2008. 625 p.

El periodista suec Stieg Larsson va morir d’una crisi cardíaca als 50 anys poc després de lliurar a la seva editora una trilogia que, amb el nom de Millenium, comença amb aquest volum.

Mikael Blomkvist, periodista i membre del consell de redacció d’una revista econòmica, Millenium, és condemnat per difamar un potentat industrial suec. Abans d’anar a complir la pena de presó, rep un encàrrec d’un industrial retirat: buscar la seva neboda, desapareguda fa quaranta anys. En aquesta feina l’ajudarà Lisbeth Salander, una noia inadaptada socialment, però amb unes habilitats sorprenents no sempre legals. Blamkvist i Salander es veuran immersos en una història escabrosa i en un intriga familiar on dominen els secrets i les mentides.

En aquesta història s’hi barregen una pila d’elements –corrupció, sadisme, odi, embolics de família, prepotència...– on els dos protagonistes socialment marginats –un per difamador i l’altra per inadaptació social– han de lluitar per aconseguir allò que els ha demanat el patriarca de la família Vanger, però que no agrada a tots els membres de la seva família Vanger.

A l’inici de cada una de les quatre parts del llibre hi trobem una dada sobre la situació de la dona a Suècia: la violència de sexe és present a tota l’obra, alguna vegada de manera poc explícita, però en altres moments és la protagonista de la història. Els homes que no estimaven les dones no és només una novel•la negra; també és una visió no massa optimista –com tampoc no ho són les novel•les de Henning Mankell amb el comissari Wallander com a protagonista– d’alguns aspectes de la idealitzada Suècia.

Vicenç Lloret


El noi del pijama de ratlles
John Boyne
Barcelona: Empúries, 2007. 262 p.

La quarta novel•la de l’irlandès John Boyne ha estat un veritable fenomen literari d’abast mundial: va aparèixer el 2006 i des de llavors s’ha traduït a més de trenta llengües i se n’han venut més de tres milions d’exemplars. A més a més, la productora Miramax n’ha fet una pel•lícula d’estrena imminent, cosa que encara augmentarà la seva difusió.

L’encert de Boyne, nascut el 1971 i autor d’un total de sis novel•les i d’una setantena de relats curts, ha estat trobar un nou enfoc a un tema tan tractat en la literatura com l’holocaust jueu, i s’ha arriscat a explicar-lo des de la mirada innocent –i inconscient– d’un nen de nou anys, fill del comandant d’un camp de concentració, que es fa amic d’un nen que hi està empresonat.

El fet que el llibre estigui explicat des de l’òptica del nen no vol dir que es dirigeixi únicament a un públic infantil o juvenil. El llenguatge és molt planer, l’estructura narrativa és molt senzilla i el contingut hi és exposat de manera molt fàcilment comprensible per als lectors joves, però el coneixement dels fets que van envoltar el genocidi nazi permet captar més bé la subtilitat del text, on apareixen la retòrica de la superioritat ària, els mecanismes de submissió, o la metàfora de la tanca del camp com a separació de dos mons o com a mirall on l’un es reflecteix en l’altre. És per això que el mateix John Boyne diu que si bé el seu objectiu primer és ajudar a fer conèixer entre els lectors joves la bàrbàrie del nazisme, el resultat final és una novel•la per a tots els públics. I l’èxit inqüestionable de vendes n’és la prova.

Pere Franch


El món groc
Albert Espinosa
Barcelona: La rosa dels vents, 2008. 144 p.

El món groc recull les experiències i aprenentatges de l’autor davant la seva malaltia. Podria ser catalogat com un llibre d’autoajuda però l’autor fuig d’aquesta terminologia. És fàcil de llegir, ple d’optimisme i bon humor.

Entre els 14 i els 24 anys, l'Albert Espinosa, actor, director i guionista de cinema, teatre i televisió, va patir un càncer i va perdre una cama, un pulmó i un tros de fetge. En el llibre explica, sense complexos ni vergonyes, el que ell i els seus amics d'hospital, “els pelones”, van “descobrir” en el procés de la seva malaltia i com aquests aprenentatges es poden aplicar a la vida diària.

L'autor, que ja havia tractat l'experiència del càncer a la seva pel•lícula Planta 4ª, per començar ens defineix què és “el món groc”, el nom que ha posat a la seva manera de viure i de veure la vida: “Si creus en els somnis, es faran realitat... si creus, crees.” També ens explica 23 lliçons del càncer aplicades a la vida: “Les pèrdues són positives”, on explica la festa de comiat a la seva cama esquerra. “El dolor no existeix”; “Ajunta els llavis i bufa”, on proposa bufar i formular un desig cada cop que et facin una punxada. “El que més amagues és el que mostra més de tu”...

Al final parla dels “grocs”, un nou esglaó de l'amistat: “els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure'ls gaire sovint ni mantenir-hi contacte. La manera de relacionar-s'hi és l'estimació, la carícia i l'abraçada”. “Només ha de ser algú especial que us fa sentir especial”; “apareixen o te'ls trobes quan els necessites”.

Més enllà de l'humor, en el llibre hi podem trobar una realitat vital molt seriosa, on hom acaba entenent que una malaltia, per difícil que sigui de superar, sempre ens pot aportar aprenentatges positius. Tots podem viure en groc i estar alerta dels grocs que anem trobant a la vida.

Àngels Vilà


Nuevas vidas Ingo Schulze
Barcelona: Destino, 2008. 710 p.

De ben segur que l’espectador que va veure La vida de los otros encara avui haurà de recordar les peripècies d’aquell investigador de la Stassi, grisor radical d’ésser humà, que trobava motius de redempció gràcies a la vigilància exhaustiva a la qual sotmetia un exitós dramaturg de l’antiga RDA. Doncs la nova novel•la d’Ingo Schulze Nuevas vidas recupera aquest marc espaciotemporal per descriure’ns les aventures d’Enrico Türmer, el seu protagonista, a la nova Alemanya que neix després de la caiguda del mur l’any 1989.

Estem davant d’una novel•la de gran ambició formal, no només per les seves 700 pàgines, sinó per l’aposta formal de Schulze. Així, seguint la tradició cervantina del Quixot, l’autor de la novel•la es manifesta com editor i corrector del seguit de cartes d’Enrico Türmer, trobades de manera atzarosa, mitjançant les quals se’ns ofereix un recorregut per la vigilada vida de l’antiga RDA i pel naixement d’aquestes noves vides a les quals fa menció el títol de la novel•la, després de la caiguda del mur. Les cartes de Türmer s’adrecen a tres destinataris diferents (la seva germana, un amic d’adolescència i una amant), mostrant-nos diferents perspectives d’uns mateixos fets i relativitzant, conseqüentment, la veritat d’allò que se’ns narra.

Novel•la epistolar, alhora iniciàtica, relat social, pintura d’època, testimoni cultural d’una generació, tot això és Nuevas vidas, tot això sempre amenitzat amb un irònic sentit de l’humor i un catàleg de fantàstics personatges, entre els quals destaca amb llum pròpia un sorprenent mecenes de nom Von Barrista. Un llibre sorprenent que mereix la seva descoberta i una apassionada lectura.

Óscar Carreño


TH 34 Monogràfic


Llegir bàrbarament. Influències de Mercè Rodoreda


El passat 15 de novembre, l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya de ‘La plaça del Diamant’ i la inauguració de l’exposició “La plaça del Diamant, un malson de coloms” van marcar el tret de sortida de l’Any Rodoreda. Amb motiu del centenari del naixement de l’escriptora, aquest any 2008 Catalunya ret homenatge a un dels autors catalans més llegits i amb més projecció internacional.

Com arriba, però, a formar-se una escriptora d’aquest nivell? Rodoreda és l’exemple d’una escriptora pràcticament autodidacta. Va deixar l’escola de molt petita, però va créixer envoltada d’una família aficionada a la literatura catalana i al teatre. El pare li llegia obres d’Àngel Guimerà, Víctor Català, Joaquim Ruyra i Josep Carner; i l’avi, el principal forjador del seu catalanisme, va ser decisiu en la seva formació i va encomanar-li l’estima per Jacint Verdaguer i Bonaventura Carles Aribau. Amb els textos autobiogràfics que Rodoreda va publicar el 1982 a Serra d’Or sabem, per exemple, que amb els primers versos de La Pàtria, esculpits a l’entrada de casa seva, havia après a llegir i que l’avi havia fet construir un monument a “sant Verdaguer” al jardí.

Rodoreda és majoritàriament coneguda per la seva faceta com a novel•lista; ara bé, el conte té un paper cabdal en la seva obra. Es tracta d’un gènere que sempre va conrear: l’escriptora es va donar a conèixer durant l’època republicana i a l’inici de la Guerra Civil amb la publicació de contes infantils i per a adults a diverses revistes (recollits per Carme Arnau a Un cafè i altres narracions), activitat que combinava amb el periodisme i la publicació de les seves primeres novel•les; i entre els seus últims escrits trobem també contes, com “Un cafè” (1982). Però va ser a l’exili, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, quan va treballar més a fons aquest gènere. Els contes d’aquest període, recollits a Vint-i-dos contes (1958), conformen una sèrie d’exercicis literaris on Rodoreda va assolir la tècnica i l’estil que són la base de la seva obra posterior, amb la qual ha obtingut més reconeixement. Per exemple, ella mateixa reconeix al pròleg de Mirall trencat que el conte “Tarda al cinema” és precursor de la veu narrativa de La plaça del Diamant.

Lectora de Katherine Mansfield

A través de la correspondència que va mantenir amb la seva amiga i escriptora Anna Murià sabem que, durant l’exili a França, Rodoreda va dedicar-se a fer una lectura analítica de grans escriptors (Joyce, Proust, Kafka, Stendhal, Faulkner...), sense oblidar que mai no va deixar de llegir clàssics catalans, com Bernat Metge, Verdaguer o Ruyra. És en aquest moment que Rodoreda s’interessa per l’escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, sobretot per la seva força d’expressió. Textualment, Rodoreda va declarar a Anna Murià: “El meu amor en aquest gènere és la meravellosa K. Mansfield. Després segueix Txèkhov.” Analitzar les influències literàries en un escriptor permet entendre millor la seva obra; analitzar la connexió entre Mansfield i Rodoreda ens endinsa en la narrativa breu de l’escriptora catalana i, per extensió, en novel•les com La plaça del Diamant.


Enric Balaguer i Montserrat Palau han analitzat els paral•lelismes en la temàtica de les seves obres: totes dues escriuen a partir d’experiències viscudes, i el seu passat té tants punts en comú que trobem temes i personatges molt semblants en la seva obra. Contes com “The Canary” i “The Maid”, de Mansfield, tenen el seu lligam temàtic respectiu amb “L’elefant” i “Zerafina”, de Rodoreda. A més, totes dues escriptores coincideixen a presentar sobretot personatges protagonistes femenins, i la majoria de les seves narracions contenen una visió negativa de l’amor i el matrimoni, la naturalesa com a símbol de la nostàlgia per la infantesa, la presència de la guerra, etc.

Tanmateix, el punt d’unió clau entre Mansfield i Rodoreda és la tècnica narrativa. La gran contribució de Mansfield a la literatura rau en la capacitat d’aconseguir que la veu narrativa provingui dels mateixos personatges. La connexió entre Mansfield i Rodoreda respecte a la tècnica narrativa es troba en el fet que la narració dels fets la donen els personatges amb la seva veu, que a més s’adiu al seu caràcter i els fa versemblants. Aquesta tècnica narrativa comporta sovint que els textos siguin diàlegs, per això l’estil és col•loquial i el discurs és ple de marques d’oralitat. Per exemple, el conte de Mansfield “Two Tuppenny Ones, Please” (de 1917, recollit a Something Childish el 1924) recrea el diàleg en un autobús entre dues senyores. L’autora, però, només ens presenta la veu d’una de les dones, a partir de la qual intuïm les intervencions de l’altre personatge i els fets que succeeixen. D’aquesta manera, el conte s’insereix en la tècnica de diàleg amb interlocutor mut però present, tècnica que també trobem a contes com “The Lady’s Maid” o “The Canary”. L’adopció de Rodoreda de les tècniques narratives de l’escriptura parlada i el diàleg amb interlocutor mut en els contes (que trobem a “La sang” i “En el tren”, de Vint-i-dos contes) evolucionarà amb els monòlegs interiors (“Tarda al cinema”, “El gelat rosa”, del mateix recull anterior) i els monòlegs conversacionals amb interlocutor sense veu de La plaça del Diamant (1962) o dels contes “Zerafina” i “Amor” de La meva Cristina i altres contes (1967). L’escriptura natural i espontània, versemblant a la veu dels personatges, es combina amb el domini de la llengua, l’art de suggerir i la poeticitat, i tot sumat enriqueix els discursos de les seves veus narradores.

Deixant a banda Mansfield, la lectura sempre va formar part de la vida de Rodoreda. Aloma (premi Crexells el 1937, revisada el 1969) ja demostra l’influx de grans escriptors, especialment Proust i la literatura russa, que va tenir molt bona acollida a Catalunya a la dècada dels anys trenta. Kafka i Ovidi són presents en les metamorfosis de La meva Cristina i altres contes. Les novel•les Quanta, quanta guerra... o La mort i la primavera respiren la influència de la novel•la romàntica de Goethe.

“Si no hagués llegit, potser no hauria escrit”

Estudiar la influència de grans escriptors en l’obra rodorediana fa pensar en l’estreta relació entre influència i plagi. Contes amb situacions i tècniques tan similars com les de “Two Tuppenny Ones, Please” de Mansfield i “En el tren” de Rodoreda provoquen aquesta reflexió. Sens dubte, però, les lectures que va fer Rodoreda no li provocaren res més enllà de l’estímul i la inspiració per a la seva obra. En una entrevista de Carme Arnau i Dolors Oller, publicada a La Vanguardia el 1991, Rodoreda afirmava: “Però no és cap mal acceptar que un escriptor t’ha influït! Llegir és una formació. Si jo no hagués llegit, potser no hauria escrit mai. Per mi la lectura va ser molt important, sobretot durant els anys de França. Llegir bàrbarament, això és important.”

A més, Rodoreda no es va limitar a la narrativa. No hem d’oblidar la seva atracció per altres arts, com el teatre, el cinema, la poesia (guiada per Josep Carner, va guanyar diversos premis i va arribar a ser Mestra en Gai Saber als Jocs Florals l’any 1949) i la pintura (la seva obra pictòrica, majoritàriament del 1953, és fruit de llargues hores passades al Louvre i de la seva admiració per Picasso, Klee i Miró). Tots aquests treballs l’ajudaren a reforçar el lirisme del seu llenguatge, les descripcions acolorides i la manera de presentar les escenes.

També, l’escriptora va comptar gairebé sempre amb els consells literaris i el profund coneixement de la literatura catalana del seu company, Armand Obiols (un dels principals integrants de l’anomenat Grup de Sabadell), i la supervisió crítica del seu editor, Joan Sales. I fins i tot podríem dir que l’obra de Rodoreda evolucionava en funció de l’acollida que li donava la crítica: l’autora va ser sempre molt conscient de la imatge que oferia al públic, i es pot considerar que cada obra és una resposta a la crítica que havia obtingut l’anterior.

En definitiva, entenem que Rodoreda aprenia dels escriptors i artistes que la van precedir i va saber aprofitar aquest material per crear la seva pròpia força expressiva i el seu propi univers literari. És així com Rodoreda ha adquirit el reconeixement internacional en tant que representant d’una escriptura única i personal en el context de la literatura catalana del segle XX.

Maria Sabé i Martínez

Obra de Mercè Rodoreda

Novel•la
● Sóc una dona honrada? Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932.
● Del que hom no pot fugir. Barcelona: Clarisme, 1934.
● Un dia en la vida d'un home. Badalona: Proa, 1934.
● Crim. Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1936.
● Aloma. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938.
● La plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor, 1962.
● El carrer de les Camèlies. Barcelona: Club Editor, 1966.
● Jardí vora el mar. Barcelona: Club Editor, 1967.
● Mirall trencat. Barcelona: Club Editor, 1974.
● Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 1980.
● La mort i la primavera. Barcelona: Club Editor, 1986.
● Isabel i Maria. València: Edicions 3 i 4, 1991.

Narrativa breu ● Vint-i-dos contes. Barcelona: Selecta, 1958.
● La meva Cristina i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1967.
● Semblava de seda i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978.
● Tots els contes. Barcelona: Edicions 62, 1979.
● Viatges i flors. Barcelona: Edicions 62, 1980.
● Un cafè i altres narracions [a cura de Carme Arnau; amb il•lustracions d'Avel•lí Artís-Gener "Tísner"]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Fundació Mercè Rodoreda, 1999. [Inclou contes no recollits en volum.]

Teatre ● "El Parc de les Magnòlies", Els Marges, núm. 7, 1976, p. 79-89.
● El torrent de les flors [pròleg i edició literariobiogràfica a cura de Montserrat Casals i Couturier; edició filològica i correcció a cura de Mait Carrasco i Pastor]. València: Edicions 3 i 4, 1993.
● La Senyora Florentina i seu amor Homer. Barcelona: Sociedad General de Autores y Editores, 1996.
● El maniquí [pròleg de Marina Gustà]. Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya; Proa, 1999.

Font: AELC

TH 34 Entrevista


Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB: “Tots, amb la nostra activitat diària, eduquem”


No és fàcil entrevistar Joan Subirats perquè amb ell es pot parlar pràcticament de tot: ensenyament, educació, cultura, política catalana, espanyola i internacional, economia, participació ciutadana, descentralització... Va néixer al Raval de Barcelona el 1951 i des de fa més de trenta anys fa classe a la universitat. És tertulià habitual de la SER i Catalunya Ràdio, columnista del diari El País i el conviden sovint a ràdios i televisions a l’hora de comentar la realitat política del nostre país. Als estius i els caps de setmana també el podem veure per la riera o comprant en algun comerç d’Arenys de Munt.

Com hi has vingut a parar, a Arenys de Munt?
Des dels 1974-75 vinc molt a Arenys de Munt perquè la família de la meva dona té la casa de Can Seix, entre Arenys de Mar i Arenys de Munt. És al lloc conegut com Can Sagrera, molt a prop de l’autopista. L’avi de la meva dona era en Joan Seix, que va fundar l’editorial que després de la incorporació d’en Carles Barral es va conèixer com Seix-Barral.

Té algun valor patrimonial, la casa?
Bé, és la típica masia que en [Raimon] Duran i Reynals va senyorialitzar. Va fer-hi un passeig d’entrada amb grans plataners, que acabava en una escala senyorial, va posar-hi dues palmeres, un porxo, i la va pintar en un to italià florentí, però no té més valor que aquest. És una casa molt gran, té tres plantes, i hi cap molta gent, i no l’hem dividit perquè hi pugui anar tota la família, que som vint o vint-i-cinc. Té la gràcia i els problemes d’aquest tipus de cases, molt caòtiques, però al mateix temps molt entranyables, que a l’estiu s’omple de molta gent de totes les edats. Per tant, Arenys de Munt és on vivim una bona època de l’estiu i on venim a comprar, amb la qual cosa s’ha creat més vincle amb les botigues d’aquí.

Vas participar en els treballs d’arrencada del Projecte Educatiu de Ciutat d’Arenys de Munt. Com va ser?
L’anterior alcalde, l’Andreu Majó, em va conèixer en un debat que es va fer entre ell i l’alcalde de Cabrera de Mar a Llavaneres, i em va demanar que vingués aquí a fer una xerrada sobre aquest tema, perquè jo m’he implicat molt en el tema de polítiques educatives i la relació escola-comunitat-territori.

Ho has seguit, després?
No, només al començament, perquè el procés concret del PEC el portava una consultora. L’equip de recerca de l’IGOP, que és l’institut de recerca que dirigeixo a la UAB, va fer el treball de tota la metodologia dels PEC per encàrrec de la diputació de Barcelona: vam fer tres experiències pilot a Viladecans, Santa Coloma de Cervelló i Badalona, i a partir d’aquí vam construir una metodologia. Llavors la diputació va començar a subvencionar processos de PECS a diverses poblacions, però en aquesta fase ja no hi érem presents. No sé com està ara el PEC d’aquí Arenys de Munt, no ho he seguit.

En què consisteix, exactament, un Pla Educatiu de Ciutat? Els PECS tenen una doble motivació: una, la més important, evitar la confusió entre ensenyament i educació. Ensenyament és una fase de la vida, de 6 a 16 anys, i l’educació és molt més, ho és de 0 a 100 anys. Cada vegada més necessitem que les persones tinguin una constant relació amb la formació, perquè tenim greus carències en aquest país en aquests temes: fins fa molt poc, la formació d’adults depenia de Benestar Social i no d’Educació, cosa que ja ens diu una mica quina visió se’n tenia. Finlàndia, que se cita sempre pel seu bon nivell educatiu, té un 85% de persones amb estudis secundaris postobligatoris, i Catalunya el 28%. Això és greu, perquè tenir o no adults formats fa que l’índex de fracàs o d’èxit escolar variï de 15 o 20 punts: quan el nen arriba a casa i es troba uns adults formats que l’acompanyen en el seu itinerari educatiu, el seu rendiment es multiplica. El segon element més important és que tots eduquem, i per tant no podem vincular el fet que la gent d’una comunitat estigui o no formada només amb el fet que funcioni bé o malament l’escola, sinó que tots, amb la nostra activitat diària, estem educant o deseducant. A més, amb això l’escola sap que els seus recursos docents no queden limitats al centre, sinó que té tot Arenys de Munt a l’abast per treballar: el cementiri, la plaça, el mercat, i això és treure l’educació de l’àmbit de les aules i convertir-la en un element en el qual participa tot el poble.

I quin balanç en fas? Com valores l’efecte que poden haver tingut aquests PECS? Ho estem valorant. No hem aconseguit massa superar l’estereotip que educació és ensenyament. També és cert que les estructures participatives que s’han creat han arribat poc més enllà dels de sempre. Segurament perquè es parteix d’una visió de la participació molt vinculada a la idea que la gent es reuneix, escolta un rotllo, pren la paraula de manera ordenada i discuteix a l’entorn d’una taula. Això implica uns recursos cognitius i de manera de fer que no són a l’abast de tothom. Si es vol avançar en mecanismes participatius, hem de ser més creatius: com el cas de Paulo Freire al Brasil, que tenia clar que els sabers de les persones són molt diferents, i no es pot establir un format que deixi fora de l’àmbit de participació aquella gent que el que sap és participar fent, i no parlant. Has de buscar mecanismes de participació que s’apliquin fent: en diem participació ciutadana a pronunciar-se sobre si s’ha de fer o no la canalització de la riera o si s’ha de fer un referèndum per Can Globus; però d’organitzar la festa major del carrer, muntar bredes o fer activitats de l’AMPA no en diem participació i en canvi ho és, i sense aquesta participació no entendríem la nostra comunitat. I aquestes vies de participació estan en perill, perquè la individualització és la tendència més potent: a Catalunya s’han doblat les famílies monoparentals en els últims cinc anys, i hi ha un 30% de gent que viu sola a Barcelona ciutat.

Aquest procés d’individualització es veu sobretot a les ciutats; als pobles també? O els pobles encara conserven un sòlid teixit associatiu? Cal que els vincles que ja existeixen en comunitats com Arenys de Munt es mantinguin, però al mateix temps cal buscar formes alternatives per implicar-hi les noves generacions. Cal posar molt en valor que la gent s’uneixi. Per exemple, avui els meus alumnes s’impliquen a més curt termini, no tant a llarg termini, i per coses més concretes i específiques. Un segon element és que ells volen ser protagonistes de la participació: volen tenir-hi implicació directa. Creuen en la lògica assembleària i hi ha un cert rebuig a la representació perquè estan molt cansats d’una forma de fer política protagonitzada pels professionals de la representació. I un tercer element és que, participant, ells també volen canviar-se ells, no només canviar les coses que passen fora; el seu vincle emocional amb la participació ha de ser significatiu.

La idea més generalitzada és la contrària, que els joves cada dia participen menys en allò del seu voltant... El que està malament són les formes més convencionals de participació, i encara no han emergit prou les noves. Per exemple, la idea que Internet aïlla, i en part és cert: a la UOC comencen a detectar, cosa fins ara molt infreqüent, joves de 18 o 19 anys que s’hi apunten perquè no tenen ganes d’estar amb altres alumnes. Prefereixen estar a casa, amb l’ordinador, i anar fent la carrera així. Però en canvi, constatem que des que hi ha Internet el nivell d’activitat relacional ha augmentat. O sigui, Internet no només separa sinó que també uneix, vincula.

Darrerament es parla dels natius digitals, gent que ja ha nascut amb Internet, i els immigrants digitals, que som els que ens vam educar amb el paper i el text escrit i ara passem a l’entorn digital. Com afecta aquesta divisió a la societat i als mètodes educatius? Els joves ara s’informen moltíssim a través d’Internet. En televisió, el consum baixa molt, és un consum molt específic, ja que la seva relació amb l’entreteniment està més a Internet. Utilitzen la xarxa per quedar, per fer treballs, i no tenen cap problema per trobar informació, saben perfectament on aconseguir-la: la seva relació amb la GEC [Gran Enciclopèdia Catalana] és inexistent. També canvia la manera d’escriure. Deia Umberto Eco que cada forma d’escriptura ha canviat el tipus de literatura: sucar la ploma generava un ritme d’escriptura que va canviar amb l’estilogràfica font, i després amb la màquina d’escriure i més encara quan van arribar els programes de tractament de textos. En política segurament també: la premsa, la ràdio i la televisió han canviat les formes de participació política, i Internet segurament la canviarà. Per exemple, Internet abarateix moltíssim els costos de l’activisme polític. També és molt interessant la construcció de coneixement col·lectiu. Estem acostumats a tenir una relació individual amb el coneixement. I ara ja hi ha les eines tipus wiki d’anar creant dinàmiques de treball col·lectiu, que són molt potents.

Com valores la contribució que fan els mitjans de comunicació de Catalunya en la percepció i en la participació dels ciutadans en la política? A Catalunya hi ha més pluralitat que a la resta d’Espanya, hi ha el doble eix clàssic dreta-esquerra i nacionalisme-no nacionalisme, i això s’expressa en l’àmbit dels mitjans, amb més grisos que no pas El Mundo i la COPE contra la SER i El País; aquí hi ha un nivell de complexitat més alt. També hi ha una tendència a l’empresarialització dels mitjans que s’ha notat més en els últims temps. RAC-1, La Vanguardia i TD8 per una banda, per una altra Cuatro, SER, El País, i per altra la Corporació Catalana... Per tant, s’ha anat fent més potent la presència de les empreses amb lògiques molt d’empresa i que utilitzen aquesta lògica en la seva relació amb els poders públics. Això crea unes certes distorsions. Hi ha portades o pàgines que es fan sobre temes de l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat que tenen més a veure amb problemes de caràcter empresarial que es vehiculen a través d’aquest mecanisme que no pas amb temes que siguin substantius de la gent, i això és un problema.

Tu que ets catedràtic de Ciència Política, creus que la classe política catalana està preparada per dirigir el país? Estem acostumats a una generació que venia de la dictadura i va protagonitzar la transició: Pujol, Maragall, González... Ara aquests noms han estat substituïts per persones que són fruit de la professionalitat política directa, que han fet carrera al si del partit. Això és un handicap, perquè el lideratge polític ha de ser capaç no tant de ser eficient sinó de presentar un relat, una narració a la comunitat, dient “venim d’aquí i anem cap allà”. El president Montilla no té relat, i tampoc en Zapatero; no sabem cap a on anem. Amb Pujol, tothom sabia qui era i d’on venia, la força del seu missatge provenia del seu bagatge personal. Amb Montilla no sabem massa d’on ve, és més gris i no transporta res, per això ens hem de limitar a veure què diu. Ara caldria més capacitat de construcció col·lectiva. Hi ha un autor molt important en temes de management, Henry Mintzberg, que diu que ha passat l’època del lideratge corporatiu clàssic i que en comptes de leadership hem de parlar de communityship, de la capacitat de lideratge de la comunitat: el futur d’Arenys de Munt no hauria de dependre tant de la qualitat de l’alcalde o alcaldessa sinó de la seva capacitat d’afrontar els reptes col·lectivament. El bon líder seria, per tant, el que sabés transportar aquesta força col·lectiva, no el líder solitari carismàtic i salvador que ve a arreglar els nostres problemes. Però molta gent somia amb algú que li resolgui els problemes, i per això hi ha espais per Berlusconi, Sarkozy o Bush.

No tenim massa espai per més, però podríem comentar algun tema d’actualitat. Per exemple, què tens a dir, sobre el manifest en favor d’una llengua comuna? Que darrere d’una preocupació aparentment de caràcter cultural-lingüístic hi ha una operació de tipus polític. Hi ha la idea que l’articulació territorial d’Espanya ha anat reduint la capacitat de cohesió social sota una idea unitària. Per tant, jo crec que en el fons hi ha la idea errònia que diversitat i igualtat són termes antagònics; per això sota una aparent bandera progressista a favor de la igualtat entre los españoles s’amaga el no reconeixement de la diversitat com a valor. El contrari de la igualtat és la desigualtat, el contrari de la diversitat és l’homogeneïtat, i ells en canvi posen en contradicció igualtat i diversitat. Llavors diuen que per aconseguir la igualtat entre els espanyols a nivell educatiu cal tornar les competències una altra vegada a l’Estat, i també en termes de salut, perquè per a ells tot el que és descentralitzar competències és generar desigualtat, i això no és veritat. L’atac de fons és a la immersió lingüística a Catalunya, perquè és l’expressió més clara que la diversitat es pot portar endavant sense contradir la igualtat. Nosaltres podem no acceptar que la gent esculli la llengua per educar els seus fills perquè el resultat final acabarà sent que dominaran el català i el castellà, i això no generarà desigualtat sinó un reconeixement de la diversitat lingüística nostra. El principal atac és contra la immersió perquè és el reconeixement que per sobre dels drets individuals hi ha els drets col·lectius: la persona que arriba aquí no té el dret individual d’escollir la llengua en què vol educar els seus fills perquè hi ha un dret col·lectiu que preval, i això constitucionalment està acceptat.


UN BREU RESUM D’UN AMPLI CURRÍCULUM
“Vaig néixer al carrer Hospital de Barcelona, en una casa que han enderrocat per fer la Rambla del Raval. Sempre dic de broma que quan hagin de posar una placa on vaig néixer ho hauran de fer en una palmera, perquè la casa ja no hi és. Vaig estudiar als Escolapis de Sant Antoni, a la Ronda, on també van anar Terenci Moix, Josep Maria Benet i Jornet, Manuel Vázquez Montalbán (nascut al carrer Botella, a tocar de la Plaça del Padró), al mateix barri de la Maruja Torres, que va néixer al carrer Carretas.

Vaig començar econòmiques el 1969 a la UB, en uns anys convulsos en què de fet a part d’estudiar em vaig dedicar més a fer política que no pas ciència econòmica. Això i els meus vincles amb Jordi Solé Tura em van portar a incorporar-me l’any 1974 com a ajudant de Dret Polític.

Em vaig doctorar el 1980 i el 1986 vaig passar a l’Autònoma, de la mà de Josep Maria Vallès, que va ser l’impulsor de la Facultat de Ciències Polítiques. Hi feia l’especialitat de Ciència de l’Administració, Gestió Pública i Anàlisi de les Politiques Públiques, que són els temes a què després m’he dedicat.

El 90 vaig guanyar la càtedra de Ciència Política i després, a partir d’un màster de gestió pública que s’havia creat el 1989, vaig impulsar l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, l’IGOP; som un grup multidisciplinar amb més de 40 persones tractant de fer recerca sense oblidar el compromís amb la transformació social. En el que més he treballat els darrers anys és en la innovació democràtica i la participació ciutadana.”

Pere Franch i Javier Guallar
Fotos: Javier Guallar

TH 34 Local


NITS DE MÚSICA I ESPECTACLE AL PATI DE LA BIBLIOTECA


Vetllades a l’eixida Pati de la Biblioteca
Sant Martí Dies 1, 8, 15, 22, 29 d’agost, 22h.

Recollim i agrupem aquí les cròniques dels diferents concerts i espectacles del cicle “Vetllades a l’eixida” que hem anat fent al llarg del mes d’agost i que podeu veure al recentment estrenat bloc de la Biblioteca Sant Martí. El cicle, com ja sabeu, forma part de les activitats programades per commemorar el 75è aniversari de la biblioteca. (Només falta aquí el comentari de l’actuació de l’Albert Estengre el dia 8, al qual no vam poder assistir).

Javier Guallar, Rosa Pastrana


1 d’agost. Concert de relk

Va ser tot un plaer tenir com a espectacle d’inauguració del cicle un concert del relk, un grup del qual sempre m’he declarat fan, que són d’Arenys de Munt, o almenys ho són tres del seus membres: la Maira Comalat (cantant), en Joan Vallcorba (teclats i compositor de les músiques) i en Jordi Bilbeny (lletrista). En el concert, sense bateria, la Maira i el Joan estaven acompanyats per l’Anna Guillén, que substituïa la violoncel·lista habitual, la Montse Majà.

Va ser un concert llarg i intens, uns 80 minuts, comptant tres bisos que el públic va reclamar. Tot un èxit segons la meva opinió, malgrat els problemes d’il·luminació que va patir el grup i que cal explicar una mica. La il·luminació prevista en un principi no era prou adequada perquè n
o permetia veure en bones condicions les projeccions que el grup porta com a part del seu espectacle. Així que ells van decidir fer el concert sense il·luminació, només aprofitant els vídeos i les imatges que es projectaven en una pantalla darrera d’ells. Potser va ser per casualitat, però al final, l’actuació del grup amb l’única il·luminació de les projeccions de la pantalla, va originar moments d’una bellesa molt especial.

Del grup poca cosa puc dir de nou que ja no se sàpiga: el carisma de la Maira en directe (que al meu entendre cada cop canta i interpreta millor), les lletres d’en Jordi, aquest so tan característic del grup, barreja d’electrònica i sons pregravats amb el violoncel. Van tocar bona part dels temes del seu darrer disc, Pedres blaves, i alguns altres d’emblemàtics, com el vinculat estretament amb aquest poble, Riera de Sobirans, dedicat a la riera d’Arenys de Munt. Precisament, i relacionat amb aquest tema, vam tenir el privilegi durant el concert que el grup ens presentés un tema nou acabat de composar, Llum de Sobirans, sobre un poema preciós d’en Jordi Bilbeny dedicat també a la nostra riera, que sembla una continuació del tema anterior, i que deixa clara la postura de relk, un cop iniciat el procés de soterrament.

Amb unes seixanta persones al pati de la biblioteca en una agradable nit d’estiu, el cicle no va poder començar millor.

R.P.


15 d’agost. “El saxo negre”. Dani Nel·lo i Francisco Súarez

La tercera sessió de les Vetllades a l’Eixida va portar a Arenys de Munt el cartell segurament més conegut del cicle, independentment que altres actuacions siguin força conegudes aquí al tractar-se d’artistes arenyencs o maresmencs. Dani Nel·lo és un personatge popular sobretot perquè va formar part d’un grup de rock’n roll emblemàtic i d’audiències massives com van ser Los Rebeldes. Era el saxofonista del grup. Després de deixar Los Rebeldes va crear el seu propi grup, Dani Nel·lo y la Banda del Zoco, i després altres projectes, com Vertigo, o Tandoori Lenoir.

L’espectacle que ens va portar a Arenys de Munt porta per títol “El saxo negre” i és una sessió de petit format, construïda musicalment al voltant del gènere negre (les pel·lícules i les novel·les negres i la seva relació amb la música), acompanyat pels teclats de Francisco Súarez. Per mi una de les sorpreses de la nit va ser que Dani no es va limitar a tocar el saxo, que és el que s’espera d’ell, sinó que també va anar explicant les claus del gènere negre: els temes, els clixés, la història, relacionant literatura, cinema i música. És així com ens va explicar com a l’època daurada del cinema negre (anys 40 i primers 50) la música de les pel·lícules no era de jazz sinó música d’acompanyament (el que és diu “música incidental”) i que serà a partir dels 50 quan s’introdueix el jazz. Alternant la paraula i la música, ens va recrear les bandes sonores de films dels 50 i dels 60 , i va interpretar d’altres temes que podrien servir perfectament de fons sonor a escenes i situacions característiques del gènere negre, com el típic ambient urbà nocturn o el d’un club de striptease. En aquest recorregut per la història del noir només vaig trobar a faltar que l’espectacle es detingués als anys 70 i no s’acostés fins a temps més actuals, ja que els detectius de les novel·les de moda d’aquests darrers anys no apareixen a la seva narració. En fi, vam escoltar temes clàssics de jazz com ara “Harlem Nocturn”, d’altres que formen part de bandes sonores de films com “Ascensor al cadalso” –tema de Miles Davis– o “Rififi”, i també peces pròpies, impregnades d’aquesta atmosfera característica de pel·lícula negra com “Notte nera in Vermont”.

El millor va ser, per descomptat, les seves interpretacions al saxo, correctament secundat per Súarez als teclats. Això i la passió amb què Dani evoca el gènere noir, del qual sembla tant o més enamorat que del seu saxo. Sens dubte, la seva presència al pati de la biblioteca Sant Martí ha deixat ben alt el llistó d’aquest cicle.

I unes paraules finals per a l’espai. El pati de la biblioteca a la nit és un entorn íntim, molt acollidor que té un encant especial per a les nits d’estiu. Potser l’únic inconvenient que li trobo son els sorolls ocasionals de les motos que passen per la carretera que és ben a prop. Tinc els bons records d’haver vist en aquest mateix lloc en altres ocasions espectacles com ara les recitacions poètiques que organitzava Antoni Cantallops, sessions de contes per adults o actuacions del grup de teatre El Cocou, l’última la del seu espectacle Bang. Totes elles han estat situacions esporàdiques, ocasions que sempre ens havien deixat un bon sabor, la sensació que aquest és un espai al qual val la pena tornar per gaudir d’un bon espectacle. Aquestes Vetllades a l’Eixida de l’estiu de 2008 que ha programat la biblioteca Sant Martí durant cinc nits consecutives del mes d’agost són, per la seva continuïtat i plantejament, el projecte de més abast que ha arribat fins ara a aquest espai. I podem afegir que, per fi! Pel que he vist fins al moment, amb una seixantena de persones tant en el concert de relk com en aquest de Dani Nel·lo, el públic ha acollit de bon grau la proposta. Esperem per tant que puguem gaudir d’aquest pati de la biblioteca com a espai per a actuacions en moltes altres ocasions futures.

J.G.


22 d’agost. “Bon profit”. Grup Tastacontes

La quarta vetllada va ser una sessió –ells prefereixen aquest terme, i no els d’espectacle o actuació– del grup Tastacontes, amb el títol Bon profit. Tastacontes són un grup de Canet de Mar que fa lectures dramatitzades des de fa ja uns quants anys, creat al voltant de la biblioteca pública de Canet de Mar. Normalment construeixen les seves “sessions” amb lectures sobre un autor o sobre un tema. En aquest cas, i com es pot deduir fàcilment pel títol, el tema era el menjar.

Ens van oferir un sopar literari amb cinc primers plats format per lectures de Perucho, Herscher i tres de Josep Pla, sis segons (Bosch, Donegan, Regàs, Apici i dues d’Isabel Allende) i dues de postres (Ronsard i Espinàs). El grup va començar les lectures de manera més sòbria, i a mida que el sopar anava avançant, va anar augmentant gradualment l’escenificació.

L’amenaça de pluja que planava des del començament de la nit es va fer present al final del segon plat, així que per a les postres vam haver de passar des del pati de la biblioteca a l’interior, a la sala infantil. Allí vam degustar la divertidíssima “Capsa de galetes” de Josep M. Espinàs, i va finalitzar la sessió amb un diàleg dels presents –una trentena de persones– amb els membres del grup, que ens van explicar la seva manera de fer.

R.P.


29 d’agost. “Una nit d’eskakeig”. Eskakejats

El divendres 29 finalitzava el cicle amb el pati de la biblioteca ple de gom a gom, amb més de cent persones. Els convidats aquesta vegada eren la companyia de teatre Eskakejats, un grup d’Arenys de Munt molt conegut aquí que fa teatre d’humor. Eskakejats van idear un espectacle especial per commemorar l’aniversari de la biblioteca, amb diverses escenes que feien referència a la història de la biblioteca i al món del llibres.

Començava amb un suposat contractista que revisava unes obres de pintura que es feien a la biblioteca, i continuava amb els propis pintors, músics, i gent del públic que en alguns moments feien dubtar si eren espontanis o estava tot preparat. Com va dir la regidora de Cultura en la presentació, semblava que aquesta vegada els Eskakejats s’havien reproduït.

Divertidíssima l’escena en què un intel·lectual i traductor rus entrevistava a la persona que havia llegit més llibres del món. Curiosament, no calia l’intèrpret perquè se li entenia tot. L’espectacle va finalitzar amb la visita de tres monges (recordem que l’edifici de la biblioteca va ser una escola religiosa i que popularment es coneixia com “l’edifici de les monges”) que venien a reclamar que els tornessin l’edifici.

Eskakejats van aconseguir crear un ambient de festa i diversió. L’espectacle va tenir en tot moment una mirada propera i afectuosa cap a la biblioteca que personalment em va emocionar. Alegra veure que la biblioteca ocupa un espai en el cor dels arenyencs.


Bé, el cicle s’ha acabat però la commemoració dels 75 anys de la biblioteca continua al llarg d’aquest any i part del 2009.

R. P.