TH 34 Monogràfic

Llegir bàrbarament. Influències de Mercè Rodoreda

El passat 15 de novembre, l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya de ‘La plaça del Diamant’ i la inauguració de l’exposició “La plaça del Diamant, un malson de coloms” van marcar el tret de sortida de l’Any Rodoreda. Amb motiu del centenari del naixement de l’escriptora, aquest any 2008 Catalunya ret homenatge a un dels autors catalans més llegits i amb més projecció internacional.

Com arriba, però, a formar-se una escriptora d’aquest nivell? Rodoreda és l’exemple d’una escriptora pràcticament autodidacta. Va deixar l’escola de molt petita, però va créixer envoltada d’una família aficionada a la literatura catalana i al teatre. El pare li llegia obres d’Àngel Guimerà, Víctor Català, Joaquim Ruyra i Josep Carner; i l’avi, el principal forjador del seu catalanisme, va ser decisiu en la seva formació i va encomanar-li l’estima per Jacint Verdaguer i Bonaventura Carles Aribau. Amb els textos autobiogràfics que Rodoreda va publicar el 1982 a Serra d’Or sabem, per exemple, que amb els primers versos de La Pàtria, esculpits a l’entrada de casa seva, havia après a llegir i que l’avi havia fet construir un monument a “sant Verdaguer” al jardí.

Rodoreda és majoritàriament coneguda per la seva faceta com a novel•lista; ara bé, el conte té un paper cabdal en la seva obra. Es tracta d’un gènere que sempre va conrear: l’escriptora es va donar a conèixer durant l’època republicana i a l’inici de la Guerra Civil amb la publicació de contes infantils i per a adults a diverses revistes (recollits per Carme Arnau a Un cafè i altres narracions), activitat que combinava amb el periodisme i la publicació de les seves primeres novel•les; i entre els seus últims escrits trobem també contes, com “Un cafè” (1982). Però va ser a l’exili, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, quan va treballar més a fons aquest gènere. Els contes d’aquest període, recollits a Vint-i-dos contes (1958), conformen una sèrie d’exercicis literaris on Rodoreda va assolir la tècnica i l’estil que són la base de la seva obra posterior, amb la qual ha obtingut més reconeixement. Per exemple, ella mateixa reconeix al pròleg de Mirall trencat que el conte “Tarda al cinema” és precursor de la veu narrativa de La plaça del Diamant.

Lectora de Katherine Mansfield

A través de la correspondència que va mantenir amb la seva amiga i escriptora Anna Murià sabem que, durant l’exili a França, Rodoreda va dedicar-se a fer una lectura analítica de grans escriptors (Joyce, Proust, Kafka, Stendhal, Faulkner...), sense oblidar que mai no va deixar de llegir clàssics catalans, com Bernat Metge, Verdaguer o Ruyra. És en aquest moment que Rodoreda s’interessa per l’escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, sobretot per la seva força d’expressió. Textualment, Rodoreda va declarar a Anna Murià: “El meu amor en aquest gènere és la meravellosa K. Mansfield. Després segueix Txèkhov.” Analitzar les influències literàries en un escriptor permet entendre millor la seva obra; analitzar la connexió entre Mansfield i Rodoreda ens endinsa en la narrativa breu de l’escriptora catalana i, per extensió, en novel•les com La plaça del Diamant.


Enric Balaguer i Montserrat Palau han analitzat els paral•lelismes en la temàtica de les seves obres: totes dues escriuen a partir d’experiències viscudes, i el seu passat té tants punts en comú que trobem temes i personatges molt semblants en la seva obra. Contes com “The Canary” i “The Maid”, de Mansfield, tenen el seu lligam temàtic respectiu amb “L’elefant” i “Zerafina”, de Rodoreda. A més, totes dues escriptores coincideixen a presentar sobretot personatges protagonistes femenins, i la majoria de les seves narracions contenen una visió negativa de l’amor i el matrimoni, la naturalesa com a símbol de la nostàlgia per la infantesa, la presència de la guerra, etc.

Tanmateix, el punt d’unió clau entre Mansfield i Rodoreda és la tècnica narrativa. La gran contribució de Mansfield a la literatura rau en la capacitat d’aconseguir que la veu narrativa provingui dels mateixos personatges. La connexió entre Mansfield i Rodoreda respecte a la tècnica narrativa es troba en el fet que la narració dels fets la donen els personatges amb la seva veu, que a més s’adiu al seu caràcter i els fa versemblants. Aquesta tècnica narrativa comporta sovint que els textos siguin diàlegs, per això l’estil és col•loquial i el discurs és ple de marques d’oralitat. Per exemple, el conte de Mansfield “Two Tuppenny Ones, Please” (de 1917, recollit a Something Childish el 1924) recrea el diàleg en un autobús entre dues senyores. L’autora, però, només ens presenta la veu d’una de les dones, a partir de la qual intuïm les intervencions de l’altre personatge i els fets que succeeixen. D’aquesta manera, el conte s’insereix en la tècnica de diàleg amb interlocutor mut però present, tècnica que també trobem a contes com “The Lady’s Maid” o “The Canary”. L’adopció de Rodoreda de les tècniques narratives de l’escriptura parlada i el diàleg amb interlocutor mut en els contes (que trobem a “La sang” i “En el tren”, de Vint-i-dos contes) evolucionarà amb els monòlegs interiors (“Tarda al cinema”, “El gelat rosa”, del mateix recull anterior) i els monòlegs conversacionals amb interlocutor sense veu de La plaça del Diamant (1962) o dels contes “Zerafina” i “Amor” de La meva Cristina i altres contes (1967). L’escriptura natural i espontània, versemblant a la veu dels personatges, es combina amb el domini de la llengua, l’art de suggerir i la poeticitat, i tot sumat enriqueix els discursos de les seves veus narradores.

Deixant a banda Mansfield, la lectura sempre va formar part de la vida de Rodoreda. Aloma (premi Crexells el 1937, revisada el 1969) ja demostra l’influx de grans escriptors, especialment Proust i la literatura russa, que va tenir molt bona acollida a Catalunya a la dècada dels anys trenta. Kafka i Ovidi són presents en les metamorfosis de La meva Cristina i altres contes. Les novel•les Quanta, quanta guerra... o La mort i la primavera respiren la influència de la novel•la romàntica de Goethe.

“Si no hagués llegit, potser no hauria escrit”

Estudiar la influència de grans escriptors en l’obra rodorediana fa pensar en l’estreta relació entre influència i plagi. Contes amb situacions i tècniques tan similars com les de “Two Tuppenny Ones, Please” de Mansfield i “En el tren” de Rodoreda provoquen aquesta reflexió. Sens dubte, però, les lectures que va fer Rodoreda no li provocaren res més enllà de l’estímul i la inspiració per a la seva obra. En una entrevista de Carme Arnau i Dolors Oller, publicada a La Vanguardia el 1991, Rodoreda afirmava: “Però no és cap mal acceptar que un escriptor t’ha influït! Llegir és una formació. Si jo no hagués llegit, potser no hauria escrit mai. Per mi la lectura va ser molt important, sobretot durant els anys de França. Llegir bàrbarament, això és important.”

A més, Rodoreda no es va limitar a la narrativa. No hem d’oblidar la seva atracció per altres arts, com el teatre, el cinema, la poesia (guiada per Josep Carner, va guanyar diversos premis i va arribar a ser Mestra en Gai Saber als Jocs Florals l’any 1949) i la pintura (la seva obra pictòrica, majoritàriament del 1953, és fruit de llargues hores passades al Louvre i de la seva admiració per Picasso, Klee i Miró). Tots aquests treballs l’ajudaren a reforçar el lirisme del seu llenguatge, les descripcions acolorides i la manera de presentar les escenes.

També, l’escriptora va comptar gairebé sempre amb els consells literaris i el profund coneixement de la literatura catalana del seu company, Armand Obiols (un dels principals integrants de l’anomenat Grup de Sabadell), i la supervisió crítica del seu editor, Joan Sales. I fins i tot podríem dir que l’obra de Rodoreda evolucionava en funció de l’acollida que li donava la crítica: l’autora va ser sempre molt conscient de la imatge que oferia al públic, i es pot considerar que cada obra és una resposta a la crítica que havia obtingut l’anterior.

En definitiva, entenem que Rodoreda aprenia dels escriptors i artistes que la van precedir i va saber aprofitar aquest material per crear la seva pròpia força expressiva i el seu propi univers literari. És així com Rodoreda ha adquirit el reconeixement internacional en tant que representant d’una escriptura única i personal en el context de la literatura catalana del segle XX.

Maria Sabé i Martínez

Obra de Mercè Rodoreda

Novel•la
● Sóc una dona honrada? Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932.
● Del que hom no pot fugir. Barcelona: Clarisme, 1934.
● Un dia en la vida d'un home. Badalona: Proa, 1934.
● Crim. Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1936.
● Aloma. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938.
● La plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor, 1962.
● El carrer de les Camèlies. Barcelona: Club Editor, 1966.
● Jardí vora el mar. Barcelona: Club Editor, 1967.
● Mirall trencat. Barcelona: Club Editor, 1974.
● Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 1980.
● La mort i la primavera. Barcelona: Club Editor, 1986.
● Isabel i Maria. València: Edicions 3 i 4, 1991.

Narrativa breu ● Vint-i-dos contes. Barcelona: Selecta, 1958.
● La meva Cristina i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1967.
● Semblava de seda i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978.
● Tots els contes. Barcelona: Edicions 62, 1979.
● Viatges i flors. Barcelona: Edicions 62, 1980.
● Un cafè i altres narracions [a cura de Carme Arnau; amb il•lustracions d'Avel•lí Artís-Gener "Tísner"]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Fundació Mercè Rodoreda, 1999. [Inclou contes no recollits en volum.]

Teatre ● "El Parc de les Magnòlies", Els Marges, núm. 7, 1976, p. 79-89.
● El torrent de les flors [pròleg i edició literariobiogràfica a cura de Montserrat Casals i Couturier; edició filològica i correcció a cura de Mait Carrasco i Pastor]. València: Edicions 3 i 4, 1993.
● La Senyora Florentina i seu amor Homer. Barcelona: Sociedad General de Autores y Editores, 1996.
● El maniquí [pròleg de Marina Gustà]. Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya; Proa, 1999.

Font: AELC