TH 34 Cinema

PERSÉPOLIS
Direcció: Marjane Satrapi
França, 2007. 95 min. Animació

Persépolis és un treball creatiu admirable, ple d’intel•ligència i talent, i contundent en la seva denúncia de la societat islàmica iraniana (o metàfora d’altres no tan llunyanes).

El film conté una profunda saviesa embolicada per una capa senzilla, cosa que li dóna valor i aconsegueix un relat universal, segurament la clau del seu èxit. Un recorregut apassionant per l’Iran dels anys 80 i principis dels 90, vist pels ulls d’una nena que es fa adulta a marxes forçades en un context molt complicat. Per si això fos poc, és didàctica, ja que suposa una lliçó d’història per als quals desconeguin, com jo, la recent història iraniana. Mitjançant l’efectiu recurs del flashback, s’explica la història d’aquesta en moments desorientada nena i en altres valenta i segura, que viu els convulsos canvis produïts en el seu país arran del derrocament del sha i la imposició del règim islàmic de Khomeini. La història de les seves vivències a Teheran, on viu, i d’Europa, on és enviada a estudiar per la seva família, d’ideologia laïcista, i del Teheran que es troba quan torna i del qual finalment haurà de tornar a escapar.

La pel•lícula es veu durant tot el seu desenvolupament de forma amena: manté l’interès i fascinació, i a més d’això, té un bon disseny de personatges malgrat l’aparent senzillesa del dibuix. A ressaltar dos dels personatges que són els referents de la protagonista: l’oncle i l’àvia. No és d’estranyar que Satrapi, de nacionalitat iraniana, sortís del seu país fa ja uns anys i s’instal•lés a França, sota la bandera de la qual ha produït aquest fascinant i diferent film.

Acabo amb una frase de Javier Ocaña a la seva crítica del diari El País: “Didàctica i tendre, tràgica i emocionant, realista i màgica, còmica i atroç, tot al mateix temps”.

Fèlix Galcerán Aliberch


DEJAD DE QUERERME (Deux jours à tuer)
Direcció: Jean Becker. Int.: Albert Dupontel, Marie-Josée Croze, Pierre Vaneck.
França, 2008. 95 min.

De Jean Becker vam poder veure l’any passat Conversaciones con mi jardinero i penso que cal destacar especialment la seva pel•lícula de l’any 98 La fortuna de vivir. Becker és un director que ens té acostumats a tocar-nos la fibra sensible amb una altra manera d’enfocar les relacions humanes, que, com sabem, solen ser complicades, i més quan s’hi barregen els sentiments.

Dejad de quererme està basada en la novel•la Deux jours à tuer, de François d’Epenoux. L’argument: Antoine té 42 anys, és publicista i un home d’èxit. Casat i pare de dos fills, viu en una bonica casa no lluny de París i té una discreta relació amb la guapa Marion. Però veurem que en un sol dia ho engega tot a rodar. Es comporta com un egoista, un boig, té valor... No puc explicar-vos més. Està a les vostres mans descobrir i valorar per què ho fa i preguntar-vos si vosaltres en la seva situació faríeu el mateix.

Dejad de quererme és una opció diferent per fugir una mica de l’allau de cinema comercial de les cartelleres. Us la recomano. Ens parla de les coses boniques, de les ganes de viure, de seguir endavant...

Teresa Riera