TH 34 Música

BLADE RUNNER TRILOGY, 25TH ANNIVERSARY
Vangelis
Universal Music TV, 2007

Vangelis és conegut bàsicament per algunes peces concretes, especialment pel tema principal de Chariots of Fire. Tot i així, és l’autor de temes menys cèlebres però de qualitat similar o més bona. Blade Runner és una pel·lícula molt coneguda, però el fet que aquest músic sigui el creador de la seva banda sonora potser passa més desapercebut. De fet, és difícil separar la banda sonora de la pel·lícula, i, molt probablement, sense la música composta per Vangelis (o amb una música diferent), aquest film de ciència-ficció de fa més de dues dècades no seria el mateix.

Aprofitant que, per celebrar-ne el 25è aniversari, s’ha editat una nova edició remasteritzada de Blade Runner, també ha sortit a la llum aquesta edició especial de la banda sonora, que conté tres discos. El primer inclou la música tal com Vangelis la va editar originalment l’any 1994, amb diàlegs enmig d’alguns temes i molt celebrada per alguns fans, tant de la pel·lícula com del músic. Cal destacar-ne peces com Love Theme, Rachel’s Song o Blade Runner (End Titles).

El segon disc conté música que es va utilitzar per a la pel·lícula però que fins ara mai havia sortit a la llum, almenys de manera oficial. És instrumental, fins i tot podríem dir que d’ambient, i, si coneixem bé la pel·lícula, segur que escoltant-la n’anirem recordant diverses escenes.

Al tercer disc hi podem trobar música nova que Vangelis ha compost especialment per celebrar aquest 25è aniversari. Ho ha fet agafant melodies, sons, ritmes o fragments de temes de la banda sonora original i barrejant-los amb altres de totalment nous i inèdits. Aquest disc també és bàsicament d’ambient i no és especialment brillant, sobretot si el comparem amb certes obres del compositor, però com a allò que és –un disc extra d’una reedició d’una banda sonora– no està malament.

Joan Lloret

NIGHTS FROM THE ALHAMBRA Loreena McKennitt
Quinlan Road Limited, 2006

Entre la multitud de concerts que se celebraven aquest juliol a Barcelona ciutat, una font de veu que embolcalla milers d’anys d’història deixava anar el seu encant a la Plaça Major del Poble Espanyol. Ho feia amb la seva inseparable arpa, l’acordió, el piano i un munt de músics que li feien companyia tocant diferents instruments d’arreu del món: d’Istanbul, d’Irlanda, de Rússia... El piano, el violoncel, la viola, les diferents percussions, la cítara, el banjo, el baix, les guitarres i el duel de violins creaven sons de diferents orígens i races, i entre ells hi havia la veu de Loreena cantant contes de fades, històries de pobles desconeguts, nanes, mites i misteris... música d’arrels iranianes, irlandeses, escoceses... de diferents regions del món.

La seva manera de vestir característica, que recorda a tendències cèltico-medievals, el cabell pèl-roig a l’aire, els somriures, els salts, l’alegria de la música que va entrant per tot el cos i que aclapara fins i tot aquells que només vénen d’acompanyants i que no n’havien escoltat més que unes quantes tonades al CD de casa.

Aquest concert el podem trobar a les botigues des de l’agost de 2007, i que consta d’un DVD de 99 minuts i dos CD amb un total de 94 minuts de música. Tant el DVD com els CD presenten actuacions de 18 de les més admirades cançons de Loreena.

Tonalitats que tant són dolces, com carinyoses com simplement alegres. Deixeu-vos portar per aquests instruments d’alguns dels quals no en conec ni el nom, però que entren dolços a través de les orelles.

Pilar Simoni

SYMPHONY
Sarah Brightman
EMI, 2007

A part de tenir una veu privilegiada, Sarah Brightman té un gust musical molt destacable i sap escollir bé les cançons que interpreta als seus discos o concerts, donant-los sempre el seu toc personal. Aquest nou disc, Symphony, continua deixant el llistó ben alt dins l’obra de la diva, amb un nivell comparable al d’àlbums anteriors com Eden, La Luna o Harem.

Com ja és habitual en Brightman, el repertori de Symphony és eclèctic i les llengües de les cançons ben variades. Com també té per costum, hi ha inclòs diversos duets, en aquest cas quatre: Canto della terra, amb Andrea Bocelli (amb qui ja va interpretar la cèlebre Time to Say Goodbye), I Will Be with You, amb Paul Stanley, Sarai Qui, amb Alessandro Safina, i Pasión, amb Fernando Lima.

De tots els temes del disc, cal destacar el que li dóna nom, Symphony, que és una versió del grup alemany Silbermond, i Sanvean, versió de l’extraordinària cançó de Lisa Gerrard i Andrew Claxton, en la qual Brightman demostra que sap imitar perfectament la “pseudollengua” que Gerrard utilitza per cantar moltes de les seves cançons. També són molt remarcables Schwere Träume, adaptació del quart moviment de la Cinquena Simfonia de Gustav Mahler, i Attesa, adaptació de l’intermezzo simfònic de la Cavalleria Rusticana de Mascagni.

Joan Lloret

TH 34 Cinema

PERSÉPOLIS
Direcció: Marjane Satrapi
França, 2007. 95 min. Animació

Persépolis és un treball creatiu admirable, ple d’intel•ligència i talent, i contundent en la seva denúncia de la societat islàmica iraniana (o metàfora d’altres no tan llunyanes).

El film conté una profunda saviesa embolicada per una capa senzilla, cosa que li dóna valor i aconsegueix un relat universal, segurament la clau del seu èxit. Un recorregut apassionant per l’Iran dels anys 80 i principis dels 90, vist pels ulls d’una nena que es fa adulta a marxes forçades en un context molt complicat. Per si això fos poc, és didàctica, ja que suposa una lliçó d’història per als quals desconeguin, com jo, la recent història iraniana. Mitjançant l’efectiu recurs del flashback, s’explica la història d’aquesta en moments desorientada nena i en altres valenta i segura, que viu els convulsos canvis produïts en el seu país arran del derrocament del sha i la imposició del règim islàmic de Khomeini. La història de les seves vivències a Teheran, on viu, i d’Europa, on és enviada a estudiar per la seva família, d’ideologia laïcista, i del Teheran que es troba quan torna i del qual finalment haurà de tornar a escapar.

La pel•lícula es veu durant tot el seu desenvolupament de forma amena: manté l’interès i fascinació, i a més d’això, té un bon disseny de personatges malgrat l’aparent senzillesa del dibuix. A ressaltar dos dels personatges que són els referents de la protagonista: l’oncle i l’àvia. No és d’estranyar que Satrapi, de nacionalitat iraniana, sortís del seu país fa ja uns anys i s’instal•lés a França, sota la bandera de la qual ha produït aquest fascinant i diferent film.

Acabo amb una frase de Javier Ocaña a la seva crítica del diari El País: “Didàctica i tendre, tràgica i emocionant, realista i màgica, còmica i atroç, tot al mateix temps”.

Fèlix Galcerán Aliberch


DEJAD DE QUERERME (Deux jours à tuer)
Direcció: Jean Becker. Int.: Albert Dupontel, Marie-Josée Croze, Pierre Vaneck.
França, 2008. 95 min.

De Jean Becker vam poder veure l’any passat Conversaciones con mi jardinero i penso que cal destacar especialment la seva pel•lícula de l’any 98 La fortuna de vivir. Becker és un director que ens té acostumats a tocar-nos la fibra sensible amb una altra manera d’enfocar les relacions humanes, que, com sabem, solen ser complicades, i més quan s’hi barregen els sentiments.

Dejad de quererme està basada en la novel•la Deux jours à tuer, de François d’Epenoux. L’argument: Antoine té 42 anys, és publicista i un home d’èxit. Casat i pare de dos fills, viu en una bonica casa no lluny de París i té una discreta relació amb la guapa Marion. Però veurem que en un sol dia ho engega tot a rodar. Es comporta com un egoista, un boig, té valor... No puc explicar-vos més. Està a les vostres mans descobrir i valorar per què ho fa i preguntar-vos si vosaltres en la seva situació faríeu el mateix.

Dejad de quererme és una opció diferent per fugir una mica de l’allau de cinema comercial de les cartelleres. Us la recomano. Ens parla de les coses boniques, de les ganes de viure, de seguir endavant...

Teresa Riera

TH 34 La Contra

UN AL•LEGAT CONTRA EL PATRIARCAT

L’últim patriarca
Najat El Hachmi
Barcelona: Editorial Planeta, 2008. 336 p.

L’últim premi Ramon Llull ens ha sorprès a tots, ja que l’obra guanyadora ha estat L’últim patriarca, novel•la escrita per la joves escriptora catalana d’origen amazic Najat El Hachmi. És el primer cop que algú amb un nom tan exòtic ha guanyat un premi tan important, i potser ens sobta més pel fet que durant anys, els autors que no eren d’origen català han optat gairebé sempre pel castellà a l’hora d’escriure. És, per tant, una bona notícia per a les nostres lletres.

Altres països europeus, sobretot en aquells que han tingut un passat colonialista, ja fa temps que compten amb escriptors provinents d’altres cultures que tenen com a llengua literària la del país d’adopció. Són autors que sintetitzen en les seves obres dues realitats culturals diferents, sovint força allunyades. El fruit d’aquest mestissatge cultural, lluny d’implicar un empobriment de les realitats de les quals parteix, són obres més riques pel que fa a les idees i que sovint ens ofereixen punts de vista originals. És potser aquest aspecte el que va fer que el jurat concedís el premi per unanimitat a una escriptora tan jove i amb tan poca experiència.

Najat El Hachmi va néixer a la ciutat de Nador, al Marroc. A vuit anys va venir a viure a Vic, on el seu pare treballava des de feia un temps. Des de ben jove s’interessà per la literatura. Ella mateixa diu que va començar a escriure a dotze anys, però no va ser fins el 2004 que publicà la seva primera obra, Jo també sóc catalana, llibre autobiogràfic on explica tot el seu procés d’adaptació després d’emigrar. Ha treballat en diversos oficis per tirar endavant, i va estudiar filologia àrab. En el moment que li va ser concedit el premi compaginava, com tantes altres dones de la seva edat, la seva feina de mare amb el seu treball de mitjancera cultural i d’escriptora. A més a més col•labora esporàdicament a la premsa escrita, a El 9 Nou de Vic i a La Vanguardia, i també participa en la tertúlia radiofònica del programa de Catalunya Ràdio l’Oracle i porta l’informatiu cultural en llengua amazic del programa Mosaic a Catalunya Cultura.

L’últim patriarca és la història d’un home que emigra del Marroc a Vic. El llibre consta de dues parts. En la primera un curiós narrador explica en tercera persona la història de Mimoun, des que neix fins que es reuneix amb la seva família a Vic. El que és peculiar és la veu narrativa, ja que és la filla que narra la història del seu pare; però ho fa d’una manera distant, amb els recursos propis de la tradició oral, com si expliqués un conte. Aquest estil àgil, amb els elements propis de la novel•la reduïts a la mínima expressió, com en les rondalles, i el tractament irònic del personatge i les situacions, fan digeribles alguns episodis tan durs que d’una altra manera serien difícils de pair. Perquè la pretensió de l’autora no és altra que la de desprestigiar el patriarcat, i per fer-ho tria un home que encarna tots els vicis d’aquesta institució ancestral i que retrata amb una comicitat gairebé esperpèntica. En la segona part ens narra l’arribada de la família i el procés que porta la filla a desafiar l’autoritat paterna. Ara la veu narrativa és en primera persona, perquè és la filla qui explica les seves pròpies vivències, i el relat es fa més proper, més detallat i més cru.

Els referents literaris de Najat El Hachmi són molt diversos, però s’ha parlat molt de la influència de la Mercè Rodoreda, autora que té un pes important per a aquesta jove escriptora i que es nota especialment en la segona part, d’un to més intimista, sobretot en la descripció minuciosa dels petits detalls casolans que formen l’univers femení. Un altre dels molts referents de l’autora és el premi Nobel egipci Naguib Mahfuz, que en un dels seus llibres, Entre dos palaus, també tracta el tema del patriarcat narrant la història d’una família amb un pare dèspota. No és que es deixin sentir les influències en la novel•la d’El Hachmi, però si cito el llibre és perquè em permet comparar-los, ja que tracten el mateix tema en un context cultural molt semblant. La diferència entre ambdós llibres, pel que fa a l’estil, és molt gran. La de Mahfuz és una novel•la clàssica, molt ben construïda, però que excel•leix per la descripció psicològica dels personatges. I és comparant aquestes dues obres que t’adones que l’estil àgil de Najat el Hachmi, tan elogiat, fa que l’obra sigui amena i de fàcil lectura, però li impedeix aprofundir en les situacions i els temes.

En el llibre sovint compara la seva mare amb dos referents literaris catalans: la Mila de Solitud i la Colometa de La plaça del Diamant. Amb aquestes referències vol expressar el fet que el masclisme no és només un problema de la societat marroquina, sinó universal. El que la protagonista desafia i critica és una institució ancestral que ha perdurat gràcies al suport de les dones i que afecta gairebé totes les cultures: el patriarcat.

Assumpta Farré

TH 33 La portada

TH 33 Monogràfic

‘El Celler’, un best-seller internacional de Noah Gordon ambientat a Catalunya

Quan el 23 d’octubre vam sentir que Noah Gordon, després de vuit anys sense publicar, feia al Museu del vi de Vilafranca del Penedès la presentació d’un nou llibre, que estava ambientat en terres catalanes, la curiositat lectora ja es posà en marxa per aconseguir el llibre... El record de novel•les com El metge o L’últim jueu feien pensar en una història força documentada plena de detalls del nostre passat. Un best-seller de difusió internacional! Protagonitzat en les nostres terres...!

L’últim llibre de Noah Gordon és això: un best-seller que es llegeix amb facilitat, amb elements d’aventura i de tendresa, adequat per a lectors amb ganes d’evadir-se i passar una bona estona aprenent una mica d’història. Tot i ser força gruixut es fa curt i a un li agradaria encara una mica més...

Ara bé, no espereu una novel•la nacionalista ni reivindicativa de les essències catalanes perquè no la trobareu. En principi crida l’atenció que els protagonistes, i també alguns personatges secundaris, tenen cognoms forans. Són una família gallega que després d’una guerra va rebre les terres com a benefici. I algunes vegades quan parla del país parla d’Espanya i no de Catalunya.

La novel•la se situa històricament a finals del segle XIX, quan Catalunya ja havia patit algunes de les guerres Carlines. Hi veiem com els fills segons de la família havien de cercar un ofici lluny de casa. Com que l’hereu es quedava totes les terres, els altres fills s’havien d’espavilar sovint en el seminari o en l’exèrcit, que és el camí que voldrà triar el nostre protagonista i que suposa l’inici argumental de la història. També hi veiem l’atracció que exerceix la indústria tèxtil, que va fer abandonar les terres a molts pagesos.

El protagonista es veu involucrat en un esdeveniment imprevist i tràgic, que li fa abandonar el país i anar a terres del Llenguadoc. Allà aprendrà l’art de fer un bon vi amb tècniques desconegudes a Catalunya. Al cap d’uns anys pot tornar al seu poble natal, on es fa càrrec de la vinya familiar, perquè el germà gran ha marxat a la fàbrica de la ciutat.

Com totes les obres de Noah Gordon, està ben documentada pel que fa als costums i al context polític. L’autor, igual que en les altres novel•les, realitza un treball d’investigació exhaustiu, en el qual s’assessora amb bons especialistes, i que acostuma a durar tot un any. Un cop feta aquesta recerca, després redacta. Posa cares i noms a aquest fons històric. Tot el procés acostuma a durar uns cinc anys aproximadament.

El que centra l’atenció d’El celler és l’afany del protagonista per millorar la qualitat del vi. Es pot endevinar la passió de l’autor per aquest món, la seva preocupació per anar esbrinant tot el procés i les metodologies per arribar a fer un bon vi.

En els seus llibres endevinem la implicació i l’entusiasme en allò que està explicant, ja siguin avenços mèdics, tècnics o socials. En els arguments de les històries, notem la seva ascendència jueva i també la seva passió per la medicina i la història. Són temes que com podem observar,surten reiteradament en les seves obres.

Una vida entre la medicina i el periodisme dedicada a la bona literatura

Noah Gordon va néixer el novembre de 1926 a Massachusets, en una família d’origen jueu. Va estudiar medicina a Boston durant uns anys, tal com volien els seus pares, però ho va deixar per fer periodisme.

A principis del anys 50 va començar a treballar com a editor i a participar com a reporter en diferents diaris i més endavant va col•laborar en algunes revistes mèdiques.

L’any 1965 va publicar El Rabí, que va tenir un èxit considerable i va ser la primera d’un seguit de novel•les històriques que han agradat a lectors de tot el món. Des d’aquell moment es va dedicar a la literatura.

La seva trajectòria professional ha estat reconeguda per diversos premis als Estats Units i altres països europeus.

A la dècada dels 90 va fer un viatge al nostre país, on viu un dels seus quatre fills. Arran d’aquest viatge, que va anar seguit d’altres, es va interessar pel món del vi.

Bibliografia de Noah Gordon

● EL RABÍ (1965). Edició en català del 1995: El rabí és el primer relat que el va donar a conèixer. Explica la història d’un noi criat en un barri marginal, que esdevé rabí i que es debat entre la tradició i la modernitat. Quan coneix l’amor de la seva vida, la filla d’un pastor protestant, ha d’enfrontar-se a la rigidesa de les normes de la seva comunitat. No és una novel•la d’acció i d’aventura, sinó social i psicològica, situada en l’època actual. Descriu els costums de la comunitat jueva.

● EL COMITÈ DE LA MORT (1969). Edició en català del 1996: El comitè de la mort és la història de tres joves metges, ambiciosos i apassionats, que revisen historials mèdics de pacients difunts per valorar si la mort es podia haver evitat.

● EL DIAMANT DE JERUSALEM (1979). Edició en català del 1995: Narra la història de la recerca d’un valuós diamant relacionat amb el passat del poble jueu. És una història d’aventures i d’amor, en la qual s’entrellacen el passat i el present.

● EL METGE (1986). Edició en català del 1994: Segurament és la millor de les seves obres. És la primera part d’una trilogia sobre la història de la medicina. El metge ens transporta al segle XI. El protagonista, amb el seu afany per millorar els coneixements mèdics, fa un viatge des de Londres fins a Pèrsia, on es farà passar per jueu per estudiar medicina amb Avicena.

● XAMAN (1992). Edició en català del 1994: A mitjans del segle XVIII Rob J. Cole es veu obligat a emigrar des d’Escòcia als Estats Units. Després d’estudiar a Boston, anirà a les noves terres de l’oest i s’instal•larà com a metge rural, on entrarà en contacte amb la cultura dels indis Sauk i amb moviments d’alliberament d’esclaus. Posteriorment el seu fill continuarà amb els estudis i l’ofici de la medicina.

● LA DOCTORA COLE (1996). Edició en català del 2002: Última part de la trilogia. Es situa en els Estats Units dels anys 80. La doctora Cole és una dona moderna i independent, que decideix deixar l’hospital de la ciutat per crear un consultori en una zona rural. El relat posa en evidència la precarietat i els dèficits de la sanitat pública americana.

● L’ÚLTIM JUEU (2000). Edició en català del 2001: Ambientada en l’Espanya del segle XV, narra l’expulsió dels jueus i les seves conseqüències. Yonah Toledano es queda sol quan tota la família marxa del país. Haurà de viure amagant la seva identitat en una Espanya intolerant dominada per la Inquisició.

● SAM I ALTRES CONTES D’ANIMALS (2002). Edició en català del 2002: Recull de contes infantils.

Àngels Vilà-Rius

TH 33 Entrevista

Sergi Buka, il·lusionista, ha estrenat ‘Umbra’ al TNC: “En la màgia intento buscar-hi la part poètica”

Sergi Arnalot, de nom artístic Sergi Buka, va néixer a Barcelona el 21 d’octubre de 1974. Es defineix com a il·lusionista i diu que treballa sobretot la poesia de les il·lusions òptiques que crea. Va començar fent jocs de mans de molt petit i, ara, als 33 anys, ha estrenat amb un èxit notable ‘Umbra’ al Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle que, diu, “no deixa de ser la meva història des que vaig començar”. L’entrevistem un matí d’abril a la biblioteca, on arriba, com tots els mags, amb una gran maleta plena d’il·lusions i on ens sorprèn amb alguns dels seus trucs. Des de fa tres anys viu a Torrentbò.

Què t’ha portat a viure a Arenys de Munt?
Després de viure tota la meva vida a Barcelona –excepte quan he viatjat i dos anys d’estada a Molins de Rei–, tenia ganes d’anar a viure en algun poble, buscant tranquil·litat. A més, ja tenia alguns vincles amb el Maresme, perquè hi conec força gent: havia treballat amb els Comediants i també tinc molta relació amb gent de l’espectacle que viu en aquesta zona; i vaig anar a parar a Torrentbò, ara ja fa tres anys.

Tu vas començar a fer màgia als 14 anys. I el dia 5 d’abril vas estrenar ‘Umbra’ al TNC. Quines han estat les fites més importants d’aquests 19 anys?
De fet vaig començar abans dels 14 anys. La meva afició a la màgia ve d’un dia, quan tenia set o vuit anys, que vaig veure per casualitat a la televisió un mag que feia canviar unes cartes de color. Allò em va impactar i vaig començar a intentar fer aquell truc. També hi havia el meu tiet Jordi, que em feia jocs de mans. I per Reis solia demanar jocs de màgia. M’agradava molt. Fins que un dia, tenia 10 o 11 anys, vaig descobrir una botiga d’il·lusionisme i me’n vaig fer client habitual. Hi solia anar un cop al mes amb la mare, i hi comprava sobretot llibres.

Però de molt jove ja vas ser membre de la Societat Espanyola d’Il·lusionisme. Sí; en aquella botiga em van dir que hi havia una societat on es reunien els mags. L’edat per entrar-hi eren 18 anys, i jo llavors en tenia 13, però tot i això hi vaig anar, sense èxit. Un any després hi vaig tornar, i em van tornar a dir el mateix, que fins als 18, res, però, com que ja era allà, em van dir que els fes alguns jocs de mans. Vaig treure la meva motxilleta màgica i els vaig fer uns quants efectes. Els va agradar i van dir que parlarien amb la junta, a veure si es podia fer una excepció..., i amb 14 anys vaig ingressar a la Societat Espanyola d’Il·lusionisme, que ara la seva representació a Catalunya és l’ACAI, l’Associació Catalana d’Il·lusionisme. I així va començar tot.

I la primera actuació? Va ser al cafè Llantiol de Barcelona. Devia tenir uns 15 o 16 anys. A la SEI vaig conèixer un il·lusionista, en Gabi, que hi treballava, i em va dir que buscaven mags. El Llantiol tenia dues sales, una al carrer Riereta i una altra al Poble Espanyol, on feien petites actuacions. Se’ns va proposar a una colla d’il·lusionistes anar-hi el diumenge a la tarda, però de manera molt informal i voluntària, per anar agafant taules. I és on vaig actuar per primer cop davant de públic.

Per tant, als 15 anys debutes al Llantiol. Des de llavors fins arribar ara al TNC, què destacaries de la teva carrera?
Jo destacaria sobretot la feina amb Comediants, el 2001, quan vam fer Bocatto di Cardinale. Va ser una oportunitat que em va ajudar molt: els il·lusionistes fem una feina molt solitària, perquè juguem amb el secretisme i fins que no tenim un efecte preparat i presentable estem moltes hores tancats sols, assajant. I sovint estem pendents de l’efecte, el moviment, la manera d’executar, però oblidem o deixem de banda altres coses que són molt importants en les arts escèniques com la presentació o la posada en escena. Treballar amb Comediants em va ajudar molt a tenir en compte aquestes coses.

Una altra fita deu ser el creuer pel Volga, oi? Com va ser que anessis a Rússia? Jo de fet vaig estudiar uns anys arquitectura, i tenia el dubte de si acabar la carrera o llançar-me a fer el que de veritat m’agradava, que era l’il·lusionisme. Vaig acabar almenys delineació, pensant que sempre hi podia tornar, i llavors vaig intentar viure de la màgia: buscant llocs on actuar, vaig rebre una publicitat que anunciava un creuer pel Volga, i vaig pensar que potser hi feien espectacles. Hi vaig trucar i al cap de quatre dies ja tenia el visat, el passaport, i tot a punt per embarcar-m’hi, perquè precisament estaven buscant un il·lusionista que actués a les nits. Hi vaig estar quatre mesos: era un creuer que cada deu dies anava de Moscou a Sant Petersburg. S’aturava quatre dies i llavors tornava, deu dies més al vaixell.

D’allà et ve el nom artístic, oi? Sí, allà la tripulació em deia buka. I jo no sabia per què. Però uns anys després, treballant a París amb una parella d’artistes, ell d’Ucraïna i ella de Rússia, em van dir que buka volia dir “àgil amb les mans”. I vaig pensar que podia ser un bon nom artístic. Potser ara no ho faria, però quan comences et bases molt en el que t’expliquen, i hi ha molta tradició que els il·lusionistes tinguin un nom artístic. Per exemple, hi havia el Li Chang, que no era pas xinès sinó de Badalona, i actuava vestit de xinès, amb quimonos que es feia portar... Sempre hi ha hagut aquesta tradició, i per això vaig decidir fer-me dir Buka. Ara no ho trobo tan important. És com el fet d’actuar amb frac. Ara ja no té tanta vigència, crec que un mag avui dia ha de sortir més actual. Però quan vaig començar em van dir que el primer que havia de fer era tenir un bon frac per actuar. Després t’adones que no cal, tot i que el frac i el barret de copa s’han quedat com a vestimenta de mag.

D’on ve, aquesta tradició? De Robert-Houdin, un mag que el 1830 va portar la màgia als teatres. Ell era rellotger, i va muntar a París un teatre de màgia. També va ser inventor de molts dels efectes que encara avui dia es fan, i de molts autòmats, precisament perquè venia de l’ofici de rellotger. Ell va portar la màgia a l’espai teatral, perquè en aquella època els mags actuaven a tavernes i a fires, com els faquirs i joglars, però ell va muntar un espectacle per a un teatre i en aquella època la muda de gala era el frac, i per això va quedar.

Continuem amb la teva trajectòria. Què més destacaries? És destacable la creació de Quimera, un espectacle que m’ha aportat moltes satisfaccions, uns quants premis, i que crec que és el que ha marcat molt el que jo faig.

Com defineixes el que fas? Jo em defineixo com a il·lusionista. En els efectes que faig intento buscar-hi la part poètica, la part maca de la meva feina. Treballo molt l’efecte visual, les ombres xineses, les projeccions de vídeo, intentant combinar la realitat amb la ficció; m’agraden molt les il·lusions òptiques, i treballar amb la llum i amb la imatge. Això comporta fer màgia d’escena, més que màgia de prop, amb cartes, daus, cordes... La majoria de mags comencem amb màgia de prop; en canvi, l’escenari comporta més complexitat: hi ha llums, guió, decorat, escenografia, hi entren molts més elements.

Què significa per tu estrenar al TNC? Significa una oportunitat, no només per mi sinó per la màgia. Feia anys que jo volia portar la màgia al teatre, com a disciplina. Volia fer un muntatge per un circuit on s’hi veu molt poca màgia, i que no es presentés només com a espectacle sinó com a obra artística. Quan se’ns va presentar l’oportunitat, vam presentar el projecte al TNC, ens vam reunir amb el Sergi Belbel [director artístic], i va dir que era una proposta maca perquè no s’havia fet mai res d’il·lusionisme, i tal com ho enfocàvem encaixava en l’espai del Nacional Petit.

Ho vas fer tot tu sol? Un projecte així no el pots fer sol: jo tinc amistat amb en Jordi Kai Puig; li vaig demanar que m’ajudés i es va afegir a l’equip. Hi participa com a productor. Vam parlar també amb en Ramon Simó, que és el director, proposat per en Kai. La música sí que tenia clar que volia que la fes en Pep Pascual, perquè treballa molt amb joguines i fa una música molt especial per crear un ambient màgic. Volíem crear un espectacle visual, que es pogués entendre a tot arreu.

Com definiries ‘Umbra’? És un conte on hi ha uns personatges amb un fil conductor... l’origen és en un llibre de Paul Auster [Mr. Vertigo] on el personatge diu que el dia més meravellós de la seva vida va ser quan va aprendre a volar. A nosaltres se’ns va ocórrer que el dia més meravellós d’en Sergi Buka va ser quan va aprendre a desaparèixer, però té dificultats per tornar. I a partir d’aquesta idea vam muntar la història, que no deixa de ser la meva història des que vaig començar. En aquest espectacle hi faig la màgia que al llarg dels anys he anat fent, combinat amb números creats per aquesta ocasió. És un espectacle bàsicament visual on el públic veu aquest conte: una lluita entre jo i el meu representant, que es diu Lavache, que està fart de mi perquè no em presento a les actuacions perquè desaparec i no sé tornar. Aleshores mira d’aprendre el que faig per substituir-me als escenaris. Al final, però, ningú no sap qui és qui... hi ha tres personatges: el senyor Lavache, jo i el Senyor Gris, un personatge misteriós que surt sempre tapat; amb tot això fem molts efectes òptics per descol·locar el públic, per jugar amb la il·lusió i presentar els efectes d’una manera poètica. Intento buscar la part més fràgil, sensible, de la representació, intento emocionar amb l’efecte: no fer un joc per fer un joc, perquè sí, sinó buscar aquell miniconte que hi ha en un efecte.

És un espectacle infantil? No, és per a tots els públics. Els nens es fixaran en uns detalls que als adults els passaran desapercebuts, i els adults es fixaran més en la història o en altres efectes. Per exemple, hi ha un número on convertim gotes d’aigua en monedes i les monedes en peixos. I els nens, en canvi, surten més impressionats amb el número final, perquè fem desaparèixer una espectadora, i es pregunten què ha passat, on ha anat a parar, tot i que després ja se la troben a fora, quan surten...

Però aquesta espectadora és del vostre equip? O bé està advertida? No, no, ella no sap que desapareixerà al final de l’espectacle...

Actuar al TNC ha estat la fita més important de la teva carrera? Home, és una sala veritablement important, i sents que se’t reconeix la feina que estàs fent, això omple, però sobretot estic content perquè hem portat un espectacle de màgia a un espai teatral, i m’agrada pensar que això és obrir una porta a futures representacions d’il·lusionisme a les grans sales de teatre.

Què faràs després del TNC? Umbra es mourà per Catalunya, però alhora estic treballant en un projecte que em fa molta il·lusió, que és una pel·lícula: fa cosa d’un any es va posar en contacte amb mi en David Blanco, un director de cinema gallec, jove, que ha fet curtmetratges i també un llargmetratge per TVE, per La 2, sobre indigents, i em va demanar si volia col·laborar amb ell en una pel·lícula en la qual les ombres són una mica el protagonista del film.

És una pel·lícula de ficció? És cinema social, reivindicatiu; una història d’amistat de dos indigents, un dels quals té l’habilitat de jugar amb ombres i llums, i jo he de fer les ombres. Hi doblo les mans d’un dels personatges i sóc l’assessor sobre tot el que fa referència a les ombres xineses. També he de muntar els quatre espectacles d’ombres que apareixen a la pel·lícula.

Ja has dit que els il·lusionistes sou autodidactes, però digues quins són els teus principals referents. He après molt de molts mags, més que no pas d’unes poques persones. Hi ha molta gent molt bona i m’he fixat en molts d’ells; no em considero deixeble de ningú. Els meus referents són més històrics: Horace Goldin, que a l’any 33 ja feia alguna cosa semblant al que jo ara faig amb Quimera, aquest efecte d’entrar i sortir de la pantalla de cinema. Un altre referent és Georges Méliès, que presentava els seus espectacles en teatres i pretenia fer muntatges fantàstics.

Georges Méliès és un dels precursors del cinema... Sí, perquè la màgia i el cinema sempre han tingut molta relació. Jo vaig molt sovint al museu del cinema de Girona. Allà s’hi pot estudiar la història de la fascinació de l’ésser humà per les imatges en moviment. Hi he anat molt per investigar sobre el meu treball en ombres xineses.

L’èxit dels il·lusionistes es deu al fet que els espectadors som uns ingenus i ens ho creiem tot? Nosaltres ens valem del fet que, com que el públic no sap com va allò que fem, de seguida agrada. Però jo els jocs de mans els presento com una història, vull que el públic s’ho passi bé. Busco crear una atmosfera màgica i que el públic es deixi portar... Amb la meva actuació procuro que el públic es relaxi, es deixi dur i jugui, perquè de fet és un joc; que disfruti i se sorprengui. Intento treure aquell nen que hi ha dintre de tots.

Com t’hi sents, a Arenys de Munt, i com valores la vida cultural del poble? M’hi sento molt bé. Però pel fet de viure a Torrentbò i per la meva feina no estic gaire per aquí, no estic tant en contacte amb el poble com m’agradaria.

Pere Franch
Fotos: Sergi Buka i Eulàlia Colomer

TH 33 Llibres

DESCOBRIR UN POLICIA: EL COMISSARI ADAMSBERG

El hombre de los círculos azules Bajo los vientos de Neptuno La tercera virgen
Fred Vargas
Madrid: Siruela, 2004, 2006 i 2008. 256 p., 496 p. i 394 p.

Un dels meus plaers com a lector és descobrir personatges nous, personatges que vas retrobant en noves històries i amb qui de tant en tant vols tenir una “sentada”, com amb un vell amic amb qui no vols perdre el contacte, encara que sigui per explicar-vos allò que us heu dit altres vegades.

Això –descobrir un nou personatge– m’acaba de passar amb un comissari que no coneixia. Després del Wallander de Mankell i del Montalbano de Camilleri, no havia trobat cap policia que m’enganxés com Jean-Baptiste Adamsberg, comissari de la Brigada Criminal francesa, fruit de la imaginació de l’escriptora francesa Fred (Fredérique) Vargas.

D’entrada, jo el situaria entre els dos policies que he esmentat: no tan introvertit com el suec, però menys expansiu que el sicilià; això sí, amb la característica comuna amb ells que va molt a la seva. Adamsberg –a qui jo faria la mateixa edat dels altres dos: quaranta-i-pocs–no sap estar-se assegut reflexionant, ha de passejar-se perquè les intuïcions li arribin, intuïcions que sovint són incomprensibles per als seus col·laboradors –alguns d’ells, secundaris de qualitat–, però encertades gairebé sempre, és clar! Quant als col·laboradors, a més de policies (Danglard, el policia culte i alcohòlic alhora, la tinent Retancourt, de 110 quilos i una gran intel·ligència,...), a les tres històries que he llegit fins ara també en té de molt valuosos fora de la brigada, com ara Josette, l’àvia hacker (pirata informàtic) de Bajo los vientos de Neptuno.

Si no vaig errat, El hombre de los círculos azules és el que comença la sèrie –n’hi ha més!. Poden llegir-se sense seguir l’ordre, però us recomano que comenceu pel començament.

Vicenç Lloret


Escola de Rebel·lia
Salvador Seguí
Lleida: Edicions el Jonc, 2007. 124 p.

El llibre té un pròleg d’Emili Cortavitarte, historiador i sindicalista de la Confederació General del Treball, CGT; una petita novel·la autobiogràfica de l’autor que ajuda a entendre les condicions de vida de l’època i la mentalitat d’un moviment obrer anarcosindicalista, sotmès a unes duríssimes condicions d’explotació laboral; tres discursos de Salvador Seguí, que defineixen la seva línia ideològica; i una entrevista on se li pregunta per la tàctica de la CNT i on es vol fer una aproximació al lluitador obrer.

Seguí (1887-1923), conegut amb el sobrenom del “Noi del Sucre”, s’incorpora des del 1910, data de la constitució de la CNT, a les tasques organitzatives i de propaganda, i esdevé un dels seus dirigents amb més capacitat d’anàlisi política i d’elaboració teòrica.

El 1916 és nomenat secretari general de la CNT, té un paper cabdal en la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro) el febrer i el març de 1919, amb 15.000 sindicalistes detinguts i el triomf de les reivindicacions obreres. Durant el període del pistolerisme de la patronal (1917-1923) fou empresonat i el 1920 patí un primer atemptat.

Tingué amistat personal i política amb F. Macià, J. Casanovas, Ll. Companys i F. Lairet; amb els dos darrers sembla que hi havia el projecte de formar el Partit Socialista Català unint les forces del catalanisme d’esquerres amb els elements més moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera. Seguí donà molta importància a la política de les aliances estratègiques, perquè era refractari a les simplificacions doctrinàries. Així, es pot situar en la línia d’un possibilisme llibertari, en la necessitat de la formació teòrica dels militants obrers i en el concepte d’antipolítica burgesa, però amb la necessitat d’intervenció en la lluita política.

L’assassinat de Lairet, el 1920, i Seguí, tres anys més tard, per pistolers a sou de la patronal, impossibilità l’assentament d’una alternativa política que defensés el doble alliberament nacional i de classe del poble català. Si les bales no haguessin segat les seves vides potser la història del nostre poble hauria anat per altres camins.

Agustí Barrera


El meu ofici
Josep M. Espinàs
Barcelona: La Campana, 2008. 163 p.

Josep M. Espinàs és autor de novel·les, narracions, viatges a peu, obres de teatre, manuals d’educació cívica, articles... i fins i tot de la lletra de l’himne del Barça. Sens dubte, és un gran comunicador!

En aquesta ocasió ens delecta amb un recull d’observacions i petites reflexions sobre el seu ofici. Ofici que porta exercint –professionalment– des de fa més de cinc dècades.

Aquest llibre forma part dels anomenats autoretrats, ja que parlar del seu treball –inevitablement– és parlar de sa vida.

Fa referència, per exemple, a la seva màquina d’escriure Olivetti i com els fabricants de les cintes, d’una discreta manera, li recorden que les coses s’acaben. Potser per aquesta raó, amb l’humor i la ironia que el caracteritzen, es permet el luxe d’incorporar-nos un apunt del que podria ser la seva futura necrològica.

Una manera senzilla d’explicar com són els llibres d’en Josep M. Espinàs és llegint el capítol titulat “Lectura”, que diu així: «Els llibres, com les persones, convé que tinguin un caminar lleuger. [...] Lleuger no vol dir frívol, ni insignificant. [...] La meva tendència, no puc fer-hi res, és favorable a llegir sense haver d’ensopegar gaire sovint. Ja hi ha prou pedres als camins».

Com a lectora només em queda agrair-li aquesta tendència, que fa que els seus llibres em captivin i em corprenguin.

Joana Tafalla


Trilogía de la noche
Eli Wiesel
Barcelona: El Aleph, 2008. 341 p.

El Aleph Editores recupera en un sol volum tres dels relats més destacats del Premi Nobel de la Pau Eli Wiesel (Sighet, Romania, 1928). Supervivent d’Auschwitz i Buchenwald, on va perdre el pare, la mare i la germana, terrible experiència que ocupa el primer dels relats, La noche, el seu compromís posterior amb la causa sionista i les seves opinions respecte al món àrab l’han convertit en un personatge polèmic, objecte de nombroses crítiques (especialment criticat fou el seu comportament davant de la matança de Sabra i Shatila de l’any 1982, en què sota el comandament de Sharon van ser assassinats 4.000 palestins).

Trilogía de la noche està formada pels relats La noche, El alba i El día, i és un colpidor testimoni de primera mà sobre la barbàrie dels camps de concentració. Els relats se situen en els camps de concentració i extermini alemanys, a la Palestina de mitjans dels quaranta, poc abans de la creació de l’Estat d’Israel, i a Nova York. Tots tres relats plantegen les vicissituds d’un mateix personatge, i la marca indeleble que la seva estada als camps d’extermini ha deixat en la seva concepció de la vida, en les seves creences religioses i en la seva actuació vital.

El primer dels relats, La noche, cal significar-lo com un dels millor exponents d’allò que es va anomenar literatura de l’Holocaust (Améry, Levi, Semprún, Kertész). El alba relata les hores prèvies a un ajusticiament, en un context on l’antiga víctima dels camps és ara el botxí que executa un militar britànic en el context de la lluita pel reconeixement de l’Estat d’Israel. Finalment, El dia ens ofereix el relat del greu accident que pateix el personatge, alhora que ens mostra els seus passos vitals, que l’han portat als EUA, i la impossibilitat de fugir del record de l’experiència patida. Trilogía de la noche constitueix un document essencial d’un segle XX que va agermanar com mai abans la civilització i la barbàrie.

Óscar Carreño


Un pensament de sal, un pessic de pebre
Dietari obert 1990 - 1991
Montserrat Roig
Barcelona: Ed. 62, 1992, 470 p.

Recull pòstum de les últimes col·laboracions periodístiques de Montserrat Roig que van ser publicades diàriament entre el 1990 i el 1991 en el diari Avui. Nestor Luján, Josep M. Flotats, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda (de la qual aquest any celebrem el centenari del seu naixement) són una petita part dels personatges que veiem des dels ulls de la periodista i escriptora.

D’una manera que Josep M. Castellet defineix en el pròleg com “desimbolta, irònica, sarcàstica, si cal fins i tot burleta, sorneguera i, en molts casos, plena d’humor”, tracta temes que són d’actualitat tant en el moment que van ser publicats com a dia d’avui, quinze anys després, i per això recomanem des d’aquí la seva lectura. Relats curts, fàcils de llegir i intemporals que cal assaborir a poc a poc i sense presses.

Les seves reflexions inicien un recorregut per l’espai nacional, internacional i social de finals del segle passat. Una dona compromesa amb el seu temps, revolucionària socialista, que mostra un món real i canviant que es mou per confins de justícia i injustícia, de solidaritat, de feminisme, de reflexions literàries. Portadora d’un discurs crític sobre el poder amb paraules que nosaltres no gosaríem utilitzar ni esmentar (“la patuleia de xoriços que s’han enriquit amb la guerra són gent que van per feina”) i que ella tracta amb total naturalitat.

Pilar Simoni


La força de la gravetat
Francesc Serés
Barcelona: Quaderns Crema, 2006. 250 p.

Aquest recull d’històries recorre tot Catalunya, de nord a sud i d’est a oest, tot presentant personatges i situacions molt diverses d’èpoques també diferents, des de les colònies industrials fins ara. Els seus protagonistes són persones d’ambients socials i d’ocupacions molt diversos: caçadors de llamps, piròmans, metges, remeieres, esportistes aficionats, treballadors de fàbrica...

Francesc Serés ens presenta aquesta mena de retrat de Catalunya a través de persones que hi viuen amb un llenguatge polit i proper alhora, amb un estil senzill –molt treballat, per tant– que acosta les històries i els seus personatges –cada història i cada personatge– al lector, que se sent immers en cada un dels relats, que sovint, tot i el seu realisme, es troben al llindar de l’irreal.

Vicenç Lloret


El conte número tretze
Diane Setterfield
Barcelona: Empúries, 2007. 398 p.

El conte número tretze és la primera novel·la de l’escriptora anglesa Diane Setterfield. Sorprèn, d’entrada, la maduresa literària de l’obra, deguda segurament a l’edat de l’escriptora, el temps que ha esmerçat a escriure-la (cinc anys) i a la seva formació filològica.

La trama argumental del llibre se centra al voltant de la vida d’una escriptora famosa, Vida Winter, de passat enigmàtic. Hi ha, però, dues històries que s’entrellacen, ja que el relat està escrit en primera persona per la Margaret Lea, biògrafa que contracta l’escriptora, i que ens narrarà tot el procés que la porta a descobrir la vida d’aquesta dona fascinant i complexa, però també la seva pròpia trajectòria vital.

Des de bon principi em vaig sentir seduïda per la novel·la, i no era només perquè m’hagués quedat enganxada en les seves xarxes d’intriga, sinó també perquè l’estil elaborat de l’autora, ple d’imatges evocadores, era capaç de recrear els ambients i descriure els estats d’ànim amb tant d’encert i sensibilitat que em sentia transportada i submergida dins el món creat per la seva ploma.

Tot el llibre és un homenatge a les novel·les de misteri del segle XIX (La dama de blanc, Cims borrascosos...) i especialment a Jane Eyre, de Charlote Brontë. És com si hagués agafat diferents elements d’aquests llibres (personatges, paisatges, ambients, situacions...) i hagués confegit amb ells un nou relat original i propi. Però si el tema principal de les Brontë és l’amor entre un home i una dona, Setterfield ens parla de dos tipus d’amor diferent: el lligam entre els germans bessons i la devoció cap als llibres.

Assumpta Farré


Claus y Lucas / Trilogia de Claus i Lucas
Agota Kristof
Barcelona: El Aleph, 2007. 444 p. / La Magrana, 2007. 477 p.

Tot i tractar-se d’un llibre aparegut durant el passat 2007, crec que val molt la pena recuperar Claus y Lucas d’Agota Kristof (Csikvand, Hongria, 1935) per recomanar-lo amb vehemència. L’agosarat lector que s’apropi a les seves planes no gaudirà d’un retrat de família alegre que passa els diumenges, tupper en mà, en bucòlics espais silvestres, perquè les relacions familiars que trobarà al llibre són relacions marcades per la mateixa violència que caracteritza el temps històric en què s’ubica la història (Segona Guerra Mundial i la implantació del règim soviètic a l’Hongria de la postguerra).

La història que se’ns explica és la de dos bessons que davant de la situació límit que causa la guerra són deixats per la seva mare a la cura d’una àvia que fins aleshores restava en el desconeixement dels petits i que aviat odiaran amb la visceralitat amb què només poden odiar els nens. I això, perquè l’àvia en qüestió, que gaudeix entre el veïnat del sobrenom de la bruixa, es guanyarà amb escreix l’odi dels néts. Claus y Lucas recull tres novel·les: El gran cuaderno, La prueba i La tercera mentira, que ja foren editades (Seix Barral i La Magrana) de manera individual i que ara s’apleguen en sengles edicions aparegudes alhora en castellà i en català.

Com si d’una cruel faula infantil es tractés, Kristof crea, a través de la relació dels dos bessons amb l’espai que els envolta i amb la seva posterior separació, una metàfora de l’Europa dividida primer per la Segona Guerra Mundial i després pel Teló d’acer. Obra calidoscòpica on els diferents personatges ens ofereixen visions contraposades d’allò narrat, Claus y Lucas destaca per la prosa concisa i directa que provoca en el lector l’efecte d’un uppercut. Un llibre imprescindible que ens ensenya que la literatura és una eficaç eina a l’hora de mostrar-nos les situacions límits a les quals ens aboca l’estupidesa de l’ésser humà.

Óscar Carreño


El matí amb Raimon Panikkar
Antoni Bassas
Barcelona: Proa, 2008. 262 p.

Raimon Panikkar (Barcelona, 1918) és una d’aquestes persones que difícilment deixa indiferent. Després d’algunes reticències, s’ha animat (empès per n’Antoni Bassas) a publicar les converses que –un cop cada mes– manté amb el periodista via ràdio. De fa anys, Panikkar viu retirat a Tavertet (Osona). Allà troba la soledat –que no solitud– per a exercir la seva saviesa. Vet ací: cercar aquella prudència (phronesi) que intenta harmonitzar la dimensió interna i externa de tota vida humana.

En aquest sentit, el seu periple vital és ja prou revelador. Empeltat de pare indi i mare catalana, la seva formació relliga (com ningú a casa nostra) Orient i Occident. De fet, testimonia i construeix un autèntic pont intercultural. Sens dubte, aquest tret encara esperona més la lectura.

Panikkar, home exigent amb les paraules, obliga a llegir amb un llapis a la mà. No és amant de la superficialitat. Ans al contrari, al llarg del llibre denuncia amb vehemència l’epidèmia que ens envolta: la sobreacceleració del temps. Una perversió que ens porta a deshumanitzar-nos, car sense un temps humanitzat no hi ha repòs, sense repòs no avé la meditació i sense meditar no arriba la profunditat. D’ordinari, tota una filosofia.

Josep Lluís Rodríguez i Bosch


La mort i la pluja Guillem Frontera
Barcelona: Proa, 2007. 233 p.

La mort i la pluja és un recull de contes –històries autobiogràfiques?– que l’autor situa a la Mallorca de la seva infància, encara no envaïda pel turisme, en un poble d’interior que no figura als mapes, Alanària –l’Ariany on va néixer l’autor? –, molt rural encara, i que se centra, sobretot, en persones de la seva família, per la qual cosa les narracions s’enllacen entre elles.

Guillem Frontera, recordant la seva infantesa, ens presenta un món que ja no existeix, amb uns personatges amb molta força, entranyables la majoria d’ells, gairebé increïbles, mítics, com acostumen a ser mítics els records que ens vénen de la infància. I tot amb un llenguatge treballat, amb una suau ironia amable moltes vegades, amb un estil mesurat, poètic gairebé, efecte al qual hi ajuda l’ús de girs i de mots mallorquins, que ens permeten endinsar-nos encara més al món personal de l’autor.

Vicenç Lloret