TH 35 Infantil i juvenil

El ninot de neu
Raymond Briggs
Barcelona: La Galera, 2007.

De tant en tant, les editorials tenen l’encert de reeditar llibres per tal que els puguin descobrir els nous lectors. Aquest és el cas d’El ninot de neu, l’original del qual va ser editat per primera vegada el 1980.
Un nen fa un ninot de neu davant de casa seva i es passa tot el dia mirant-lo. A la nit, un resplendor que ve del carrer el desperta i el nen surt a fora: el ninot es pot moure i ell i el nen es fan amics. La història és molt senzilla i tendra, aparentment fantàstica, però molt realista.
El format del llibre és de comic mut, amb unes il·lustracions aparentment senzilles, però molt treballades, fetes amb llapis de colors.
Un bon regal. Però, compte!, mireu-vos bé la història abans de decidir a quins nens la passeu i plantegeu-vos si no l’heu de mirar amb el vostre fill o filla a la falda.

Vicenç Lloret

L’estiu dels papafigues
Eglal Errera
Barcelona: Cruïlla, 2008. 64 p.

La Rebecca té 11 anys i cada estiu va a passar les vacances prop del palmerar on els beduins planten el campament i allà espera el seu amic Dahoud, un any més gran que ella.
Mentre espera l’arribada del seu amic, la nena va manifestant els sentiments que li desperta el seu amic. Més que un relat és un aplec dels records i les sensacions que la nena experimenta mentre recorda el noi que estima, acompanyats pel plaer-angoixa de l’espera. El llibre és ple de sensualitat i d’un erotisme ingenu –si es pot dir d’aquesta manera.
I tot amanit amb un llenguatge molt treballat i molt poètic, carregat d’imatges, que aconsegueix transmetre al lector allò que la protagonista viu.
Un llibre molt bonic, però que et deixa amb el dubte de si és creïble que una nena d’11 anys senti allò que sent la protagonista i si agradarà als lectors –lectores?– de l’edat dels destinataris de la col·lecció.

Vicenç Lloret

La hechicera
Michelle Paver
Barcelona: Salamandra, 2008. 251 p.

En aquest quart lliurament de les Crónicas de la Prehistoria –situades al nord d’Europa a l’Edat del Gel, ara fa uns sis mil anys–, Torak es troba en una situació molt compromesa: els clans descobreixen que porta el tatuatge dels Devoradors d’Ànimes, cosa que el converteix en un proscrit i qualsevol que el trobi el pot matar. El noi s’ha d’espavilar sol. Només la seva amiga Renn el vol ajudar i fa tot el que pot per aconseguir trobar-lo. Però quan ho aconsegueix, el noi descobreix que ella té un secret que li ha amagat fins aleshores. I aquest secret fa que la relació d’amistat entre ells dos es trenqui.
Generalment, quan llegeixes una sèrie d’històries amb els mateixos personatges n’hi ha alguna que no trobes tan interessant com l’anterior o les anteriors. Això no em passa amb les Crónicas de la Prehistoria: Michelle Paver sap donar a aquelles històries que crea una agilitat i un ritme que fa que l’interès del lector per allò que passa als personatges creixi per moments i aconsegueix que cada una de les noves aventures de Korak, Renn i Lobo enganxi més que l’anterior i el lector esperi la propera –tant de bo hi sigui! – amb un interès poc habitual.

Vicenç Lloret

Mort de tinta
Cornelia Funke
Barcelona: La Magrana, 2008. 605 p.

Mort de tinta és l’últim volum d’una trilogia que va començar a publicar-se en català l’any 2005 amb Cor de tinta i va continuar el mateix any amb Sang de tinta. Ara, tres anys després, ha aparegut aquest últim volum de la trilogia.
Mo, un enquadernador, té l’habilitat de fer aparèixer personatges dels llibres que llegeix en veu alta a Meggie, la seva filla, alhora que alguns de reals desapareixen. Alguns d’aquests personatges els persegueixen i, malgrat que s’amaguen, pare i filla són descoberts. Quan poden escapar-se, van a buscar l’autor del llibre al qual pertanyen els personatges. Amb ell, els humans entren dins del llibre, on troben la dona de l’enquadernador. Allà, amb l’ajut d’uns bandolers, intenten canviar la situació del país combatent contra els tirans que dominen la regió. Mentrestant, la història s’ha escapat de les mans de l’autor...
Aquest seria, fet de manera molt ràpida, un resum dels dos primers volums. Al tercer –el més gruixut de tots–, la situació es resol amb un final inesperat i, alhora, molt bonic.
La trilogia ens parla de la lectura en veu alta; de la ficció dintre la ficció; del lector que es troba immers en un text; de l’autor a qui els personatges se li escapen de les mans, prenen vida pròpia; de quin és el món real; de si hi ha altres mons fora del nostre... Tot això, l’autora ens ho presenta amb molta fantasia i una intriga que fa que el lector es fiqui dins la història, gairebé com un personatge més. I si hi afegim la gran habilitat que té Cornelia Funke per crear i descriure situacions i personatges –alguns dels secundaris són d’allò més entranyable– i un estil àgil i efectiu, sense floritures, es fa fàcil entendre el perquè del seu èxit.

Vicenç Lloret