La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolinaStieg Larsson
Barcelona: Columna, 2008. 768 p.
El segon volum de la sèrie
Millenium té com a protagonista central Lisbeth Salander, la noia que ajuda Blomkvist a resoldre el problema de la família Vanger i que, al meu parer, és el gran encert de la trilogia.
El tema central de la història torna a ser la violència contra les dones. Mentre els directius de la revista Milleniun es posen en contacte amb un periodista que investiga sobre el tràfic sexual amb menors arribades a Suècia des de l’est d’Europa per editar-li el seu treball, un advocat vol venjar-se del que li havia fet Lisbeth al primer llibre. I les dues històries es troben.
Com a
Els homes que no estimaven les dones, la primera part del llibre serveix a l’autor per presentar la situació i lligar tots els aspectes perquè, a la que comenci l’acció de debò, no quedi res penjat; això pot fer que alguns lectors ho puguin trobar una mica lent, però crec que és necessari per quan ens trobem immersos de ple en el desenvolupament de la història. Un gran encert de l’autor per mi és en el fet que, en una bona part del llibre, la protagonista hi és present sense “sortir-hi”: es parla d’ella –gairebé només d’ella–, però no sabem ni on és ni què fa.
Per acabar, només ens cal dir que l’autor, Stieg Larsson, ens continua donant una visió molt poc optimista de la que, durant molt de temps va ser un país idealitzat, Suècia.
Vicenç Lloret
Cuentos esencialesGuy de Maupassant
Barcelona: Mondadori, 2008. 1.272 p.
Guy de Maupassant és un dels inventors del conte modern. La seva producció al voltant del gènere curt va ser constant i gràcies a aquesta perseverança se li deuen alguns dels contes més perfectes escrits mai. Com era habitual al segle XIX, la sortida pública dels relats estava reservada a la seva aparició a diaris i diferents publicacions periòdiques, de manera que el corpus de l’obra quedava dispers entre innombrables publicacions.
Si bé es cert que tant en castellà com en català ja s’havia fet un esforç per tal de compilar els contes de Maupassant, destacant l’ordenament que l’editorial Alianza en va fer per temes o bé les edicions en català d’Edicions de 1984 i Edicions del Mall, aquesta edició que ens apropa Mondadori caldria que es valorés com gairebé definitiva. És aquesta una extraordinària ocasió per (re)descobrir contes com El Horla, Bola de sebo o La casa Tellier entre d’altres obres mestres d’aquest dissortat i polèmic escriptor, la vida del qual fou tan agitada com la d’alguns dels personatges dels seus relats. Autor també de notables novel·les, la posteritat ha estat generosa amb
Bel Ami, novel·la de caire biogràfic en què s’explica l’arribada a París d’un jove de províncies; tanmateix, és en l’escriptura dels seus contes on Guy de Maupassant assoleix l’excel·lència. Maupassant inventa amb la complicitat necessària de Poe, E. T. A. Hoffmann, Pushkin i Gogol el conte fantàstic modern; i les seves troballes seran explotades més tard per altres clàssics del gènere com Lovecraft, Borges, o Cortázar. No us el deixeu escapar, a més podreu gaudir de les fantàstiques il·lustracions que ha fet Ana Juan per a l’ocasió.
Óscar Carreño
L’informe de BrodeckPhlippe Claudel
Barcelona: La Magrana, 2008. 303 p.
En un poblet proper a la frontera amb Alemanya s’hi comet un crim col·lectiu: un personatge que ningú no sap com se diu –i a qui, pel seu físic o per la seva manera de fer, donen noms diferents– és assassinat pels homes del poble. Per tots menys per Brodeck, que era qui potser hi havia tingut més relació i per a qui el foraster era De Anderer –l’altre. I és a Brodeck, precisament, a qui encarreguen que escrigui un informe del que havia passat. I ell ho fa, però al mateix que escriu l’informe “oficial”, n’escriu també un altre de clandestí, on ens explica tota la seva vida.
L’informe de Brodeck és un llibre dur, sense concessions. Fins i tot, els curts moments de tendresa del protagonista envers la seva família amaguen una duresa que no sempre s’explicita i deixa el dubte. Philippe Claudel –de qui també són molt recomanables
La néta del senyor Linh i
Les ànimes grises– ens parla de la diferència, de l’actitud de molts davant d’allò que no és com nosaltres, que no és dels “nostres”, i de la importància de la memòria per no repetir els mateixos errors. Per fer-ho, utilitza en bona part del text frases curtes i precises, que, de manera sorprenent, alenteixen el ritme i permeten que el lector es vagi ficant de mica en mica en el món del poblet que Brodeck ens descriu i en el seu propi, amb totes les misèries tant de l’un com de l’altre.
Un llibre difícil d’oblidar.
Vicenç Lloret
El viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos OnettiMario Vargas Llosa
Madrid: Alfaguara, 2008. 248 p.
Juan Carlos Onetti (Montevideo, 1909) sovint es referia a una conversa mantinguda amb un jove Vargas Llosa en la qual l’uruguaià li etzibà que mentre la seva relació amb la literatura era com la d’un amant, la del jove peruà era com la d’un matrimoni: aquest escrivia seguint escrupolosament uns horaris i unes rutines, mentre que ell ho feia quan podia i, a més, volia. La petjada deixada per Onetti a la literatura hispanoamericana del segle XX és immensa i Vargas Llosa ha decidit dibuixar-la amb precisió en el seu darrer llibre; un llibre homenatge, perquè penso que això és justament
El viaje a la ficción, un llibre de rigor analític i alhora un apropament a l’obra d’un escriptor preuat i admirat per l’analista, que a més cal considerar un regal per a aquest 2009, en què es commemora el centenari del naixement de l’autor de
Juntacadáveres.
El viaje a la ficción és una magnífica oportunitat per descobrir un dels novel·listes cabdals de la llengua espanyola del segle XX, un viatge apassionant per les seves novel·les i contes, per les seves influències i per l’esforç impagable d’apropar al continent sud-americà l’obra d’alguns dels seus coetanis nord-americans: W. Faulkner, Scott Fitzerald, E. Hemingway o europeus com Céline.
En definitiva, una reflexió plena de lucidesa sobre l’escriptura i l’exercici de ficcionar mons. Un llibre que demostra que un assaig intel·ligent al voltant de la literatura pot provocar un plaer similar a les grans novel·les que aquest assaig destria, despulla i analitza; un miracle només a l’abast de Vargas Llosa i Juan Carlos Onetti.
Óscar Carreño
La meva llibertatOctavi Fullat
Barcelona: Angle Editorial, 2006. 416 p.
Fa dies, he tornat a llegir el primer volum de les memòries del mestre Fullat. Tinc excusa: la segona entrega ja és a la venda. Parlant amb ell, em confessa que ens brinda una trilogia. A Catalunya, com sabem, el gènere autobiogràfic traspua salut de ferro. Això no obstant, tota la tríada convida a fruir de la novetat. Octavi Fullat (Alforja, 1928) és un dels filòsofs i educadors més influents de casa nostra. El seu mestratge irromp de manera extensa i intensa en latituds ben diverses. A mans, l’obra gaudeix d’un estil ben peculiar. El seu redactat segueix la millor tradició dels diàlegs platònics. Aprofitant interlocutors de carn i ossos, repassa –punyentment– un seguit de temàtiques. A saber: l’inici biogràfic (
La relliscada d’un mateix), l’home (
L’estupidesa humana), Catalunya (
Els pobles de la meva parla), el sexe (
Encants eròtics) i Déu (
L’alleujament arriscat de Déu).
Certament, són unes pàgines sense bocinalla. No endebades, en destacaria la seva llibertat. Una llibertat que arracona resistències i traves, actitud inherent a l’edat, a fi de poder emparaular pel broc gros. Com explica l’autoria: “Són un conjunt de consideracions elaborades sobre els meus records sense perdre de vista el temps present. No és un text històric, sinó un recordatori biogràfic elaborat sense censura personal i organitzat temàticament”. En aquest sentit, relliga profunditat, contundència (a voltes, impertinència) i franquesa sota el traç àcid de la seva ploma. A tall il·lustratiu, ací va un petit tast: “Els alumnes catalans suspenen en matemàtiques, en comprensió lectora i en resolució de problemes. Per obtenir un resultat tan ridícul ens gastem tants diners, segons pregonen els pressupostos? La mitjana espanyola encara és pitjor. Mira, el que em molesta més és que els polítics s’hagin quedat tan tranquils, com si fos qüestió de Cambotja o de Ceilan. Als polítics, ja els va bé. Per què? Com que són tan mediocres, s’estimen més disposar de súbdits estúpids. Així no se’ls veu el llautó” (p. 117). A tot això, la lectura avé imprescindible per a tots aquells sibarites de l’erudició, els viatges i les bones taules. Paraula: xalaran de valent!
Josep Lluís Rodríguez i Bosch
Una lectora poc correntAlan Bennet
Barcelona: Anagrama/Empúries, 2008. 95 p.
Mentre busca els seus gossos pels jardins del palau de Buckingham, la reina d’Anglaterra es troba una biblioteca ambulant on, a més del bibliotecari, hi ha un únic usuari: un noi que, pel seu físic, només pot fer de rentaplats a la cuina de palau. La monarca, per quedar bé, agafa un llibre i, quan el torna, el noi n’hi aconsella un altre. A partir d’aquí, Elisabeth II descobreix el plaer de la lectura.
Hi ha llibres, pocs, que es fan llegir d’una tirada, i aquest n’és un. Amb un llenguatge adequat a la protagonista de la història –crec que la traducció és molt correcta–, però entenedor, i amb un llenguatge àgil i carregat d’humor i ironia, Alan Bennet fa dues coses: ens parla de la lectura, del plaer de la lectura, de com un lector es pot convertir en escriptor i, al mateix temps, fa un retrat força incisiu de la monarquia anglesa –sobretot de la seva vessant cultural– i especialment corrosiu de tota la parafernàlia i el personal que l’envolta. I amb un final d’una finor com poques trobes en un llibre.
Té, però, un gran inconvenient: és massa curt.
Vicenç Lloret
Estic embarassadaLorraine C. Ladish
Barcelona: Columna, 2004. 320 p.
Estic embarassada és un llibre amè, llunyà a aquells llibres que normalment trobem arreu sobre el procés de gestació i reconeixement dels diferents canvis físics i emocionals en un embaràs.
Lorraine C. Ladish és una autora inquieta i polifacètica procedent d’Amèrica del Nord, que ha residit a Sevilla durant uns vuit anys de la seva vida. En aquest llibre parla d’aspectes diversos de l’embaràs d’una manera diferent a la qual ens parlen els professionals que escriuen en els llibres mèdics. Des d’un punt de vista positiu i alegre ens acull amb paraules que podríem escoltar en boca d’una íntima amiga mitjançant confidències, petits tocs d’humor i deixant molt de banda qualsevol tipus de judici. Expressa les dificultats que el dia a dia pot presentar a la mare primerenca dubtosa encara de totes les decisions que li cal prendre: des d’aprendre a tenir paciència amb els consells que els altres donen a l’hora de vestir, d’alimentar-se, donar el pit, educar el fill, etc., fins a parlar del paper de la parella en l’embaràs i com guarir-se i guarnir-se durant i després del mateix part.
És una guia pràctica per a les dones que hem de ser mares i no sabem com actuar davant de les diferents proves que de mica en mica ens presenten els nou mesos d’embaràs, el part, el postpart i com ens les podem arreglar per coordinar la nostra vida i la vida d’aquells que ens envolten sense que ningú en surti malmès ni de fets, ni de paraules, ni de sentiments.
Pilar Simoni
Conferencias. Morir es de vital importanciaElisabeth Kübler-Ross
Barcelona: Ed. Luciérnaga, 2005. 217p.
Aquest llibre està teixit mitjançant la transcripció literal de sis conferències de la doctora Elisabeth Kübler-Ross entre 1980 i 1992 a diferents ciutats del món: Estocolm, Washington, Virgínia i Barcelona. Són transcripcions literals, per la qual cosa hi trobem repeticions d’experiències i pensaments de l’autora igual com les viuríem si haguéssim anat a cadascuna de les conferències, que ens apropen a un tema interessant: “
Con verdadero amor y atención se puede ayudar seriamente a las personas y conseguir que muchas de ellas sanen”. Kübler-Ross parla d’un guariment més emocional que físic a través de les experiències de persones que han viscut un dol o dificultats en les seves vides. Els dóna un sentit a aquestes experiències i els acompanya de mica en mica cap a la serenitat. La doctora Elisabeth, mitjançant certs tocs d’humor, no s’amaga tampoc de destapar la seva vida per anar completant, de mica en mica, un estudi sobre les relacions humanes i el coneixement d’un mateix com una persona que no sent amb el pensament, sinó que pensa amb el cor.
Potser el fet de parlar de moribunds, de persones afectades per diferents problemes físics i/o emocionals i la repetició de certs episodis vivencials facin el llibre a voltes una mica repetitiu o difícil de seguir, però si n’extraiem el millor i busquem entre el gra, hi trobarem lliçons de vida i de mort. Lliçons que ens poden fer servei avui per avui per trobar algun sentit a un món que, com es declara pertot arreu, està en crisi i, per tant, també carregat de dols i dificultats per sanar.
Pilar Simoni
Amb ulls de nena. El dietari d’una guerra a la rereguarda Encarnació Martorell i Gil
Barcelona: Editorial Ara llibres, 2008. 173 p.
Amb ulls de nena és un dietari escrit entre el 19 de juliol de 1936 i el 7 de gener de 1939 per Encarnació Martorell i Gil, que quan el va començar tenia 12 anys. Descriu la vida quotidiana dels anys de la guerra, les cues, la manca de menjar, l’encariment dels productes, les bombes, la pèrdua d’éssers estimats... L’Encarnació escrivia en secret en unes llibretes que durant setanta anys han restat ocultes en un armari. Els escrits han pogut veure la llum gràcies al contacte amb el pedagog Salvador Domènech.
Nascut a Barcelona l’any 1955, Salvador Domènech és especialista en la història de l’educació a Catalunya. Ha entrevistat nombrosos exalumnes de les escoles de la República per tal de recuperar la memòria d’un sistema d’ensenyament modern i progressista. En una d’aquestes entrevistes l’Encarnació, que havia estat alumna de l’Escola Ramon Llull, li va explicar que tenia unes llibretes de quan anava a l’escola on havia anat explicant les seves impressions de la guerra. Salvador Domènech va llegir les cròniques i va quedar sorprès tant per l’estil com per la profunditat dels fets que va relatant.
No és un llibre d’història, ni una novel·la d’entreteniment. El relat, que reprodueix fidelment els textos de l’Encarnació, et va atrapant a mesura que les circumstàncies van fent madurar la nena i les seves opinions van esdevenint més profundes i radicals en contra de la guerra que li toca viure. No és un llibre per a lectors que busquen passar una bona estona. És un llibre per a aquells que volen recuperar una memòria, per a aquells que no volen oblidar que la guerra és una absurditat.
A mi la història m’arribà especialment perquè la família de la meva mare va estar refugiada a Barcelona en un pis del Passeig de Sant Joan. Ells recorden també les cues i les trifulgues d’anar d’aquí cap allà per aconseguir el menjar i també les bombes que queien, especialment una que va caure a prop d’on vivien i que va foradar la teulada i dos pisos però no va explotar. En la meva família el pas del temps ha aconseguit difuminar els records, i els ha suavitzat, però el testimoni dels relats de l’Encarnació no està mitigat pels 70 anys que han passat. És el record viu, punyent i sense censures del que ella vivia i pensava en aquells moments.
Les nostres generacions, que potser som les primeres en molts segles que no ens ha tocat viure cap guerra propera, no podem oblidar que la guerra va marcar les famílies dels nostres avis i que actualment encara en molts llocs del món és una realitat viva que trunca la vida de molts infants i adolescents.
Us transcric alguns paràgrafs i jutgeu vosaltres mateixos:
“Tothom sent sirenes i avions tothora. Hi ha hagut alguns morts d’atac de cor o de nervis. Hi ha molts morts i ferits. Els hospitals són plens. A moltes cases on han caigut bombes fa una setmana encara ara estan traient runes. Hi ha qui s’hi queda sepultat, i hi passa hores i hores sense menjar i asfixiant-se. Que trist que ha de ser! Ho sento, ho veig, i no acabo de comprendre-ho.” (p. 68)
“... El desesper, però, se m’ha de passar per força en veure el sopar que tenim. Aquest consta d’un tall de pastanaga i vuit talls de carxofa per a cadascú, i de la mica de pa que cadascú pot menjar-se. Oblido totes les meves preocupacions sobre el que diu la gent. Sols penso en la gana que tinc i en el poc sopar que hi ha.” (p. 102)
“Oh! infants que no coneixeu la guerra i podeu dormir tranquils, si tot el que après, en aquests dos anys de sofriment, us ho pogués transmetre, us ho pogués demostrar, que feliços us sentiríeu de gaudir d’una pau, i com odiaríeu la guerra! Si em comprenguéssiu l’odiaríeu tant com jo, i llavors, que bé que aniria el món, si tots els que d’aquí a un temps l’hem de governar odiéssim la guerra!” (p. 126)
Àngels Vilà
Un home a les fosquesPaul Auster
Barcelona: Edicions 62, 2008. 169 p.
Un home a les fosques és la darrera novel·la d’en Paul Auster. La destresa amb què l’autor ens endinsa en múltiples i laberíntiques històries sense final és impressionant.
“Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Míriam, la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la Katya, l’única filla de la Míriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir amb un noi que es deia Titus Small, però ara en Titus és mort, i la Katya dorm sola amb la seva pena.”
Així comença aquest llibre on el protagonista, l’August Brill –un crític literari de setanta-dos anys– intenta, a través de les històries que s’inventa, oblidar totes les adversitats que estan patint ell i la seva família.
Una nit s’imagina que els atemptats de l’11-S i la guerra de l’Iraq no han tingut lloc. En canvi, als Estats Units ha esclatat una guerra civil. A partir d’aquí la novel·la es desdobla en dues: una la protagonitza un jove, l’Owern Brick, que no sap com ha anat a parar enmig de la guerra; i en l’altra l’August Brill ens narra la seva vida i les causes que l’han portat a passar les nits en blanc.
Dins aquesta foscor ressalten les estones de llum que passa l’August Brill en companyia de la seva néta Katya. Els dos comparteixen l’afició per les pel·lícules i això dóna joc a moments d’afecte i comprensió entre ells.
Un llibre que, sota una mirada fictícia, ens apropa a temes tan reals i actuals com la soledat, el dol per la pèrdua d’éssers estimats, les separacions conjugals, les guerres i els assassinats. Dóna un paper molt important a la necessitat que té tothom de sentir-se acompanyat i estimat, mentre l’estrany món avança, i a les diferents formes que tenen les persones d’evadir-se de la realitat, ja sigui escrivint històries, imaginant-se-les o simplement llegint-les.
Joana Tafalla
La regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Arenys de Munt va fer saber el mes d’octubre a l’equip de redacció de la revista TeHac que, a causa de l’escassetat de recursos econòmics que està patint actualment l’Ajuntament, la revista haurà de deixar d’editar-se. La regidoria no va fixar una data en la qual la revista podria reaparèixer ni va poder assegurar que, si es tornava a editar, ho faria amb garanties de continuïtat.
d’aquests anys i el suport de tots els regidors de Cultura que ha tingut l’Ajuntament d’Arenys de Munt, des d’Enrique Camón (fundador de la revista) fins a Golly Rectoret. Finalment, hem d’agrair sobretot la bona acollida que els lectors ens heu dispensat durant tot aquest temps.
