TH 35 Local

EL VALOR DE LA VIDA ENMIG DE LA GUERRA

Els morts d’Etc
Centre Moral
Joves de l’Escola de Teatre del Centre
Dies 14 i 15 de març de 2009

Els morts d’Etc és el fruit del treball de l’aula de teatre dels JOVES D’ETC (Escola de Teatre del Centre), un grup de joves amb inquietuds i amb moltes ganes de transmetre i dir-nos coses mitjançant el teatre. Els Morts d’Etc és una obra treballada, on tots i totes han posat la seva petita aportació per poder-la representar. Un espectacle que desperta i remou sentiments dels espectadors i espectadores, com és el meu cas.

Els morts d’Etc és un petit reflex de les guerres. Els JOVES D’ETC aconsegueixen transmetre al públic impotència i angoixa. Ambientada a la Guerra Civil, representa uns militars revoltats que fan un interrogatori a quatre milicians amb l’objectiu d’esbrinar on tenen amagades les armes i el seu cap. Els quatre joves que estan en unes golfes esperant ser interrogats saben que, parlin o no, els mataran igualment. Durant l’escena ens descriuen la plaça on els seus familiars, amics, amigues, coneguts i conegudes... han mort. Per tant, quin sentit té parlar i donar a conèixer on es troba el seu cap i les armes? Dos dels joves ho tenen força clar i suporten tortures, maltractaments, violacions... Un d’ells, en Ferran, s’acaba suïcidant per no parlar. La Luci és violada moltes vegades i es torna forta i freda com una pedra, res la fa parlar. En Francesc, el més petit de tots, intenta no dir res, però les seves companyes saben que pot parlar... per por, per innocència... i la Isabel, molt innocent, creu que parlant podrà continuar vivint.

Un treball interessant i agosarat per l’edat dels actors, però potser és necessari que els nostres joves parlin d’alguna cosa quan pugin dalt d’un escenari. Vaig assistir a l’espectacle esperant una obra de teatre i en vaig sortir amb un nus a la panxa.

El somni de tots i totes és seguir vivint, però a quin preu? Volem viure, sí, però lliures. Quan arriba la mort per una guerra, la vida acaba perdent importància.

Una vegada que vaig viatjar a Guatemala, un país que ha patit 30 anys de guerra, vaig percebre que per ells la vida no val res, poden matar la gent pel carrer per un ajustament de comptes, i no passa res!!! Però si ens parem a pensar que durant 30 anys han estat lluitant, amagant-se, veient com torturen els seus familiars, patint... han acumulat una ràbia i una indiferència que els fa ser indiferents davant la mort. És el que han vist i viscut durant molts anys; per tant, no hi donen importància i fins i tot per ells pot arribar a convertir-se en un fet normal. En canvi per nosaltres és una barbaritat i ens esgarrifa aquesta manera de fer, però molts de nosaltres no hem patit mai una guerra de primera mà; no hem patit fam i, encara que no ens ho sembli, ho tenim tot. Només falta que ho valorem! Fem-ho?

Pilar Pascual Ramírez

CATATONIA
SerraJesús
Autoeditat

A primer cop d’ull, pot semblar que el nou treball de SerraJesús porta el nom anglès del nostre país, però, si ens hi fixem més, veurem que no: com tots els seus altres discos, té el nom d’una malaltia mental. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “catatonia” significa “síndrome psicomotora caracteritzada per la inèrcia i la pèrdua d’iniciativa motora”, o bé “tensió i rigidesa d’una part del cos, generalment una extremitat, que es manté molta estona en una postura fixa sense fatiga aparent”. Això ens fa recordar els títols dels seus altres àlbums: Esquizofrènia (1999), Sciclotímia (2005), Bulímia (2006) i Distímia (2006). L’autor dóna noms de malalties mentals a les seves obres perquè creu que són les més corrents a la societat actual. En aquest últim disc, ens regala una peça de piano de quasi una hora de durada titulada La muntanya del Mal Temps, un silenci d’un minut, una recitació, un fragment de la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol cantada en grup d’una manera més aviat informal i una peça curta de piano titulada Sinera.

Alguns han etiquetat la música de SerraJesús com a “música de piano contemporània minimalista”. Si bé és arriscat posar-li una etiqueta, també ens equivocaríem si féssim servir la paraula “pianista” per descriure’l a ell, ja que, com ell mateix comenta, la millor manera de definir-lo seria dient simplement que és un artista que utilitza el piano com a mitjà d’expressió. SerraJesús assegura que li seria impossible reproduir una peça exactament igual que una interpretada anteriorment. La seva música, doncs, és com l’atzar, evocadora, sorprenent, imprevisible, irrepetible.

Joan Lloret