TH 34 La Contra

UN AL•LEGAT CONTRA EL PATRIARCAT

L’últim patriarca
Najat El Hachmi
Barcelona: Editorial Planeta, 2008. 336 p.

L’últim premi Ramon Llull ens ha sorprès a tots, ja que l’obra guanyadora ha estat L’últim patriarca, novel•la escrita per la joves escriptora catalana d’origen amazic Najat El Hachmi. És el primer cop que algú amb un nom tan exòtic ha guanyat un premi tan important, i potser ens sobta més pel fet que durant anys, els autors que no eren d’origen català han optat gairebé sempre pel castellà a l’hora d’escriure. És, per tant, una bona notícia per a les nostres lletres.

Altres països europeus, sobretot en aquells que han tingut un passat colonialista, ja fa temps que compten amb escriptors provinents d’altres cultures que tenen com a llengua literària la del país d’adopció. Són autors que sintetitzen en les seves obres dues realitats culturals diferents, sovint força allunyades. El fruit d’aquest mestissatge cultural, lluny d’implicar un empobriment de les realitats de les quals parteix, són obres més riques pel que fa a les idees i que sovint ens ofereixen punts de vista originals. És potser aquest aspecte el que va fer que el jurat concedís el premi per unanimitat a una escriptora tan jove i amb tan poca experiència.

Najat El Hachmi va néixer a la ciutat de Nador, al Marroc. A vuit anys va venir a viure a Vic, on el seu pare treballava des de feia un temps. Des de ben jove s’interessà per la literatura. Ella mateixa diu que va començar a escriure a dotze anys, però no va ser fins el 2004 que publicà la seva primera obra, Jo també sóc catalana, llibre autobiogràfic on explica tot el seu procés d’adaptació després d’emigrar. Ha treballat en diversos oficis per tirar endavant, i va estudiar filologia àrab. En el moment que li va ser concedit el premi compaginava, com tantes altres dones de la seva edat, la seva feina de mare amb el seu treball de mitjancera cultural i d’escriptora. A més a més col•labora esporàdicament a la premsa escrita, a El 9 Nou de Vic i a La Vanguardia, i també participa en la tertúlia radiofònica del programa de Catalunya Ràdio l’Oracle i porta l’informatiu cultural en llengua amazic del programa Mosaic a Catalunya Cultura.

L’últim patriarca és la història d’un home que emigra del Marroc a Vic. El llibre consta de dues parts. En la primera un curiós narrador explica en tercera persona la història de Mimoun, des que neix fins que es reuneix amb la seva família a Vic. El que és peculiar és la veu narrativa, ja que és la filla que narra la història del seu pare; però ho fa d’una manera distant, amb els recursos propis de la tradició oral, com si expliqués un conte. Aquest estil àgil, amb els elements propis de la novel•la reduïts a la mínima expressió, com en les rondalles, i el tractament irònic del personatge i les situacions, fan digeribles alguns episodis tan durs que d’una altra manera serien difícils de pair. Perquè la pretensió de l’autora no és altra que la de desprestigiar el patriarcat, i per fer-ho tria un home que encarna tots els vicis d’aquesta institució ancestral i que retrata amb una comicitat gairebé esperpèntica. En la segona part ens narra l’arribada de la família i el procés que porta la filla a desafiar l’autoritat paterna. Ara la veu narrativa és en primera persona, perquè és la filla qui explica les seves pròpies vivències, i el relat es fa més proper, més detallat i més cru.

Els referents literaris de Najat El Hachmi són molt diversos, però s’ha parlat molt de la influència de la Mercè Rodoreda, autora que té un pes important per a aquesta jove escriptora i que es nota especialment en la segona part, d’un to més intimista, sobretot en la descripció minuciosa dels petits detalls casolans que formen l’univers femení. Un altre dels molts referents de l’autora és el premi Nobel egipci Naguib Mahfuz, que en un dels seus llibres, Entre dos palaus, també tracta el tema del patriarcat narrant la història d’una família amb un pare dèspota. No és que es deixin sentir les influències en la novel•la d’El Hachmi, però si cito el llibre és perquè em permet comparar-los, ja que tracten el mateix tema en un context cultural molt semblant. La diferència entre ambdós llibres, pel que fa a l’estil, és molt gran. La de Mahfuz és una novel•la clàssica, molt ben construïda, però que excel•leix per la descripció psicològica dels personatges. I és comparant aquestes dues obres que t’adones que l’estil àgil de Najat el Hachmi, tan elogiat, fa que l’obra sigui amena i de fàcil lectura, però li impedeix aprofundir en les situacions i els temes.

En el llibre sovint compara la seva mare amb dos referents literaris catalans: la Mila de Solitud i la Colometa de La plaça del Diamant. Amb aquestes referències vol expressar el fet que el masclisme no és només un problema de la societat marroquina, sinó universal. El que la protagonista desafia i critica és una institució ancestral que ha perdurat gràcies al suport de les dones i que afecta gairebé totes les cultures: el patriarcat.

Assumpta Farré