TH 33 Llibres

DESCOBRIR UN POLICIA: EL COMISSARI ADAMSBERG

El hombre de los círculos azules Bajo los vientos de Neptuno La tercera virgen
Fred Vargas
Madrid: Siruela, 2004, 2006 i 2008. 256 p., 496 p. i 394 p.

Un dels meus plaers com a lector és descobrir personatges nous, personatges que vas retrobant en noves històries i amb qui de tant en tant vols tenir una “sentada”, com amb un vell amic amb qui no vols perdre el contacte, encara que sigui per explicar-vos allò que us heu dit altres vegades.

Això –descobrir un nou personatge– m’acaba de passar amb un comissari que no coneixia. Després del Wallander de Mankell i del Montalbano de Camilleri, no havia trobat cap policia que m’enganxés com Jean-Baptiste Adamsberg, comissari de la Brigada Criminal francesa, fruit de la imaginació de l’escriptora francesa Fred (Fredérique) Vargas.

D’entrada, jo el situaria entre els dos policies que he esmentat: no tan introvertit com el suec, però menys expansiu que el sicilià; això sí, amb la característica comuna amb ells que va molt a la seva. Adamsberg –a qui jo faria la mateixa edat dels altres dos: quaranta-i-pocs–no sap estar-se assegut reflexionant, ha de passejar-se perquè les intuïcions li arribin, intuïcions que sovint són incomprensibles per als seus col·laboradors –alguns d’ells, secundaris de qualitat–, però encertades gairebé sempre, és clar! Quant als col·laboradors, a més de policies (Danglard, el policia culte i alcohòlic alhora, la tinent Retancourt, de 110 quilos i una gran intel·ligència,...), a les tres històries que he llegit fins ara també en té de molt valuosos fora de la brigada, com ara Josette, l’àvia hacker (pirata informàtic) de Bajo los vientos de Neptuno.

Si no vaig errat, El hombre de los círculos azules és el que comença la sèrie –n’hi ha més!. Poden llegir-se sense seguir l’ordre, però us recomano que comenceu pel començament.

Vicenç Lloret


Escola de Rebel·lia
Salvador Seguí
Lleida: Edicions el Jonc, 2007. 124 p.

El llibre té un pròleg d’Emili Cortavitarte, historiador i sindicalista de la Confederació General del Treball, CGT; una petita novel·la autobiogràfica de l’autor que ajuda a entendre les condicions de vida de l’època i la mentalitat d’un moviment obrer anarcosindicalista, sotmès a unes duríssimes condicions d’explotació laboral; tres discursos de Salvador Seguí, que defineixen la seva línia ideològica; i una entrevista on se li pregunta per la tàctica de la CNT i on es vol fer una aproximació al lluitador obrer.

Seguí (1887-1923), conegut amb el sobrenom del “Noi del Sucre”, s’incorpora des del 1910, data de la constitució de la CNT, a les tasques organitzatives i de propaganda, i esdevé un dels seus dirigents amb més capacitat d’anàlisi política i d’elaboració teòrica.

El 1916 és nomenat secretari general de la CNT, té un paper cabdal en la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro) el febrer i el març de 1919, amb 15.000 sindicalistes detinguts i el triomf de les reivindicacions obreres. Durant el període del pistolerisme de la patronal (1917-1923) fou empresonat i el 1920 patí un primer atemptat.

Tingué amistat personal i política amb F. Macià, J. Casanovas, Ll. Companys i F. Lairet; amb els dos darrers sembla que hi havia el projecte de formar el Partit Socialista Català unint les forces del catalanisme d’esquerres amb els elements més moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera. Seguí donà molta importància a la política de les aliances estratègiques, perquè era refractari a les simplificacions doctrinàries. Així, es pot situar en la línia d’un possibilisme llibertari, en la necessitat de la formació teòrica dels militants obrers i en el concepte d’antipolítica burgesa, però amb la necessitat d’intervenció en la lluita política.

L’assassinat de Lairet, el 1920, i Seguí, tres anys més tard, per pistolers a sou de la patronal, impossibilità l’assentament d’una alternativa política que defensés el doble alliberament nacional i de classe del poble català. Si les bales no haguessin segat les seves vides potser la història del nostre poble hauria anat per altres camins.

Agustí Barrera


El meu ofici
Josep M. Espinàs
Barcelona: La Campana, 2008. 163 p.

Josep M. Espinàs és autor de novel·les, narracions, viatges a peu, obres de teatre, manuals d’educació cívica, articles... i fins i tot de la lletra de l’himne del Barça. Sens dubte, és un gran comunicador!

En aquesta ocasió ens delecta amb un recull d’observacions i petites reflexions sobre el seu ofici. Ofici que porta exercint –professionalment– des de fa més de cinc dècades.

Aquest llibre forma part dels anomenats autoretrats, ja que parlar del seu treball –inevitablement– és parlar de sa vida.

Fa referència, per exemple, a la seva màquina d’escriure Olivetti i com els fabricants de les cintes, d’una discreta manera, li recorden que les coses s’acaben. Potser per aquesta raó, amb l’humor i la ironia que el caracteritzen, es permet el luxe d’incorporar-nos un apunt del que podria ser la seva futura necrològica.

Una manera senzilla d’explicar com són els llibres d’en Josep M. Espinàs és llegint el capítol titulat “Lectura”, que diu així: «Els llibres, com les persones, convé que tinguin un caminar lleuger. [...] Lleuger no vol dir frívol, ni insignificant. [...] La meva tendència, no puc fer-hi res, és favorable a llegir sense haver d’ensopegar gaire sovint. Ja hi ha prou pedres als camins».

Com a lectora només em queda agrair-li aquesta tendència, que fa que els seus llibres em captivin i em corprenguin.

Joana Tafalla


Trilogía de la noche
Eli Wiesel
Barcelona: El Aleph, 2008. 341 p.

El Aleph Editores recupera en un sol volum tres dels relats més destacats del Premi Nobel de la Pau Eli Wiesel (Sighet, Romania, 1928). Supervivent d’Auschwitz i Buchenwald, on va perdre el pare, la mare i la germana, terrible experiència que ocupa el primer dels relats, La noche, el seu compromís posterior amb la causa sionista i les seves opinions respecte al món àrab l’han convertit en un personatge polèmic, objecte de nombroses crítiques (especialment criticat fou el seu comportament davant de la matança de Sabra i Shatila de l’any 1982, en què sota el comandament de Sharon van ser assassinats 4.000 palestins).

Trilogía de la noche està formada pels relats La noche, El alba i El día, i és un colpidor testimoni de primera mà sobre la barbàrie dels camps de concentració. Els relats se situen en els camps de concentració i extermini alemanys, a la Palestina de mitjans dels quaranta, poc abans de la creació de l’Estat d’Israel, i a Nova York. Tots tres relats plantegen les vicissituds d’un mateix personatge, i la marca indeleble que la seva estada als camps d’extermini ha deixat en la seva concepció de la vida, en les seves creences religioses i en la seva actuació vital.

El primer dels relats, La noche, cal significar-lo com un dels millor exponents d’allò que es va anomenar literatura de l’Holocaust (Améry, Levi, Semprún, Kertész). El alba relata les hores prèvies a un ajusticiament, en un context on l’antiga víctima dels camps és ara el botxí que executa un militar britànic en el context de la lluita pel reconeixement de l’Estat d’Israel. Finalment, El dia ens ofereix el relat del greu accident que pateix el personatge, alhora que ens mostra els seus passos vitals, que l’han portat als EUA, i la impossibilitat de fugir del record de l’experiència patida. Trilogía de la noche constitueix un document essencial d’un segle XX que va agermanar com mai abans la civilització i la barbàrie.

Óscar Carreño


Un pensament de sal, un pessic de pebre
Dietari obert 1990 - 1991
Montserrat Roig
Barcelona: Ed. 62, 1992, 470 p.

Recull pòstum de les últimes col·laboracions periodístiques de Montserrat Roig que van ser publicades diàriament entre el 1990 i el 1991 en el diari Avui. Nestor Luján, Josep M. Flotats, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda (de la qual aquest any celebrem el centenari del seu naixement) són una petita part dels personatges que veiem des dels ulls de la periodista i escriptora.

D’una manera que Josep M. Castellet defineix en el pròleg com “desimbolta, irònica, sarcàstica, si cal fins i tot burleta, sorneguera i, en molts casos, plena d’humor”, tracta temes que són d’actualitat tant en el moment que van ser publicats com a dia d’avui, quinze anys després, i per això recomanem des d’aquí la seva lectura. Relats curts, fàcils de llegir i intemporals que cal assaborir a poc a poc i sense presses.

Les seves reflexions inicien un recorregut per l’espai nacional, internacional i social de finals del segle passat. Una dona compromesa amb el seu temps, revolucionària socialista, que mostra un món real i canviant que es mou per confins de justícia i injustícia, de solidaritat, de feminisme, de reflexions literàries. Portadora d’un discurs crític sobre el poder amb paraules que nosaltres no gosaríem utilitzar ni esmentar (“la patuleia de xoriços que s’han enriquit amb la guerra són gent que van per feina”) i que ella tracta amb total naturalitat.

Pilar Simoni


La força de la gravetat
Francesc Serés
Barcelona: Quaderns Crema, 2006. 250 p.

Aquest recull d’històries recorre tot Catalunya, de nord a sud i d’est a oest, tot presentant personatges i situacions molt diverses d’èpoques també diferents, des de les colònies industrials fins ara. Els seus protagonistes són persones d’ambients socials i d’ocupacions molt diversos: caçadors de llamps, piròmans, metges, remeieres, esportistes aficionats, treballadors de fàbrica...

Francesc Serés ens presenta aquesta mena de retrat de Catalunya a través de persones que hi viuen amb un llenguatge polit i proper alhora, amb un estil senzill –molt treballat, per tant– que acosta les històries i els seus personatges –cada història i cada personatge– al lector, que se sent immers en cada un dels relats, que sovint, tot i el seu realisme, es troben al llindar de l’irreal.

Vicenç Lloret


El conte número tretze
Diane Setterfield
Barcelona: Empúries, 2007. 398 p.

El conte número tretze és la primera novel·la de l’escriptora anglesa Diane Setterfield. Sorprèn, d’entrada, la maduresa literària de l’obra, deguda segurament a l’edat de l’escriptora, el temps que ha esmerçat a escriure-la (cinc anys) i a la seva formació filològica.

La trama argumental del llibre se centra al voltant de la vida d’una escriptora famosa, Vida Winter, de passat enigmàtic. Hi ha, però, dues històries que s’entrellacen, ja que el relat està escrit en primera persona per la Margaret Lea, biògrafa que contracta l’escriptora, i que ens narrarà tot el procés que la porta a descobrir la vida d’aquesta dona fascinant i complexa, però també la seva pròpia trajectòria vital.

Des de bon principi em vaig sentir seduïda per la novel·la, i no era només perquè m’hagués quedat enganxada en les seves xarxes d’intriga, sinó també perquè l’estil elaborat de l’autora, ple d’imatges evocadores, era capaç de recrear els ambients i descriure els estats d’ànim amb tant d’encert i sensibilitat que em sentia transportada i submergida dins el món creat per la seva ploma.

Tot el llibre és un homenatge a les novel·les de misteri del segle XIX (La dama de blanc, Cims borrascosos...) i especialment a Jane Eyre, de Charlote Brontë. És com si hagués agafat diferents elements d’aquests llibres (personatges, paisatges, ambients, situacions...) i hagués confegit amb ells un nou relat original i propi. Però si el tema principal de les Brontë és l’amor entre un home i una dona, Setterfield ens parla de dos tipus d’amor diferent: el lligam entre els germans bessons i la devoció cap als llibres.

Assumpta Farré


Claus y Lucas / Trilogia de Claus i Lucas
Agota Kristof
Barcelona: El Aleph, 2007. 444 p. / La Magrana, 2007. 477 p.

Tot i tractar-se d’un llibre aparegut durant el passat 2007, crec que val molt la pena recuperar Claus y Lucas d’Agota Kristof (Csikvand, Hongria, 1935) per recomanar-lo amb vehemència. L’agosarat lector que s’apropi a les seves planes no gaudirà d’un retrat de família alegre que passa els diumenges, tupper en mà, en bucòlics espais silvestres, perquè les relacions familiars que trobarà al llibre són relacions marcades per la mateixa violència que caracteritza el temps històric en què s’ubica la història (Segona Guerra Mundial i la implantació del règim soviètic a l’Hongria de la postguerra).

La història que se’ns explica és la de dos bessons que davant de la situació límit que causa la guerra són deixats per la seva mare a la cura d’una àvia que fins aleshores restava en el desconeixement dels petits i que aviat odiaran amb la visceralitat amb què només poden odiar els nens. I això, perquè l’àvia en qüestió, que gaudeix entre el veïnat del sobrenom de la bruixa, es guanyarà amb escreix l’odi dels néts. Claus y Lucas recull tres novel·les: El gran cuaderno, La prueba i La tercera mentira, que ja foren editades (Seix Barral i La Magrana) de manera individual i que ara s’apleguen en sengles edicions aparegudes alhora en castellà i en català.

Com si d’una cruel faula infantil es tractés, Kristof crea, a través de la relació dels dos bessons amb l’espai que els envolta i amb la seva posterior separació, una metàfora de l’Europa dividida primer per la Segona Guerra Mundial i després pel Teló d’acer. Obra calidoscòpica on els diferents personatges ens ofereixen visions contraposades d’allò narrat, Claus y Lucas destaca per la prosa concisa i directa que provoca en el lector l’efecte d’un uppercut. Un llibre imprescindible que ens ensenya que la literatura és una eficaç eina a l’hora de mostrar-nos les situacions límits a les quals ens aboca l’estupidesa de l’ésser humà.

Óscar Carreño


El matí amb Raimon Panikkar
Antoni Bassas
Barcelona: Proa, 2008. 262 p.

Raimon Panikkar (Barcelona, 1918) és una d’aquestes persones que difícilment deixa indiferent. Després d’algunes reticències, s’ha animat (empès per n’Antoni Bassas) a publicar les converses que –un cop cada mes– manté amb el periodista via ràdio. De fa anys, Panikkar viu retirat a Tavertet (Osona). Allà troba la soledat –que no solitud– per a exercir la seva saviesa. Vet ací: cercar aquella prudència (phronesi) que intenta harmonitzar la dimensió interna i externa de tota vida humana.

En aquest sentit, el seu periple vital és ja prou revelador. Empeltat de pare indi i mare catalana, la seva formació relliga (com ningú a casa nostra) Orient i Occident. De fet, testimonia i construeix un autèntic pont intercultural. Sens dubte, aquest tret encara esperona més la lectura.

Panikkar, home exigent amb les paraules, obliga a llegir amb un llapis a la mà. No és amant de la superficialitat. Ans al contrari, al llarg del llibre denuncia amb vehemència l’epidèmia que ens envolta: la sobreacceleració del temps. Una perversió que ens porta a deshumanitzar-nos, car sense un temps humanitzat no hi ha repòs, sense repòs no avé la meditació i sense meditar no arriba la profunditat. D’ordinari, tota una filosofia.

Josep Lluís Rodríguez i Bosch


La mort i la pluja Guillem Frontera
Barcelona: Proa, 2007. 233 p.

La mort i la pluja és un recull de contes –històries autobiogràfiques?– que l’autor situa a la Mallorca de la seva infància, encara no envaïda pel turisme, en un poble d’interior que no figura als mapes, Alanària –l’Ariany on va néixer l’autor? –, molt rural encara, i que se centra, sobretot, en persones de la seva família, per la qual cosa les narracions s’enllacen entre elles.

Guillem Frontera, recordant la seva infantesa, ens presenta un món que ja no existeix, amb uns personatges amb molta força, entranyables la majoria d’ells, gairebé increïbles, mítics, com acostumen a ser mítics els records que ens vénen de la infància. I tot amb un llenguatge treballat, amb una suau ironia amable moltes vegades, amb un estil mesurat, poètic gairebé, efecte al qual hi ajuda l’ús de girs i de mots mallorquins, que ens permeten endinsar-nos encara més al món personal de l’autor.

Vicenç Lloret