TH 35 La Contra

UNA REFLEXIÓ SOBRE ELS BOTXINS

Les benignes
Jonathan Littell
Barcelona: Quaderns Crema, 2007. 1.162 p.

Alguns crítics literaris consideren Les benignes el Guerra i pau del segle XXI, però la veritat és que quan llegia la novel•la més aviat em venia en ment el passatge de l’infern de La Divina Comèdia de Dant. No acostumo a llegir textos tan durs, però em vaig decidir a obrir les pàgines d’aquest llibre després de sentir els elogis que en feien un grup de coneguts que m’asseguraven que abordava l’Holocaust des d’un punt de vista filosòfic. Després de passar diverses pàgines, però, em vaig sentir una mica enganyada perquè l’escriptor no s’estalviava cap detall, per brutal i escabrós que fos. Si no vaig abandonar va ser perquè em trobava davant d’una novel•la impressionant en molts aspectes. No per res aquest escriptor d’origen americà, però que escriu en francès –llengua que coneix bé perquè va viure a França a la seva infantesa i joventut– va guanyar l’any 2006 amb la seva segona novel•la dos premis molt prestigiosos: el Goncourt i el Grand prix du roman de l’Acadèmia francesa.

Al llarg de més de mil pàgines el protagonista, Max Aue, ens narra les seves memòries centrades en un curt període de temps que el va marcar profundament. Els fets transcorren durant la Segona Guerra Mundial, quan Aue ingressa a les SS i ens relata, com a botxí, tots els esdeveniments que ha viscut: el front d’Ucraïna, el del Caucas, el setge de Stalingrad, els camps d’extermini, la retirada, els últims dies de Berlín... El contacte amb aquestes situacions extremes, juntament amb les diverses persones amb qui entra en contacte, amb algunes de les quals estableix diàlegs molt enriquidors, van confegint un quadre molt elaborat i complex, en el qual la realitat que analitza s’aborda des de moltes perspectives. Tot el text traspua una gran lucidesa i valentia, ja que no s’està d’expressar les seves idees, per més polèmiques i incòmodes que aquestes puguin resultar.

Un dels punts que ha creat més controvèrsia és el protagonista, un jove alemany d’una gran cultura i sensibilitat artística, que es veu convertit per les circumstàncies políticosocials en un assassí. No és cap sàdic, sinó una persona normal malgrat els seus conflictes familiars. Hi ha crítics que han titllat aquest personatge d’inversemblant, però aquesta és precisament una de les tesis polèmiques de Littell: la cultura per si sola no ens pot salvar de la barbàrie. Mentre llegia em preguntava què era el que havia portat aquest escriptor a escriure sobre la part fosca de l’ésser humà d’una manera tan crua i alhora brillant. Després, donant una ullada a la seva biografia, vaig veure que els seus orígens familiars (els seus avantpassats eren jueus polonesos que van emigrar als EUA) podrien haver ajudat a marcar el període històric que ha tractat, però indubtablement el que més el deu haver influït ha estat el seu treball durant deu anys a l’ONG Acció Contra la Fam, que l’ha dut a conèixer la dura realitat d’alguns països com Bòsnia, Txetxènia, Ruanda, Afganistan, etc. Ell mateix va declarar en una entrevista: “Aquesta és una experiència que m’ha permès començar a comprendre què és el que converteix les persones en botxins, en assassins. Aquest és el tema central de la novel•la”.

Un dels altres aspectes que em va agradar va ser l’abundància d’elements que et fan reflexionar. M’explicaré posant un exemple: el títol. Et passes tota la lectura intrigat pel títol i a l’última frase de la novel•la (“Les compassives havien trobat el meu rastre”) se t’encén una llumeta. Les benignes (o compassives) eren el sobrenom que rebien les Erínies, les divinitats gregues de la venjança. De cop descobreixes altres elements, com per exemple el paral•lelisme entre el mite d’Orestes i el protagonista (n’hi ha d’altres), i això et fa aturar-te a pensar.

I abans d’acabar m’agradaria comentar el paper del paisatge a l’obra, com a contrapunt a la brutalitat humana. La natura és l’únic element que permet al protagonista trobar alguns moments de pau i serenitat.

Assumpta Farré