TH 34 Llibres

Noches de cocaína
J. G. Ballard
Barcelona: Booket, 2008. 379 p.

La passada primavera el segell de butxaca Booket va reeditar Noches de cocaína, una de les novel•les senyeres del britànic J. G. Ballard (Shangai, 1930). L’obra de Ballard és suggerent i pertorbadora. Com sovint ha dit la crítica, el novel•lista britànic no veu sinó que prediu, disseca amb fermesa el nostre temps i s’avança a les funestes conseqüències que patirà aquesta societat nostra, alienada pel consum i despersonalitzada pels poders postindustrials. Ballard és un extraordinari novel•lista d’idees, hereu de la tradició europea de la novel•la diatòpica, però és, alhora, un renovador de la mateixa.

Tot i l’impuls que les adaptacions cinematogràfiques que Cronenberg féu de la seva controvertida novel•la Crash i especialment la visió que Spielberg va facturar del Imperi del Sol, l’obra de Ballard no acaba de tenir al nostre país el predicament que la seva qualitat, exigència i esperit provocador, mereix.

Noches de cocaína, apareguda l’any 1996, presenta, sota una carcassa de novel•la negra, les peripècies d’un narrador que arriba a una luxosa urbanització d’oci a la Costa del Sol, per esbrinar uns terribles successos, dels quals el seu germà s’ha declarat culpable. Ballard construeix un incisiu exercici crític envers el nostre temps, a través d’un seguit de personatges immersos en la societat d’un oci depravat i irracional que per força flirteja amb el crim. En definitiva, una bona oportunitat per descobrir el món de Ballard, motiu de l’excel•lent exposició Autopsia del Nuevo Milenio que fins el proper mes de novembre trobarem al CCCB.

Óscar Carreño


L’arbre dels geníssers Jason Goodwin
Barcelona: Ed. de 1984, 2007. 342 p.

La serp de pedra
Jason Goodwin
Barcelona: Ed. de 1984, 2008. 326 p.

Aquestes històries, situades a l’Istanbul de la primera meitat del segle XIX, són protagonitzades per Yashim Togalu, un investigador brillant, bon lector de literatura francesa, amant de la bona cuina i, a més, ben relacionat amb el palau del sultà, fins i tot amb l’harem, gràcies a la seva condició d’eunuc.

A la primera de les històries, situada l’any 1836, la ciutat viu somoguda pels intents de modernització potenciats des del mateix palau per tal d’evitar l’ensorrament de l’imperi. Hi ha, però, qui no veu bé les reformes que es volen portar a terme perquè van contra les tradicions otomanes. Entre aquests, s’hi troben els geníssers, l’exèrcit d’elit que havia estat molt poderós, però que ha perdut la seva força. I en aquesta lluita pel poder es produeixen quatre assassinats que Yashim, amb les seves dots detectivesques, ha d’investigar.

A la segona història, ens trobem que el sultà viu els seus últims dies. I enmig dels temors i els rumors que recorren Istanbul, arriba a la ciutat un arqueòleg francès i, al cap de poc, es troba un cadàver mutilat –el francès? Yashim Togalu ha de treballar per descobrir l’assassí, ja que ell ha estat l’últim que ha vist viu l’arqueòleg i això el converteix en el principal sospitós.

Jason Goodwin, que va estudiar història bizantina a la Universitat de Cambridge, ens fa de guia per la gran ciutat turca i ens porta per carrers estrets i amagats, ambients de luxe i d’altres de tenebrosos i ens fa sentir gairebé les olors de la que va ser la gran capital de l’imperi otomà. I tot amb un llenguatge suggestiu i un estil àgil que enganxa el lector des del primer moment.

Vicenç Lloret

Emma Maria Barbal
Barcelona: Columna, 2008. 197 p.

Emma és una dona casada i mare d’una nena de 12 anys. Té estudis universitaris i gaudeix d’una bona posició econòmica, però no se sent estimada per al seu marit –l’Alexandre– el qual sembla que l’únic que l’interessa és aconseguir arribar a ser número u del seu partit polític. Quan se sent més desesperada i anul•lada com a dona coneix en Denis a la feina i decideix abandonar-ho tot i cercar la felicitat amb ell. Després d’una breu i decebuda relació intenta tornar a casa per recuperar l’estima de la seva filla Àngels, però ha transgredit les normes socials i això la portarà a trobar-se sense sostre, sense feina i, el que és més important per a ella, sense l’Àngels.

A Barcelona l’any 2005, una dona indigent va ser cremada viva en un caixer automàtic per tres nois menors d’edat. A partir d’aquest esdeveniment, Maria Barbal troba la font d’inspiració per a la seva novel•la Emma. L’autora es va documentar sobre la vida de persones que per diverses circumstàncies van acabar pidolant i intenta donar una resposta fictícia però versemblant de com una dona que es troba en una situació similar a la de moltes persones, de sobte es veu subsumida en una situació marginal. La seva conclusió és que més difícil que caure en aquesta situació és retornar a la “normalitat”.

A la biblioteca Sant Martí trobareu altres llibres de Maria Barbal: Pedra de Tartera (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985) obtingué un èxit considerable de públic i crítica i, actualment, una molt bona acollida a Alemanya, i País íntim (premi Prudenci Bertrana 2005). Són lectures molt recomanables i que tenen uns trets característics: dones com a protagonistes de les històries, la maduresa personal a través de l’experiència i la complexitat de les relacions humanes: pares-fills, parelles.

Joana Tafalla


Els homes que no estimaven les dones Stieg Larsson
Barcelona: Columna, 2008. 625 p.

El periodista suec Stieg Larsson va morir d’una crisi cardíaca als 50 anys poc després de lliurar a la seva editora una trilogia que, amb el nom de Millenium, comença amb aquest volum.

Mikael Blomkvist, periodista i membre del consell de redacció d’una revista econòmica, Millenium, és condemnat per difamar un potentat industrial suec. Abans d’anar a complir la pena de presó, rep un encàrrec d’un industrial retirat: buscar la seva neboda, desapareguda fa quaranta anys. En aquesta feina l’ajudarà Lisbeth Salander, una noia inadaptada socialment, però amb unes habilitats sorprenents no sempre legals. Blamkvist i Salander es veuran immersos en una història escabrosa i en un intriga familiar on dominen els secrets i les mentides.

En aquesta història s’hi barregen una pila d’elements –corrupció, sadisme, odi, embolics de família, prepotència...– on els dos protagonistes socialment marginats –un per difamador i l’altra per inadaptació social– han de lluitar per aconseguir allò que els ha demanat el patriarca de la família Vanger, però que no agrada a tots els membres de la seva família Vanger.

A l’inici de cada una de les quatre parts del llibre hi trobem una dada sobre la situació de la dona a Suècia: la violència de sexe és present a tota l’obra, alguna vegada de manera poc explícita, però en altres moments és la protagonista de la història. Els homes que no estimaven les dones no és només una novel•la negra; també és una visió no massa optimista –com tampoc no ho són les novel•les de Henning Mankell amb el comissari Wallander com a protagonista– d’alguns aspectes de la idealitzada Suècia.

Vicenç Lloret


El noi del pijama de ratlles
John Boyne
Barcelona: Empúries, 2007. 262 p.

La quarta novel•la de l’irlandès John Boyne ha estat un veritable fenomen literari d’abast mundial: va aparèixer el 2006 i des de llavors s’ha traduït a més de trenta llengües i se n’han venut més de tres milions d’exemplars. A més a més, la productora Miramax n’ha fet una pel•lícula d’estrena imminent, cosa que encara augmentarà la seva difusió.

L’encert de Boyne, nascut el 1971 i autor d’un total de sis novel•les i d’una setantena de relats curts, ha estat trobar un nou enfoc a un tema tan tractat en la literatura com l’holocaust jueu, i s’ha arriscat a explicar-lo des de la mirada innocent –i inconscient– d’un nen de nou anys, fill del comandant d’un camp de concentració, que es fa amic d’un nen que hi està empresonat.

El fet que el llibre estigui explicat des de l’òptica del nen no vol dir que es dirigeixi únicament a un públic infantil o juvenil. El llenguatge és molt planer, l’estructura narrativa és molt senzilla i el contingut hi és exposat de manera molt fàcilment comprensible per als lectors joves, però el coneixement dels fets que van envoltar el genocidi nazi permet captar més bé la subtilitat del text, on apareixen la retòrica de la superioritat ària, els mecanismes de submissió, o la metàfora de la tanca del camp com a separació de dos mons o com a mirall on l’un es reflecteix en l’altre. És per això que el mateix John Boyne diu que si bé el seu objectiu primer és ajudar a fer conèixer entre els lectors joves la bàrbàrie del nazisme, el resultat final és una novel•la per a tots els públics. I l’èxit inqüestionable de vendes n’és la prova.

Pere Franch


El món groc
Albert Espinosa
Barcelona: La rosa dels vents, 2008. 144 p.

El món groc recull les experiències i aprenentatges de l’autor davant la seva malaltia. Podria ser catalogat com un llibre d’autoajuda però l’autor fuig d’aquesta terminologia. És fàcil de llegir, ple d’optimisme i bon humor.

Entre els 14 i els 24 anys, l'Albert Espinosa, actor, director i guionista de cinema, teatre i televisió, va patir un càncer i va perdre una cama, un pulmó i un tros de fetge. En el llibre explica, sense complexos ni vergonyes, el que ell i els seus amics d'hospital, “els pelones”, van “descobrir” en el procés de la seva malaltia i com aquests aprenentatges es poden aplicar a la vida diària.

L'autor, que ja havia tractat l'experiència del càncer a la seva pel•lícula Planta 4ª, per començar ens defineix què és “el món groc”, el nom que ha posat a la seva manera de viure i de veure la vida: “Si creus en els somnis, es faran realitat... si creus, crees.” També ens explica 23 lliçons del càncer aplicades a la vida: “Les pèrdues són positives”, on explica la festa de comiat a la seva cama esquerra. “El dolor no existeix”; “Ajunta els llavis i bufa”, on proposa bufar i formular un desig cada cop que et facin una punxada. “El que més amagues és el que mostra més de tu”...

Al final parla dels “grocs”, un nou esglaó de l'amistat: “els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure'ls gaire sovint ni mantenir-hi contacte. La manera de relacionar-s'hi és l'estimació, la carícia i l'abraçada”. “Només ha de ser algú especial que us fa sentir especial”; “apareixen o te'ls trobes quan els necessites”.

Més enllà de l'humor, en el llibre hi podem trobar una realitat vital molt seriosa, on hom acaba entenent que una malaltia, per difícil que sigui de superar, sempre ens pot aportar aprenentatges positius. Tots podem viure en groc i estar alerta dels grocs que anem trobant a la vida.

Àngels Vilà


Nuevas vidas Ingo Schulze
Barcelona: Destino, 2008. 710 p.

De ben segur que l’espectador que va veure La vida de los otros encara avui haurà de recordar les peripècies d’aquell investigador de la Stassi, grisor radical d’ésser humà, que trobava motius de redempció gràcies a la vigilància exhaustiva a la qual sotmetia un exitós dramaturg de l’antiga RDA. Doncs la nova novel•la d’Ingo Schulze Nuevas vidas recupera aquest marc espaciotemporal per descriure’ns les aventures d’Enrico Türmer, el seu protagonista, a la nova Alemanya que neix després de la caiguda del mur l’any 1989.

Estem davant d’una novel•la de gran ambició formal, no només per les seves 700 pàgines, sinó per l’aposta formal de Schulze. Així, seguint la tradició cervantina del Quixot, l’autor de la novel•la es manifesta com editor i corrector del seguit de cartes d’Enrico Türmer, trobades de manera atzarosa, mitjançant les quals se’ns ofereix un recorregut per la vigilada vida de l’antiga RDA i pel naixement d’aquestes noves vides a les quals fa menció el títol de la novel•la, després de la caiguda del mur. Les cartes de Türmer s’adrecen a tres destinataris diferents (la seva germana, un amic d’adolescència i una amant), mostrant-nos diferents perspectives d’uns mateixos fets i relativitzant, conseqüentment, la veritat d’allò que se’ns narra.

Novel•la epistolar, alhora iniciàtica, relat social, pintura d’època, testimoni cultural d’una generació, tot això és Nuevas vidas, tot això sempre amenitzat amb un irònic sentit de l’humor i un catàleg de fantàstics personatges, entre els quals destaca amb llum pròpia un sorprenent mecenes de nom Von Barrista. Un llibre sorprenent que mereix la seva descoberta i una apassionada lectura.

Óscar Carreño