dijous, 24 de juliol del 2008

TH33 Cinema


LA SOLEDAD
Director: Jaime Rosales. Intèrprets: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Miriam Correa, Nuria Mencía.
Espanya, 2007. 128 min.

Poques vegades ens trobem davant una pel·lícula espanyola realment excepcional. La soledad, film guanyador dels darrers premis Goya a la millor pel·lícula i al millor director, és sens dubte una obra que està per sobre del que estem acostumats a veure a les nostres pantalles.

Dues dones: Adela, una mare jove i separada que s’instal·la a Madrid amb el seu nadó buscant una sortida a la seva monòtona vida en un petit poble de Lleó; i Antònia, una senyora gran, que treballa en un supermercat, té tres filles i porta una vida tranquil·la amb Manolo, el seu nòvio. Dues dones, i el seu entorn quotidià, el dia a dia, i quasi el minut a minut. Al cinema espanyol recent hi ha altres pel·lícules que han explorat amb èxit, crec jo, la contemplació de la quotidianitat, l’observació pausada dels esdeveniments ordinaris: En la ciudad de Silvia, de José Luis Guerín, o Ficció, de Cesc Gay, en són dos exemples. Curiosament, en els tres casos esmentats es tracta de films de directors catalans.

Rosales (Barcelona, 1970), però, no es conforma amb aquesta observació, que fa sens dubte de forma magistral, sinó que ens situa de ple en la tragèdia, la tragèdia que envolta les nostres vides i que es pot fer present en qualsevol moment. És una tragèdia contemporània, real i propera: el càncer, el terrorisme o la bogeria immobiliària, amb un rerefons d’incomunicació i soledat. Construeix un retrat sincer i dolorós de la fredor que impera a les nostres relacions, i indaga al mateix temps de manera profunda sobre la soledat més inevitable: la soledat existencial davant del fet de la mort.

Rosales utilitza una tècnica nova molt interessant, la “polivisió”: divideix la pantalla en dues meitats i ofereix la possibilitat d’observar l’escena des de dos punts de vista. La pel·lícula no té banda sonora i la càmera es manté quieta. Aquestes característiques atorguen al film un llenguatge peculiar que sorprèn des dels primers fotogrames, provocant una sensació de molta proximitat amb l’acció.

La Soledad és una pel·lícula dura, difícil, que ens acosta a una realitat indiscutible: la pròpia fragilitat. La teniu a la biblioteca.

Rosa Pastrana


NO ES PAÍS PARA VIEJOS
Direcció: Ethan i Joel Cohen. Intèrprets: Tommy Lee Jones, Javier Bardem, Josh Brolin.
Estats Units, 2007. 122 min.

Basada en l’adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy No es país per a vells, de prosa dura i afilada. L’autor de La carretera ha estat guanyador de l’últim Pulitzer, i les seves novel·les són un desolador retrat d’una Amèrica violenta. Altres novel·les seves han estat adaptades a la gran pantalla: Tots aquells cavalls, el 2000, La carretera s’estrenarà aquest 2008, i també ha passat a la pantalla Meridiano de sangre, prevista per a l’any vinent.

En les seves declaracions, els germans Ethan i Joel Cohen han dit que “és la pel·lícula nostra que més s’assembla als gèneres d’acció”. Els Cohen ha realitzat suculents retrats del seu país: Sangre fácil, el 1984; Mort entre les flors, el 1990; Fargo, el 1996, per cert una de les meves preferides; El gran Lebowski, el 1998 i O Brother, el 2000, entre d’altres.

Podríem definir el fantàstic Bardem com l’assassí de la bombona, fred, implacable amb els seus mètodes carnissers. És el dotzè llargmetratge dels Cohen, això sí, és la primera vegada que versionen directament un llibre. Aquelles persones a qui no us agradi l’humor negre, la violència seca, els paisatges desèrtics, la suspensió del temps i les atmosferes tràgiques, absteniu-vos. A mi em va agradar molt, i penso que val la pena veure la pel·lícula encara que sigui només per la interpretació tan peculiar de Javier Bardem en el paper de silenciós i empedreït assassí, per la qual va guanyar l’Oscar al millor actor secundari –i no oblidem que ja havia guanyar el Globus d’Or­. Anar-hi o no és decisió vostra.

Teresa Riera