TeHac

La revista deixa de publicar-se per falta de pressupost

2009-12-08T05:04:00.000-08:00

La regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Arenys de Munt va fer saber el mes d’octubre a l’equip de redacció de la revista TeHac que, a causa de l’escassetat de recursos econòmics que està patint actualment l’Ajuntament, la revista haurà de deixar d’editar-se. La regidoria no va fixar una data en la qual la revista podria reaparèixer ni va poder assegurar que, si es tornava a editar, ho faria amb garanties de continuïtat.

Davant aquesta situació, i sense descartar que en un futur pròxim o llunyà el TeHac es pugui tornar a publicar –amb el mateix equip de redacció que hi ha hagut fins ara o amb un de renovat–, volem expressar el nostre agraïment a les desenes de persones que des del gener de 1996 han col•laborat en un moment o altre en l’edició de la revista. A més dels qui han participat amb textos, fotos o dibuixos en la confecció dels 35 números de la publicació, volem agrair també la col•laboració de la Biblioteca Sant Martí al llarg d’aquests anys i el suport de tots els regidors de Cultura que ha tingut l’Ajuntament d’Arenys de Munt, des d’Enrique Camón (fundador de la revista) fins a Golly Rectoret. Finalment, hem d’agrair sobretot la bona acollida que els lectors ens heu dispensat durant tot aquest temps.

L’objectiu del TeHac ha estat fer-se ressò de l’activitat cultural del poble i ser una eina per fomentar el consum de cultura: llibres, teatre, cinema, art, música... Esperem haver-ho aconseguit en algun moment al llarg d’aquests gairebé 14 anys. Si ha estat així, ens donem per satisfets.

Novembre de 2009.

TH 35 La portada

2009-04-28T14:47:00.000-07:00

TH 35 Sumari

2009-04-27T15:28:00.000-07:00

Th35
abril 2008

● Local. Els morts d’Etc. Catatonia.
● Entrevista. Rosa Pastrana, directora de la Biblioteca Sant Martí.
● Llibres
● Monogràfic. Yasmina Khadra: una veu que es fa escoltar.
● Infantil i Juvenil
● Música
● Cinema
● La Contra. Les benignes: una reflexió sobre els botxins.

Coordinació:
Pere Franch
Javier Guallar
Biblioteca Sant Martí

Col•laboradors d’aquest número:
Óscar Carreño, Assumpta Farré, Joan Lloret, Vicenç Lloret, Pilar Pascual Ramírez, Teresa Riera, Josep-Lluís Rodríguez i Bosch, Pilar Simoni, Joana Tafalla, Àngels Vilà.

Edita: Ajuntament d'Arenys de Munt

TH 35 Local

2009-04-27T15:13:00.000-07:00

EL VALOR DE LA VIDA ENMIG DE LA GUERRA

Els morts d’Etc
Centre Moral
Joves de l’Escola de Teatre del Centre
Dies 14 i 15 de març de 2009

Els morts d’Etc és el fruit del treball de l’aula de teatre dels JOVES D’ETC (Escola de Teatre del Centre), un grup de joves amb inquietuds i amb moltes ganes de transmetre i dir-nos coses mitjançant el teatre. Els Morts d’Etc és una obra treballada, on tots i totes han posat la seva petita aportació per poder-la representar. Un espectacle que desperta i remou sentiments dels espectadors i espectadores, com és el meu cas.

Els morts d’Etc és un petit reflex de les guerres. Els JOVES D’ETC aconsegueixen transmetre al públic impotència i angoixa. Ambientada a la Guerra Civil, representa uns militars revoltats que fan un interrogatori a quatre milicians amb l’objectiu d’esbrinar on tenen amagades les armes i el seu cap. Els quatre joves que estan en unes golfes esperant ser interrogats saben que, parlin o no, els mataran igualment. Durant l’escena ens descriuen la plaça on els seus familiars, amics, amigues, coneguts i conegudes... han mort. Per tant, quin sentit té parlar i donar a conèixer on es troba el seu cap i les armes? Dos dels joves ho tenen força clar i suporten tortures, maltractaments, violacions... Un d’ells, en Ferran, s’acaba suïcidant per no parlar. La Luci és violada moltes vegades i es torna forta i freda com una pedra, res la fa parlar. En Francesc, el més petit de tots, intenta no dir res, però les seves companyes saben que pot parlar... per por, per innocència... i la Isabel, molt innocent, creu que parlant podrà continuar vivint.

Un treball interessant i agosarat per l’edat dels actors, però potser és necessari que els nostres joves parlin d’alguna cosa quan pugin dalt d’un escenari. Vaig assistir a l’espectacle esperant una obra de teatre i en vaig sortir amb un nus a la panxa.

El somni de tots i totes és seguir vivint, però a quin preu? Volem viure, sí, però lliures. Quan arriba la mort per una guerra, la vida acaba perdent importància.

Una vegada que vaig viatjar a Guatemala, un país que ha patit 30 anys de guerra, vaig percebre que per ells la vida no val res, poden matar la gent pel carrer per un ajustament de comptes, i no passa res!!! Però si ens parem a pensar que durant 30 anys han estat lluitant, amagant-se, veient com torturen els seus familiars, patint... han acumulat una ràbia i una indiferència que els fa ser indiferents davant la mort. És el que han vist i viscut durant molts anys; per tant, no hi donen importància i fins i tot per ells pot arribar a convertir-se en un fet normal. En canvi per nosaltres és una barbaritat i ens esgarrifa aquesta manera de fer, però molts de nosaltres no hem patit mai una guerra de primera mà; no hem patit fam i, encara que no ens ho sembli, ho tenim tot. Només falta que ho valorem! Fem-ho?

Pilar Pascual Ramírez

CATATONIA
SerraJesús
Autoeditat

A primer cop d’ull, pot semblar que el nou treball de SerraJesús porta el nom anglès del nostre país, però, si ens hi fixem més, veurem que no: com tots els seus altres discos, té el nom d’una malaltia mental. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “catatonia” significa “síndrome psicomotora caracteritzada per la inèrcia i la pèrdua d’iniciativa motora”, o bé “tensió i rigidesa d’una part del cos, generalment una extremitat, que es manté molta estona en una postura fixa sense fatiga aparent”. Això ens fa recordar els títols dels seus altres àlbums: Esquizofrènia (1999), Sciclotímia (2005), Bulímia (2006) i Distímia (2006). L’autor dóna noms de malalties mentals a les seves obres perquè creu que són les més corrents a la societat actual. En aquest últim disc, ens regala una peça de piano de quasi una hora de durada titulada La muntanya del Mal Temps, un silenci d’un minut, una recitació, un fragment de la cançó Qualsevol nit pot sortir el sol cantada en grup d’una manera més aviat informal i una peça curta de piano titulada Sinera.

Alguns han etiquetat la música de SerraJesús com a “música de piano contemporània minimalista”. Si bé és arriscat posar-li una etiqueta, també ens equivocaríem si féssim servir la paraula “pianista” per descriure’l a ell, ja que, com ell mateix comenta, la millor manera de definir-lo seria dient simplement que és un artista que utilitza el piano com a mitjà d’expressió. SerraJesús assegura que li seria impossible reproduir una peça exactament igual que una interpretada anteriorment. La seva música, doncs, és com l’atzar, evocadora, sorprenent, imprevisible, irrepetible.

Joan Lloret

TH 35 Entrevista

2009-04-27T06:48:00.000-07:00

Rosa Pastrana, directora de la Biblioteca Sant Martí

“La biblioteca és un equipament conegut, estimat i arrelat al poble”

Amb la perspectiva de la celebració dels 75 anys de la Biblioteca Sant Martí d’Arenys de Munt, parlem amb Rosa Pastrana Guilló, directora de la biblioteca des de l’any 1993.

Estem celebrant el 75è aniversari de la biblioteca. Per començar, pots fer un breu apunt del seu origen i la seva evolució?

Podem tenir la satisfacció que la nostra biblioteca sigui una de les biblioteques públiques més antigues de Catalunya, això vol dir que aquest poble estima i aprecia la cultura des de fa molts anys. La biblioteca es va crear l’any 1933 per iniciativa popular i això és un altre fet important; és a dir, no va venir ningú de fora ni cap administració sinó que van ser els propis ciutadans del poble els qui van prendre aquesta iniciativa. Va ser un grup anomenat Els amics de la biblioteca, que va comptar amb el suport d’associacions, partits polítics i l’Ajuntament. Des d’aleshores la biblioteca ha canviat tres cops d’emplaçament. L’any 1941 va passar a formar part de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Des de l’abril de 1988 es troba al cèntric edifici del Rial Bellsolell i des de fa uns anys que esperem la realització del projecte d’una nova biblioteca.

Després parlarem d’aquest projecte. Ja fa anys que ets la directora, com és que vas venir a treballar a la biblioteca d’Arenys de Munt?
Tenia una plaça itinerant a les biblioteques de la Xarxa de la Diputació de Barcelona, això volia dir estar gairebé cada dia en una biblioteca diferent. Va ser molt interessant durant un temps, treballava avui al Raval i demà a l’Hospitalet, una setmana a una biblioteca gran a Sant Andreu i després dos dies en una de petitona a Les Corts. Va arribar un moment que vaig tenir ganes de canviar, buscar un lloc més estable, sortir de Barcelona, tenir fills... i la plaça d’Arenys de Munt va quedar lliure. Era l’any 1993, va ser una canvi molt gran: passar de treballar i viure a la Barcelona postolímpica a Arenys de Munt.

Amb la perspectiva d’aquests anys, creus que hi ha molta diferència entre la biblioteca, els usuaris, els serveis... d’ara i els de l’any 93?
Ufff. Si alguna cosa ha canviat (per millorar) en l’àmbit cultural en aquest país han estat les biblioteques públiques. Només quatre dades perquè us en feu una idea: l’any 1993 es van prestar en aquesta biblioteca 6.758 documents, i l’any passat 22.897; és a dir, quasi quatre vegades més. Les biblioteques catalanes han canviat molt en els últims 15 anys, han millorat en tots els aspectes, s’han informatitzat, se n’han creat de noves, amb uns edificis fantàstics, s’ofereixen nous serveis, es fan moltes activitats, s’han ampliat els espais (bé, no en el nostre cas), s’han obert als usuaris, s’han fet més visibles, i més i més importants dins de les seves comunitats.

Quines coses t’agraden més del dia a dia d’una biblioteca pública en un poble com Arenys de Munt?
D’entrada m’agrada molt treballar en un servei públic (aquest any en fa 25 que treballo a la Diputació de Barcelona). El tracte amb l’usuari en una biblioteca pública com aquesta és molt proper. La feina és molt variada, i permet tenir contacte amb vilatans de tot tipus i edats, i això és molt enriquidor, és una feina que aporta molt humanament i em sento molt agraïda. Treballo a prop de casa, per una comunitat on tinc amics i veïns i per a uns usuaris fantàstics.

Creus que la biblioteca és un servei cultural, o és alguna cosa més, també un servei social?
Hem d’entendre la biblioteca pública d’una manera àmplia, com un espai d’integració, amb projectes i actuacions que garanteixin l’accés a la informació de tots els membres de la comunitat a la qual pertany.

Consideres que la Biblioteca Sant Martí és prou coneguda, utilitzada i valorada pels ciutadans del poble?
Sí, crec que sí, és un equipament conegut, estimat i arrelat al poble, i les dades estadístiques així ho mostren, ja que són molt positives [la Rosa llegeix les estadístiques]. L’any passat la biblioteca va rebre 25.399 visites, i s’han prestat 22.898 documents, gairebé el doble que l’any 2003. El poble acull amb interès les iniciatives i activitats que programem. Tenim una intensa relació amb altres institucions, amb associacions...

Al llarg d’aquests anys la biblioteca ha organitzat un munt d’activitats, hores del conte, conferències, espectacles diversos, tertúlies... Quines destacaries?
De totes les activitats que s’han fet a la biblioteca al llarg d’aquests 15 anys, les que recordo amb més carinyo són sens dubte les que han fet persones del poble (que han estat moltíssimes). Recordo, dels primers anys de ser aquí, les recitacions poètiques que organitzava l’Antoni Cantallops; l’espai que vaig fer a la ràdio amb la Cristina Blasi que es titulava Contes a dos; l’última obra de teatre que ha muntat el Cocou, Bang, que es va representar al pati de la biblio; la tertúlia de literatura per joves que porta actualment el Vicenç Lloret; els molts anys compartint la coordinació de la revista TEHAC... i això que he citat només és una petita part.

La biblioteca també ha estat una de la primeres de la comarca en tenir un bloc.
Amb l’excusa de difondre els primers actes del 75è aniversari, el juliol de 2008 em vaig animar a fer un bloc (enllaç al bloc de la Biblioteca). Hi vaig posant notícies i opinions del dia a dia de la biblioteca: activitats, els actes del 75è aniversari, les estadístiques de l’any, les novetats del TEHAC, coses que ens passen, com una inundació que vam tenir... Així que encara que sigui molt modestament, estem també en el grup de biblioteques 2.0. Bé, un bloc és poca cosa en comparació amb les moltes que es poden fer amb Internet, però és un primer pas, i més tenint en compte que som una biblioteca petita.

Una de les teves especialitats és recomanar llibres, discos, pel·lícules, als usuaris de la biblioteca. Digues un llibre, un disc, una pel·lícula que t’agradi...

Bé, hi ha molts usuaris que saben exactament el que busquen, d’altres que aporten informació i opinions que ens serveixen molt per transmetre a altres usuaris. També hi ha qui busca consell a l’hora de triar... però no és això el que em preguntaves. A veure, és molt difícil, però te’n diré un de cada. Si haig de triar un sol llibre diria Anna Karenina, de Tolstoi, però últimament llegeixo molta novel·la negra, i el meu autor preferit és el suec Hening Mankell. Fa poc he llegit, també dins d’aquest gènere i m’ha agradat molt, El interior del bosque, d’un autor que no coneixia, Eugenio Fuentes. Quant a pel·lícules, Dràcula, de Coppola, i una que ha arribat fa poc a la biblioteca, American gangster, de Ridley Scott. Discs: Branques de Relk, o qualsevol de Tom Waits, o també un de la Cecilia Bartoli que es titula Opera proibita.

I en aquests moments, com està el projecte de la nova biblioteca?
Bé, quan semblava que realment sí, que tindríem biblioteca nova, i estaven a punt de començar les obres, per diversos motius s’atura el projecte, i ara mateix no hi ha cap data, ni se sap realment on s’ubicarà el nou edifici. Ha estat una decepció enorme. No sé, potser ha faltat decisió, o ambició a l’hora de lluitar per la nova biblioteca. També penso que això passa en aquest poble amb moltes altres coses. Penseu en la piscina, la llar d’infants, i altres equipament tan llargament esperats. Les coses arriben massa tard. Un poble que va inaugurar una biblioteca pública l’any 1933 quan al Maresme només hi havia la biblioteca pública de Canet i la de Calella, hauria de tenir una biblioteca adequada a les necessitats del poble i dels temps.

Els professionals de la biblioteconomia sabem quines són les característiques que hauria de complir una biblioteca per servir a una comunitat de les dimensions d’Arenys de Munt, però segurament molta gent ho desconeix. Ens en pots fer un breu apunt?

La Llei del sistema bibliotecari de Catalunya i el Mapa de Lectura Pública ho marquen clarament. La llei diu que els municipis amb més de 5.000 habitats tenen l’obligatorietat d’oferir un servei bibliotecari, i el Mapa de Lectura Pública elaborat pel Departament de Cultura de la Generalitat és un document que facilita els paràmetres i estàndards que corresponen a cada població. Arenys de Munt, amb 7.800 habitants, ha de tenir una biblioteca de 1.230 metres quadrats, amb 19.518 documents, un bibliotecari, tres tècnics auxiliars i 0-1 subaltern, i 30 hores d’obertura al públic.
Això, es evident, està lluny del que oferim actualment. L’edifici actual, amb alguns avantatges (és un edifici cèntric, conegut, i estimat), ha quedat absolutament petit (230 metres quadrats) i obsolet. A més, el fet de tenir el projecte de la biblioteca nova des de fa tant de temps, ha dificultat les inversions en l’actual edifici i el seu estat en aquests moments és molt precari.

Com van els actes de celebració del 75 aniversari?
En primer lloc es va crear una comissió (que es reuneix periòdicament) de persones del poble vinculades al món de la cultura i les biblioteques per aportar idees i suggeriments per a aquesta celebració. Vam començar el mes de maig amb una festa a la plaça del poble, amb la realització del Llibre Gros d’Arenys de Munt. Al llarg de l’estiu vam organitzar un cicle d’actuacions, les Vetllades a l’eixida, els cinc divendres d’agost a les 10 del vespre al pati de la biblioteca. Al novembre, per la Festa Major, es van atorgar els premis del concurs de punts de llibre. També, com deia abans, hem fet el bloc, on anem anunciant i comentant els actes que es van fent. Ara la comissió continua preparant actes per aquesta celebració que ha de durar fins l’estiu de 2009. Clourem la celebració de l’aniversari amb un viatge, per tots els usuaris que es vulguin apuntar, pel sud del Marroc. El viatge, que ha de durar vuit dies, comença a Marràqueix, i continua cap al sud, fins arribar a 20 quilòmetres al sud de la ciutat de Zagora, a un poblet que es diu Tamegroute, amb una singular biblioteca que ens proposem visitar.
Es pot consultar la informació dels actes del 75è aniversari al nostre bloc.

Gràcies , i per molt anys!

Javier Guallar

TH 35 Llibres

2009-04-27T06:26:00.000-07:00

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina
Stieg Larsson
Barcelona: Columna, 2008. 768 p.

El segon volum de la sèrie Millenium té com a protagonista central Lisbeth Salander, la noia que ajuda Blomkvist a resoldre el problema de la família Vanger i que, al meu parer, és el gran encert de la trilogia.
El tema central de la història torna a ser la violència contra les dones. Mentre els directius de la revista Milleniun es posen en contacte amb un periodista que investiga sobre el tràfic sexual amb menors arribades a Suècia des de l’est d’Europa per editar-li el seu treball, un advocat vol venjar-se del que li havia fet Lisbeth al primer llibre. I les dues històries es troben.
Com a Els homes que no estimaven les dones, la primera part del llibre serveix a l’autor per presentar la situació i lligar tots els aspectes perquè, a la que comenci l’acció de debò, no quedi res penjat; això pot fer que alguns lectors ho puguin trobar una mica lent, però crec que és necessari per quan ens trobem immersos de ple en el desenvolupament de la història. Un gran encert de l’autor per mi és en el fet que, en una bona part del llibre, la protagonista hi és present sense “sortir-hi”: es parla d’ella –gairebé només d’ella–, però no sabem ni on és ni què fa.
Per acabar, només ens cal dir que l’autor, Stieg Larsson, ens continua donant una visió molt poc optimista de la que, durant molt de temps va ser un país idealitzat, Suècia.

Vicenç Lloret

Cuentos esenciales
Guy de Maupassant
Barcelona: Mondadori, 2008. 1.272 p.

Guy de Maupassant és un dels inventors del conte modern. La seva producció al voltant del gènere curt va ser constant i gràcies a aquesta perseverança se li deuen alguns dels contes més perfectes escrits mai. Com era habitual al segle XIX, la sortida pública dels relats estava reservada a la seva aparició a diaris i diferents publicacions periòdiques, de manera que el corpus de l’obra quedava dispers entre innombrables publicacions.
Si bé es cert que tant en castellà com en català ja s’havia fet un esforç per tal de compilar els contes de Maupassant, destacant l’ordenament que l’editorial Alianza en va fer per temes o bé les edicions en català d’Edicions de 1984 i Edicions del Mall, aquesta edició que ens apropa Mondadori caldria que es valorés com gairebé definitiva. És aquesta una extraordinària ocasió per (re)descobrir contes com El Horla, Bola de sebo o La casa Tellier entre d’altres obres mestres d’aquest dissortat i polèmic escriptor, la vida del qual fou tan agitada com la d’alguns dels personatges dels seus relats. Autor també de notables novel·les, la posteritat ha estat generosa amb Bel Ami, novel·la de caire biogràfic en què s’explica l’arribada a París d’un jove de províncies; tanmateix, és en l’escriptura dels seus contes on Guy de Maupassant assoleix l’excel·lència. Maupassant inventa amb la complicitat necessària de Poe, E. T. A. Hoffmann, Pushkin i Gogol el conte fantàstic modern; i les seves troballes seran explotades més tard per altres clàssics del gènere com Lovecraft, Borges, o Cortázar. No us el deixeu escapar, a més podreu gaudir de les fantàstiques il·lustracions que ha fet Ana Juan per a l’ocasió.

Óscar Carreño

L’informe de Brodeck
Phlippe Claudel
Barcelona: La Magrana, 2008. 303 p.

En un poblet proper a la frontera amb Alemanya s’hi comet un crim col·lectiu: un personatge que ningú no sap com se diu –i a qui, pel seu físic o per la seva manera de fer, donen noms diferents– és assassinat pels homes del poble. Per tots menys per Brodeck, que era qui potser hi havia tingut més relació i per a qui el foraster era De Anderer –l’altre. I és a Brodeck, precisament, a qui encarreguen que escrigui un informe del que havia passat. I ell ho fa, però al mateix que escriu l’informe “oficial”, n’escriu també un altre de clandestí, on ens explica tota la seva vida.
L’informe de Brodeck és un llibre dur, sense concessions. Fins i tot, els curts moments de tendresa del protagonista envers la seva família amaguen una duresa que no sempre s’explicita i deixa el dubte. Philippe Claudel –de qui també són molt recomanables La néta del senyor Linh i Les ànimes grises– ens parla de la diferència, de l’actitud de molts davant d’allò que no és com nosaltres, que no és dels “nostres”, i de la importància de la memòria per no repetir els mateixos errors. Per fer-ho, utilitza en bona part del text frases curtes i precises, que, de manera sorprenent, alenteixen el ritme i permeten que el lector es vagi ficant de mica en mica en el món del poblet que Brodeck ens descriu i en el seu propi, amb totes les misèries tant de l’un com de l’altre.
Un llibre difícil d’oblidar.

Vicenç Lloret

El viaje a la ficción. El mundo de Juan Carlos Onetti
Mario Vargas Llosa
Madrid: Alfaguara, 2008. 248 p.

Juan Carlos Onetti (Montevideo, 1909) sovint es referia a una conversa mantinguda amb un jove Vargas Llosa en la qual l’uruguaià li etzibà que mentre la seva relació amb la literatura era com la d’un amant, la del jove peruà era com la d’un matrimoni: aquest escrivia seguint escrupolosament uns horaris i unes rutines, mentre que ell ho feia quan podia i, a més, volia. La petjada deixada per Onetti a la literatura hispanoamericana del segle XX és immensa i Vargas Llosa ha decidit dibuixar-la amb precisió en el seu darrer llibre; un llibre homenatge, perquè penso que això és justament El viaje a la ficción, un llibre de rigor analític i alhora un apropament a l’obra d’un escriptor preuat i admirat per l’analista, que a més cal considerar un regal per a aquest 2009, en què es commemora el centenari del naixement de l’autor de Juntacadáveres.
El viaje a la ficción és una magnífica oportunitat per descobrir un dels novel·listes cabdals de la llengua espanyola del segle XX, un viatge apassionant per les seves novel·les i contes, per les seves influències i per l’esforç impagable d’apropar al continent sud-americà l’obra d’alguns dels seus coetanis nord-americans: W. Faulkner, Scott Fitzerald, E. Hemingway o europeus com Céline.
En definitiva, una reflexió plena de lucidesa sobre l’escriptura i l’exercici de ficcionar mons. Un llibre que demostra que un assaig intel·ligent al voltant de la literatura pot provocar un plaer similar a les grans novel·les que aquest assaig destria, despulla i analitza; un miracle només a l’abast de Vargas Llosa i Juan Carlos Onetti.

Óscar Carreño

La meva llibertat
Octavi Fullat
Barcelona: Angle Editorial, 2006. 416 p.

Fa dies, he tornat a llegir el primer volum de les memòries del mestre Fullat. Tinc excusa: la segona entrega ja és a la venda. Parlant amb ell, em confessa que ens brinda una trilogia. A Catalunya, com sabem, el gènere autobiogràfic traspua salut de ferro. Això no obstant, tota la tríada convida a fruir de la novetat. Octavi Fullat (Alforja, 1928) és un dels filòsofs i educadors més influents de casa nostra. El seu mestratge irromp de manera extensa i intensa en latituds ben diverses. A mans, l’obra gaudeix d’un estil ben peculiar. El seu redactat segueix la millor tradició dels diàlegs platònics. Aprofitant interlocutors de carn i ossos, repassa –punyentment– un seguit de temàtiques. A saber: l’inici biogràfic (La relliscada d’un mateix), l’home (L’estupidesa humana), Catalunya (Els pobles de la meva parla), el sexe (Encants eròtics) i Déu (L’alleujament arriscat de Déu).
Certament, són unes pàgines sense bocinalla. No endebades, en destacaria la seva llibertat. Una llibertat que arracona resistències i traves, actitud inherent a l’edat, a fi de poder emparaular pel broc gros. Com explica l’autoria: “Són un conjunt de consideracions elaborades sobre els meus records sense perdre de vista el temps present. No és un text històric, sinó un recordatori biogràfic elaborat sense censura personal i organitzat temàticament”. En aquest sentit, relliga profunditat, contundència (a voltes, impertinència) i franquesa sota el traç àcid de la seva ploma. A tall il·lustratiu, ací va un petit tast: “Els alumnes catalans suspenen en matemàtiques, en comprensió lectora i en resolució de problemes. Per obtenir un resultat tan ridícul ens gastem tants diners, segons pregonen els pressupostos? La mitjana espanyola encara és pitjor. Mira, el que em molesta més és que els polítics s’hagin quedat tan tranquils, com si fos qüestió de Cambotja o de Ceilan. Als polítics, ja els va bé. Per què? Com que són tan mediocres, s’estimen més disposar de súbdits estúpids. Així no se’ls veu el llautó” (p. 117). A tot això, la lectura avé imprescindible per a tots aquells sibarites de l’erudició, els viatges i les bones taules. Paraula: xalaran de valent!

Josep Lluís Rodríguez i Bosch

Una lectora poc corrent
Alan Bennet
Barcelona: Anagrama/Empúries, 2008. 95 p.

Mentre busca els seus gossos pels jardins del palau de Buckingham, la reina d’Anglaterra es troba una biblioteca ambulant on, a més del bibliotecari, hi ha un únic usuari: un noi que, pel seu físic, només pot fer de rentaplats a la cuina de palau. La monarca, per quedar bé, agafa un llibre i, quan el torna, el noi n’hi aconsella un altre. A partir d’aquí, Elisabeth II descobreix el plaer de la lectura.
Hi ha llibres, pocs, que es fan llegir d’una tirada, i aquest n’és un. Amb un llenguatge adequat a la protagonista de la història –crec que la traducció és molt correcta–, però entenedor, i amb un llenguatge àgil i carregat d’humor i ironia, Alan Bennet fa dues coses: ens parla de la lectura, del plaer de la lectura, de com un lector es pot convertir en escriptor i, al mateix temps, fa un retrat força incisiu de la monarquia anglesa –sobretot de la seva vessant cultural– i especialment corrosiu de tota la parafernàlia i el personal que l’envolta. I amb un final d’una finor com poques trobes en un llibre.
Té, però, un gran inconvenient: és massa curt.

Vicenç Lloret

Estic embarassada
Lorraine C. Ladish
Barcelona: Columna, 2004. 320 p.

Estic embarassada és un llibre amè, llunyà a aquells llibres que normalment trobem arreu sobre el procés de gestació i reconeixement dels diferents canvis físics i emocionals en un embaràs.
Lorraine C. Ladish és una autora inquieta i polifacètica procedent d’Amèrica del Nord, que ha residit a Sevilla durant uns vuit anys de la seva vida. En aquest llibre parla d’aspectes diversos de l’embaràs d’una manera diferent a la qual ens parlen els professionals que escriuen en els llibres mèdics. Des d’un punt de vista positiu i alegre ens acull amb paraules que podríem escoltar en boca d’una íntima amiga mitjançant confidències, petits tocs d’humor i deixant molt de banda qualsevol tipus de judici. Expressa les dificultats que el dia a dia pot presentar a la mare primerenca dubtosa encara de totes les decisions que li cal prendre: des d’aprendre a tenir paciència amb els consells que els altres donen a l’hora de vestir, d’alimentar-se, donar el pit, educar el fill, etc., fins a parlar del paper de la parella en l’embaràs i com guarir-se i guarnir-se durant i després del mateix part.
És una guia pràctica per a les dones que hem de ser mares i no sabem com actuar davant de les diferents proves que de mica en mica ens presenten els nou mesos d’embaràs, el part, el postpart i com ens les podem arreglar per coordinar la nostra vida i la vida d’aquells que ens envolten sense que ningú en surti malmès ni de fets, ni de paraules, ni de sentiments.

Pilar Simoni

Conferencias. Morir es de vital importancia
Elisabeth Kübler-Ross
Barcelona: Ed. Luciérnaga, 2005. 217p.

Aquest llibre està teixit mitjançant la transcripció literal de sis conferències de la doctora Elisabeth Kübler-Ross entre 1980 i 1992 a diferents ciutats del món: Estocolm, Washington, Virgínia i Barcelona. Són transcripcions literals, per la qual cosa hi trobem repeticions d’experiències i pensaments de l’autora igual com les viuríem si haguéssim anat a cadascuna de les conferències, que ens apropen a un tema interessant: “Con verdadero amor y atención se puede ayudar seriamente a las personas y conseguir que muchas de ellas sanen”. Kübler-Ross parla d’un guariment més emocional que físic a través de les experiències de persones que han viscut un dol o dificultats en les seves vides. Els dóna un sentit a aquestes experiències i els acompanya de mica en mica cap a la serenitat. La doctora Elisabeth, mitjançant certs tocs d’humor, no s’amaga tampoc de destapar la seva vida per anar completant, de mica en mica, un estudi sobre les relacions humanes i el coneixement d’un mateix com una persona que no sent amb el pensament, sinó que pensa amb el cor.
Potser el fet de parlar de moribunds, de persones afectades per diferents problemes físics i/o emocionals i la repetició de certs episodis vivencials facin el llibre a voltes una mica repetitiu o difícil de seguir, però si n’extraiem el millor i busquem entre el gra, hi trobarem lliçons de vida i de mort. Lliçons que ens poden fer servei avui per avui per trobar algun sentit a un món que, com es declara pertot arreu, està en crisi i, per tant, també carregat de dols i dificultats per sanar.

Pilar Simoni

Amb ulls de nena. El dietari d’una guerra a la rereguarda Encarnació Martorell i Gil
Barcelona: Editorial Ara llibres, 2008. 173 p.

Amb ulls de nena és un dietari escrit entre el 19 de juliol de 1936 i el 7 de gener de 1939 per Encarnació Martorell i Gil, que quan el va començar tenia 12 anys. Descriu la vida quotidiana dels anys de la guerra, les cues, la manca de menjar, l’encariment dels productes, les bombes, la pèrdua d’éssers estimats... L’Encarnació escrivia en secret en unes llibretes que durant setanta anys han restat ocultes en un armari. Els escrits han pogut veure la llum gràcies al contacte amb el pedagog Salvador Domènech.
Nascut a Barcelona l’any 1955, Salvador Domènech és especialista en la història de l’educació a Catalunya. Ha entrevistat nombrosos exalumnes de les escoles de la República per tal de recuperar la memòria d’un sistema d’ensenyament modern i progressista. En una d’aquestes entrevistes l’Encarnació, que havia estat alumna de l’Escola Ramon Llull, li va explicar que tenia unes llibretes de quan anava a l’escola on havia anat explicant les seves impressions de la guerra. Salvador Domènech va llegir les cròniques i va quedar sorprès tant per l’estil com per la profunditat dels fets que va relatant.
No és un llibre d’història, ni una novel·la d’entreteniment. El relat, que reprodueix fidelment els textos de l’Encarnació, et va atrapant a mesura que les circumstàncies van fent madurar la nena i les seves opinions van esdevenint més profundes i radicals en contra de la guerra que li toca viure. No és un llibre per a lectors que busquen passar una bona estona. És un llibre per a aquells que volen recuperar una memòria, per a aquells que no volen oblidar que la guerra és una absurditat.
A mi la història m’arribà especialment perquè la família de la meva mare va estar refugiada a Barcelona en un pis del Passeig de Sant Joan. Ells recorden també les cues i les trifulgues d’anar d’aquí cap allà per aconseguir el menjar i també les bombes que queien, especialment una que va caure a prop d’on vivien i que va foradar la teulada i dos pisos però no va explotar. En la meva família el pas del temps ha aconseguit difuminar els records, i els ha suavitzat, però el testimoni dels relats de l’Encarnació no està mitigat pels 70 anys que han passat. És el record viu, punyent i sense censures del que ella vivia i pensava en aquells moments.
Les nostres generacions, que potser som les primeres en molts segles que no ens ha tocat viure cap guerra propera, no podem oblidar que la guerra va marcar les famílies dels nostres avis i que actualment encara en molts llocs del món és una realitat viva que trunca la vida de molts infants i adolescents.
Us transcric alguns paràgrafs i jutgeu vosaltres mateixos:
“Tothom sent sirenes i avions tothora. Hi ha hagut alguns morts d’atac de cor o de nervis. Hi ha molts morts i ferits. Els hospitals són plens. A moltes cases on han caigut bombes fa una setmana encara ara estan traient runes. Hi ha qui s’hi queda sepultat, i hi passa hores i hores sense menjar i asfixiant-se. Que trist que ha de ser! Ho sento, ho veig, i no acabo de comprendre-ho.” (p. 68)
“... El desesper, però, se m’ha de passar per força en veure el sopar que tenim. Aquest consta d’un tall de pastanaga i vuit talls de carxofa per a cadascú, i de la mica de pa que cadascú pot menjar-se. Oblido totes les meves preocupacions sobre el que diu la gent. Sols penso en la gana que tinc i en el poc sopar que hi ha.” (p. 102)
“Oh! infants que no coneixeu la guerra i podeu dormir tranquils, si tot el que après, en aquests dos anys de sofriment, us ho pogués transmetre, us ho pogués demostrar, que feliços us sentiríeu de gaudir d’una pau, i com odiaríeu la guerra! Si em comprenguéssiu l’odiaríeu tant com jo, i llavors, que bé que aniria el món, si tots els que d’aquí a un temps l’hem de governar odiéssim la guerra!” (p. 126)

Àngels Vilà

Un home a les fosques
Paul Auster
Barcelona: Edicions 62, 2008. 169 p.

Un home a les fosques és la darrera novel·la d’en Paul Auster. La destresa amb què l’autor ens endinsa en múltiples i laberíntiques històries sense final és impressionant.
“Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins el cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una altra nit en blanc en la gran planura americana. Al pis de dalt, la meva filla i la meva néta dormen als seus dormitoris, totes dues també soles, la Míriam, la meva única filla, que té quaranta-set anys i en fa cinc que dorm sola, i la Katya, l’única filla de la Míriam, que té vint-i-tres anys i que solia dormir amb un noi que es deia Titus Small, però ara en Titus és mort, i la Katya dorm sola amb la seva pena.”
Així comença aquest llibre on el protagonista, l’August Brill –un crític literari de setanta-dos anys– intenta, a través de les històries que s’inventa, oblidar totes les adversitats que estan patint ell i la seva família.
Una nit s’imagina que els atemptats de l’11-S i la guerra de l’Iraq no han tingut lloc. En canvi, als Estats Units ha esclatat una guerra civil. A partir d’aquí la novel·la es desdobla en dues: una la protagonitza un jove, l’Owern Brick, que no sap com ha anat a parar enmig de la guerra; i en l’altra l’August Brill ens narra la seva vida i les causes que l’han portat a passar les nits en blanc.
Dins aquesta foscor ressalten les estones de llum que passa l’August Brill en companyia de la seva néta Katya. Els dos comparteixen l’afició per les pel·lícules i això dóna joc a moments d’afecte i comprensió entre ells.
Un llibre que, sota una mirada fictícia, ens apropa a temes tan reals i actuals com la soledat, el dol per la pèrdua d’éssers estimats, les separacions conjugals, les guerres i els assassinats. Dóna un paper molt important a la necessitat que té tothom de sentir-se acompanyat i estimat, mentre l’estrany món avança, i a les diferents formes que tenen les persones d’evadir-se de la realitat, ja sigui escrivint històries, imaginant-se-les o simplement llegint-les.

Joana Tafalla

TH 35 Monogràfic

2009-04-27T02:11:00.000-07:00

YASMINA KHADRA: UNA VEU QUE ES FA ESCOLTAR

Darrera el nom de Yasmina Khadra hi ha l’escriptor algerià Mohammed Moulessehoul, que en la seva obra reflecteix diferents aspectes d’un conflicte plenament vigent: l’auge de l’integrisme islamista en alguns països musulmans i les contradiccions que això comporta dintre de la mateixa societat islàmica i en les seves relacions amb el malanomenat món occidental.

Yasmina Khadra és el pseudònim que utilitza l’escriptor algerià en llengua francesa Mohammed Moulessehoul. Moulessehoul va néixer el 1955 a Kednasa (Sàhara algerià) i als nou anys el seu pare, excombatent, el va inscriure en una acadèmia militar, on va començar a escriure, activitat que va continuar un cop ja militar. La seva primera novel·la, Houria, va ser publicada el 1984, onze anys després d’haver-la escrit.

El 1989, havent publicat ja sis obres amb el seu nom, decideix utilitzar el pseudònim que l’ha fet famós, Yasmina Khadra –format amb els dos noms de la seva dona–, per poder escriure, des de dins de l’exèrcit, amb més llibertat sobre Algèria i els enfrontaments entre el FAN –governamental– i el FIS –islamista. Aquests enfrontaments provocaran una guerra civil en la qual Moulessehoul combat com a militar. El 1997 es publica a França Morituri, l’obra que li dóna fama mundial i que tothom considera escrita per una dona. Les obres següents, també publicades a França, expliquen la situació a Algèria: atur, corrupció, islamisme, diferències socials, terrorisme, repressió, manca de llibertats...

L’any 2000 Mohammed Moulessehoul abandona l’exèrcit amb el grau de comandant per dedicar-se plenament a la literatura, i revela la seva verdadera identitat, cosa que provoca un escàndol, ja que els que s’havien pensat que era una dona qui explicava la situació a Algèria se senten enganyats; a més, se l’acusa d’haver participat, com a militar, en matances amb l’excusa de lluitar contra el terrorisme. Yasmina Khadra explica en una novel·la, El escritor (2001), com era la seva vida d’escriptor a l’exèrcit, i a L’imposture des mots (2002), contesta totes les acusacions que se li fan. Mentrestant, Moulessehoul se’n va d’Algèria i, després d’una breu estada a Mèxic, s’instal·la a Aix-en-Provence, al sud de França.

Pel que fa a la llengua –un altre aspecte que se li discuteix en haver elegit el francès en una excolònia on l’àrab és utilitzat en molts camps, entre ells el literari–, l’escriptor explica que va començar a escriure en àrab, però que, mentre el seu professor d’àrab li criticava la manera d’expressar-se i el desanimava, el de francès feia tot el contrari, per la qual cosa Moulessehoul va acabar sentint-se més còmode expressant-se amb la que havia estat llengua colonial.

Les quatre novel·les que he triat de Yasmina Khadra tenen la característica comuna de parlar-nos de l’integrisme islamista des de diferents punts de vista i situat en quatre països: Algèria, l’Afganistan, Palestina i l’Iraq. En elles analitza les causes que poden portar els joves i els no tan joves a prendre actituds i a realitzar accions que, si en desconeixem les causes, no podem entendre (amb el benentès que entendre no vol dir justificar); i, segons l’autor, aquestes causes sempre són socials: en aquestes obres l’aspecte religiós gairebé no hi apareix –només té un paper força destacat a Las golondrinas de Kabul. Una de les coses que hem d’agrair a l’autor és que no pren cap actitud moral, no fa valoracions: la seva mirada és objectiva (si se’n pot dir objectiu del fet de triar unes situacions determinades i no unes altres). Les valoracions les fem els lectors, no l’autor. I una de les valoracions és, sens dubte, quin paper hi té el nostre món occidental en el problema i què caldria fer per ajudar a resoldre’l.

Las golondrinas de Kabul
Kabul és dominat pels talibans i la gent intenta sobreviure a la misèria, a la repressió enmig d’un clima d’histèria col·lectiva i a la humiliació i la solitud d’aquells que intenten sobreviure-hi amb un mínim de dignitat. Kabul, com diu un personatge, s’ha convertit en una ciutat on “tot es mou febrilment, però, en realitat, no avança”. La situació, però, no és només fruit de la repressió social i religiosa, sinó també de les misèries, les mesquineses, la covardia i el desànim, que impedeixen sobrepassar-se a allò que viuen. Amb tot, hi queda un petit bri d’esperança que permet que, gràcies a l’enginy, algú se’n pugui escapar.

Los corderos del Señor
Ghachimat és un poblet petit i tranquil, on mai no passa res i la seva gent viu amb els seus somnis i les seves enveges, de manera tranquil·la, malgrat que a Alger, la capital, la lluita entre el govern i els fonamentalistes és cada vegada més dura. Ve un dia, però, que la pau a l’aldea s’acaba: el retorn d’un jove de l’Afganistan desperta de cop tot el que havia viscut amagat al cor dels seus habitants i, amb l’excusa de raons polítiques i religioses, provoca la ruïna tant física com moral del poble i dels seus habitants.

El atentado
A Tel Aviv hi ha hagut un atemptat suïcida. A la nit la policia es presenta a casa d’un cirurgià palestí que ha estat tot el dia atenent víctimes de l’atemptat perquè totes les sospites apunten que la seva dona ha estat la suïcida. Davant l’evidència, el metge vol saber què ha passat, què ha fet que la seva muller abandonés una vida còmoda i plàcida per convertir-se en una fonamentalista sense que ell se n’adonés. I les converses amb parents i altres persones amb qui ella s’havia relacionat li fan veure que en realitat coneixia ben poc, per no dir gens, la seva dona i els motius pels quals persones de diferents estaments socials i edats prenen decisions i actituds difícils d’entendre per a molts. El atentado és, alhora, una reflexió sobre la convivència entre cultures i la força de l’integrisme i també sobre les relacions de parella.

Lo que sueñan los lobos
És la història d’un jove algerià que, com tots els de la seva edat, vol sortir de la misèria i del no ser res en què es troba al seu país, i a causa de la soledat i del desencís davant la mort d’un amic es converteix en una presa fàcil per als profetes de l’integrisme.

Les sirenes de Bagdad
Les diferències entre el móns occidental i oriental a través de la història d’un noi que viu l’ocupació del seu país de lluny, fins que l’assassinat d’un discapacitat mental, un míssil que cau enmig d’un casament i, sobretot, la deshonra del pare per part dels ocupants li fan prendre la decisió de ser part activa de la lluita fins a les últimes conseqüències. I com a teló de fons, Bagdad, una ciutat en ruïnes, on domina la corrupció, la misèria i la inseguretat.

El escritor
Quan va aparèixer aquest llibre, Yasmina Khadra va acabar de manifestar la seva personalitat real. Poc abans, havia fet saber que darrera del nom femení s’hi amagava un home; amb El escritor descobreix que es tracta d’un oficial de l’exèrcit algerià. El llibre és un relat autobiogràfic de la seva estada a l’escola de l’exèrcit a partir dels nou anys, una estada forçosa en la qual, per sobreviure, buscarà l’ajuda de la literatura, primer de la lectura i després de l’escriptura. Parla de la vida a l’escola, dels oficials, dels professors –d’algun d’ells, amb molta simpatia– dels seus companys, dels seus amics...; de la misèria en què es troben ell, la seva mare i els seus germans per l’abandonament del pare per casar-se amb una dona més jove. I una lluita contra un món tancat, opressiu, amb dues armes: els llibres i la ploma.

Trilogía de Argel (Morituri, Doble Blanco i El otoño de las quimeras)
Aquesta trilogia recull els tres volums de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Brahim Llob. Aquest personatge, lúcid i incorruptible –en una societat totalment corrupta–, dedica tots els seus esforços a lluitar contra l’integrisme que es va fent fort a Algèria, ajudat per una màfia econòmico-política que el potencia per poder servir-se’n per assolir més poders i més beneficis. En aquesta lluita, Llob està sol; i no solament això, sinó que sovint també s’ha d’enfrontar amb la jerarquia policíaca, protectora de les classes benestants del país, que són en realitat els poders fàctics i controlen tots els fils de l’Estat i el fan anar cap on els interessa. Només un però, per part meva: penso que el comissari Llob s’excedeix massa sovint en les seves atribucions com a policia, cosa que no passa en altres personatges com ara Wallander, Montalbano o el grec Kharitos, el més “tradicional” de tots tres.

LLIBRES COMENTATS:

Lo que sueñan los lobos
Madrid: Alianza Editorial, 2001.

Las golondrinas de Kabul
Madrid: Alianza Editorial, 2006.

El atentado (Ja va ser comentat al TEHAC núm. 30)
Madrid: Alianza Editorial, 2006

Les sirenes de Bagdad
Barcelona: Ed. 62, 2007 (En castellà: Madrid: Alianza Editorial, 2007)

Los corderos del Señor
Madrid: Alianza Editorial, 2002.

El escritor Madrid: Alianza Editorial, 2001.

Trilogía de Argel (Morituri, Doble Blanco i El otoño de las quimeras) Còrdova: Almuzara, 2005.

ALTRES LLIBRES DE YASMINA KHADRA:

La prima K Granda: Editorial Zoela, 2003.

La parte del muerto
Madrid: Alianza Editorial, 2005.

El otoño de las quimeras Granada: Editorial Zoela, 2001.

Morituri Barcelona: Proa, 2003 (català).
Granada: Zoela, 2001 (castellà).

Vicenç Lloret

TH 35 Infantil i juvenil

2009-04-27T01:45:00.000-07:00

El ninot de neu
Raymond Briggs
Barcelona: La Galera, 2007.

De tant en tant, les editorials tenen l’encert de reeditar llibres per tal que els puguin descobrir els nous lectors. Aquest és el cas d’El ninot de neu, l’original del qual va ser editat per primera vegada el 1980.
Un nen fa un ninot de neu davant de casa seva i es passa tot el dia mirant-lo. A la nit, un resplendor que ve del carrer el desperta i el nen surt a fora: el ninot es pot moure i ell i el nen es fan amics. La història és molt senzilla i tendra, aparentment fantàstica, però molt realista.
El format del llibre és de comic mut, amb unes il·lustracions aparentment senzilles, però molt treballades, fetes amb llapis de colors.
Un bon regal. Però, compte!, mireu-vos bé la història abans de decidir a quins nens la passeu i plantegeu-vos si no l’heu de mirar amb el vostre fill o filla a la falda.

Vicenç Lloret

L’estiu dels papafigues
Eglal Errera
Barcelona: Cruïlla, 2008. 64 p.

La Rebecca té 11 anys i cada estiu va a passar les vacances prop del palmerar on els beduins planten el campament i allà espera el seu amic Dahoud, un any més gran que ella.
Mentre espera l’arribada del seu amic, la nena va manifestant els sentiments que li desperta el seu amic. Més que un relat és un aplec dels records i les sensacions que la nena experimenta mentre recorda el noi que estima, acompanyats pel plaer-angoixa de l’espera. El llibre és ple de sensualitat i d’un erotisme ingenu –si es pot dir d’aquesta manera.
I tot amanit amb un llenguatge molt treballat i molt poètic, carregat d’imatges, que aconsegueix transmetre al lector allò que la protagonista viu.
Un llibre molt bonic, però que et deixa amb el dubte de si és creïble que una nena d’11 anys senti allò que sent la protagonista i si agradarà als lectors –lectores?– de l’edat dels destinataris de la col·lecció.

Vicenç Lloret

La hechicera
Michelle Paver
Barcelona: Salamandra, 2008. 251 p.

En aquest quart lliurament de les Crónicas de la Prehistoria –situades al nord d’Europa a l’Edat del Gel, ara fa uns sis mil anys–, Torak es troba en una situació molt compromesa: els clans descobreixen que porta el tatuatge dels Devoradors d’Ànimes, cosa que el converteix en un proscrit i qualsevol que el trobi el pot matar. El noi s’ha d’espavilar sol. Només la seva amiga Renn el vol ajudar i fa tot el que pot per aconseguir trobar-lo. Però quan ho aconsegueix, el noi descobreix que ella té un secret que li ha amagat fins aleshores. I aquest secret fa que la relació d’amistat entre ells dos es trenqui.
Generalment, quan llegeixes una sèrie d’històries amb els mateixos personatges n’hi ha alguna que no trobes tan interessant com l’anterior o les anteriors. Això no em passa amb les Crónicas de la Prehistoria: Michelle Paver sap donar a aquelles històries que crea una agilitat i un ritme que fa que l’interès del lector per allò que passa als personatges creixi per moments i aconsegueix que cada una de les noves aventures de Korak, Renn i Lobo enganxi més que l’anterior i el lector esperi la propera –tant de bo hi sigui! – amb un interès poc habitual.

Vicenç Lloret

Mort de tinta
Cornelia Funke
Barcelona: La Magrana, 2008. 605 p.

Mort de tinta és l’últim volum d’una trilogia que va començar a publicar-se en català l’any 2005 amb Cor de tinta i va continuar el mateix any amb Sang de tinta. Ara, tres anys després, ha aparegut aquest últim volum de la trilogia.
Mo, un enquadernador, té l’habilitat de fer aparèixer personatges dels llibres que llegeix en veu alta a Meggie, la seva filla, alhora que alguns de reals desapareixen. Alguns d’aquests personatges els persegueixen i, malgrat que s’amaguen, pare i filla són descoberts. Quan poden escapar-se, van a buscar l’autor del llibre al qual pertanyen els personatges. Amb ell, els humans entren dins del llibre, on troben la dona de l’enquadernador. Allà, amb l’ajut d’uns bandolers, intenten canviar la situació del país combatent contra els tirans que dominen la regió. Mentrestant, la història s’ha escapat de les mans de l’autor...
Aquest seria, fet de manera molt ràpida, un resum dels dos primers volums. Al tercer –el més gruixut de tots–, la situació es resol amb un final inesperat i, alhora, molt bonic.
La trilogia ens parla de la lectura en veu alta; de la ficció dintre la ficció; del lector que es troba immers en un text; de l’autor a qui els personatges se li escapen de les mans, prenen vida pròpia; de quin és el món real; de si hi ha altres mons fora del nostre... Tot això, l’autora ens ho presenta amb molta fantasia i una intriga que fa que el lector es fiqui dins la història, gairebé com un personatge més. I si hi afegim la gran habilitat que té Cornelia Funke per crear i descriure situacions i personatges –alguns dels secundaris són d’allò més entranyable– i un estil àgil i efectiu, sense floritures, es fa fàcil entendre el perquè del seu èxit.

Vicenç Lloret

TH 35 Música

2009-04-27T01:29:00.000-07:00

RIVER OF DREAMS / HAYLEY SINGS JAPANESE SONGS
Hayley Westenra
Universal Music, 2008.

La cantant neozelandesa Hayley Westenra va començar a cantar molt jove. Quan tenia sis anys, la professora de música de la seva escola va descobrir que tenia una veu excepcional per al cant. El temps ho ha corroborat: l’any 2001, amb només catorze anys, va enregistrar el seu primer disc d’estudi, que du com a títol el seu mateix nom. Dos anys més tard, el seu disc Pure va ser un gran èxit i la va llançar definitivament a la fama: se’n van vendre més de dos milions de còpies a tot el món i va arribar a ser el número 1 a les llistes d’èxits del Regne Unit. Més endavant, han vingut altres àlbums destacables, com Odyssey (2005) o Treasure (2007).

Ara Westenra ens sorprèn amb amb dos nous treballs, River of Dreams i Hayley Sings Japanese Songs. El primer, River of Dreams, és un recopilatori d’èxits de la cantant amb tres cançons noves. El tema que dóna nom al disc és una versió cantada de l’Hivern de Les quatre estacions de Vivaldi. Altres temes que cal destacar són Pokarekare Ana, una cançó maori, de la seva terra; Shenandoah; la tradicional anglesa The Water Is Wide; Both Sides Now; l’excepcional Ave Maria de Caccini; Benedictus, de l’obra The Armed Man: A Mass for Peace de Karl Jenkins; Summer Rain; O mio babbino caro, famosa ària de l’òpera Gianni Schicchi de Puccini; i la versió de la cançó May It Be d’Enya, de la banda sonora d’El Senyor dels Anells (Westenra sempre diu que li agrada cantar aquesta cançó perquè per a ella simbolitza l’espectacular paisatge del seu país, Nova Zelanda, que és on es va rodar aquesta pel·lícula).

Tot i així, la selecció d’èxits de River of Dreams és discutible i s’hi poden trobar a faltar cançons com Who Painted the Moon Black?; Across the Universe of Time; Lascia ch’io pianga, de l’òpera Rinaldo de Händel; My Heart and I, d’Ennio Morricone; o l’esplèndida versió de Wuthering Heights, de Kate Bush. Però ja sabem que és difícil fer una selecció que agradi a tothom i, en el cas de Hayley Westenra, als seus discos hi ha tantes cançons destacables que amb un sol recopilatori no n’hi hauria prou. Els tres temes nous són Songbird; Now Is the Hour, una altra cançó maori; i una nova versió de l’Ave Maria de Bach/Gounod.

A Hayley Sings Japanese Songs, la cantant fa un homenatge a diverses cançons japoneses. Excepte Amazing Grace, totes les cançons de l’àlbum són noves; no es poden trobar a cap dels seus treballs anteriors. Les canta en anglès (i aquí cal dir que ella és coautora de la lletra en aquest idioma de la majoria de les cançons, i, en el cas de Time Goes Around, és l’autora de tot el text) excepte algun petit fragment, que canta en japonès. El disc ha tingut molt bona acollida al Japó, on hi ha molts fans de la cantant, però també arreu del món, ja que és un disc molt remarcable, on el talent i el refinament de Hayley Westenra es barregen amb l’exquisidesa de les cançons escollides.

Joan Lloret

TH 35 Cinema

2009-04-27T01:22:00.000-07:00

SLUMDOG MILLIONAIRE
Direcció: Danny Boyle / Loweleen Tandan. Int: Dev Patel, Freida Pinto, Anil Kapoor, Azharuddin Mohammed Ismail i Ayush Mahesh Khedekar.
Gran Bretanya, 2008. 120 min.

No ens ha d’estranyar que Slumdog millionaire hagi estat un gran èxit de taquilla i s’hagi endut vuit Oscar: els de millor pel•lícula, director, cançó, banda sonora, guió adaptat i tres més de les categories considerades “menors”. Entre altres coses, es deu al fet que la pel•lícula és un producte que respon plenament a les expectatives de l’estètica i els continguts hollywoodians, i no ho dic amb to pejoratiu –de Hollywood en diuen la fàbrica dels somnis. Slumdog millionaire és una història d’amor i d’aventura molt ben narrada cinematogràficament, amb les dosis adequades de tensió, intriga, melodrama i edulcorament, que ens retrata la dura realitat dels suburbis de Mumbai a través del recorregut vital d’un jove que, gràcies al seu esforç i a la seva tenacitat aconsegueix el que es proposa: l’amor de la seva vida. El premi milionari del concurs televisiu és secundari, el veritable premi és la seva estimada. L’enaltiment de l’esforç i la constància individuals com a clau de l’èxit personal és un dels fonaments de la cultura nord-americana, i des de Hollywood s’ha escampat arreu aquesta filosofia.

La pel•lícula també es pot entendre com un toc d’atenció a les consciències de la part benestant de la humanitat (Europa i els EUA) perquè vegi com es (mal)viu als suburbis de les grans ciutats índies, encara que en aquest aspecte hi ha hagut certa controvèrsia perquè alguns crítics han acusat Danny Boyle de practicar una mena de voyeurisme de la misèria o pornografia de la pobresa.

En qualsevol cas, Slumdog millionaire són dues hores de bon cinema durant les quals se’ns explica una variant de Romeu i Julieta situada al segle XXI i en una ciutat índia. Per cert, com no podia ser d’una altra manera, no hi falta la cançó pròpia del gènere bollywoodià, titulada Jai Ho, de la qual també s’han fet ja versions i videoclips diversos (amb milions de descàrregues al Youtube, és clar!).

Pere Franch

REVOLUTIONARY ROAD
Direcció: Sam Mendes. Int: Leonardo DiCaprio, Kate Winslet.
EUA, 2008. 119 min.

Pel•lícula basada en la primera novel•la de Richard Yates, que va escriure el 1961. Aquest escriptor nord-americà va morir el 1992 a causa d’una depressió i de l’alcohol. És recordat per aquesta novel•la sobre com es fa miques el “feliç” somni americà. És un tema ja vist al cinema també de la mà del mateix director d’aquesta pel•lícula, Sam Mendes, i marit de l’actriu principal, Kate Winslet, ja guanyadora pel Globus d’Or com a millor actriu.

La gran pantalla torna a reunir després de Titanic de James Cameron (1997) a Leonardo DiCaprio, Kate Winslet i també a Kathy Bates. Kate Winslet ha estat nominada cinc vegades als Oscar per Sentido y sensibilidad, Titanic, Iris, Olvídate de mí i Jocs secrets. I finalment l’ha aconseguit aquest any per El Lector. L’actriu està sensacional: crec que és el seu millor treball. És un pel•lícula que aconsegueix glaçar la sang a les venes i que al director, igual que als actors, no se’ls escapa de les mans: fan un treball magnífic. Us la recomano, no us la perdeu. Passareu dues hores de reflexió sobre la vida en família i us plantejareu la pregunta de si en una parella sempre són tots dos els qui volen el mateix. Brillant.

Teresa Riera

TH 35 La Contra

2009-04-25T17:13:00.000-07:00

UNA REFLEXIÓ SOBRE ELS BOTXINS

Les benignes
Jonathan Littell
Barcelona: Quaderns Crema, 2007. 1.162 p.

Alguns crítics literaris consideren Les benignes el Guerra i pau del segle XXI, però la veritat és que quan llegia la novel•la més aviat em venia en ment el passatge de l’infern de La Divina Comèdia de Dant. No acostumo a llegir textos tan durs, però em vaig decidir a obrir les pàgines d’aquest llibre després de sentir els elogis que en feien un grup de coneguts que m’asseguraven que abordava l’Holocaust des d’un punt de vista filosòfic. Després de passar diverses pàgines, però, em vaig sentir una mica enganyada perquè l’escriptor no s’estalviava cap detall, per brutal i escabrós que fos. Si no vaig abandonar va ser perquè em trobava davant d’una novel•la impressionant en molts aspectes. No per res aquest escriptor d’origen americà, però que escriu en francès –llengua que coneix bé perquè va viure a França a la seva infantesa i joventut– va guanyar l’any 2006 amb la seva segona novel•la dos premis molt prestigiosos: el Goncourt i el Grand prix du roman de l’Acadèmia francesa.

Al llarg de més de mil pàgines el protagonista, Max Aue, ens narra les seves memòries centrades en un curt període de temps que el va marcar profundament. Els fets transcorren durant la Segona Guerra Mundial, quan Aue ingressa a les SS i ens relata, com a botxí, tots els esdeveniments que ha viscut: el front d’Ucraïna, el del Caucas, el setge de Stalingrad, els camps d’extermini, la retirada, els últims dies de Berlín... El contacte amb aquestes situacions extremes, juntament amb les diverses persones amb qui entra en contacte, amb algunes de les quals estableix diàlegs molt enriquidors, van confegint un quadre molt elaborat i complex, en el qual la realitat que analitza s’aborda des de moltes perspectives. Tot el text traspua una gran lucidesa i valentia, ja que no s’està d’expressar les seves idees, per més polèmiques i incòmodes que aquestes puguin resultar.

Un dels punts que ha creat més controvèrsia és el protagonista, un jove alemany d’una gran cultura i sensibilitat artística, que es veu convertit per les circumstàncies políticosocials en un assassí. No és cap sàdic, sinó una persona normal malgrat els seus conflictes familiars. Hi ha crítics que han titllat aquest personatge d’inversemblant, però aquesta és precisament una de les tesis polèmiques de Littell: la cultura per si sola no ens pot salvar de la barbàrie. Mentre llegia em preguntava què era el que havia portat aquest escriptor a escriure sobre la part fosca de l’ésser humà d’una manera tan crua i alhora brillant. Després, donant una ullada a la seva biografia, vaig veure que els seus orígens familiars (els seus avantpassats eren jueus polonesos que van emigrar als EUA) podrien haver ajudat a marcar el període històric que ha tractat, però indubtablement el que més el deu haver influït ha estat el seu treball durant deu anys a l’ONG Acció Contra la Fam, que l’ha dut a conèixer la dura realitat d’alguns països com Bòsnia, Txetxènia, Ruanda, Afganistan, etc. Ell mateix va declarar en una entrevista: “Aquesta és una experiència que m’ha permès començar a comprendre què és el que converteix les persones en botxins, en assassins. Aquest és el tema central de la novel•la”.

Un dels altres aspectes que em va agradar va ser l’abundància d’elements que et fan reflexionar. M’explicaré posant un exemple: el títol. Et passes tota la lectura intrigat pel títol i a l’última frase de la novel•la (“Les compassives havien trobat el meu rastre”) se t’encén una llumeta. Les benignes (o compassives) eren el sobrenom que rebien les Erínies, les divinitats gregues de la venjança. De cop descobreixes altres elements, com per exemple el paral•lelisme entre el mite d’Orestes i el protagonista (n’hi ha d’altres), i això et fa aturar-te a pensar.

I abans d’acabar m’agradaria comentar el paper del paisatge a l’obra, com a contrapunt a la brutalitat humana. La natura és l’únic element que permet al protagonista trobar alguns moments de pau i serenitat.

Assumpta Farré

TH 34 La portada

2008-10-05T20:04:00.000-07:00

TH 34 Sumari

2008-10-05T20:00:00.000-07:00

Th34
setembre 2008

● Infantil i Juvenil
● Llibres
● Monogràfic. Llegir bàrbarament. Influències de Mercè Rodoreda
● Entrevista. Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB
● Local. Nits de música i espectacles al pati de la biblioteca
● Música
● Cinema
● La Contra. Un al•legat contra el patriarcat

Coordinació:
Pere Franch
Javier Guallar
Biblioteca Sant Martí

Col•laboradors d’aquest número:
Óscar Carreño, Mercè Colomer, Assumpta Farré, Fèlix Galcerán Aliberch, Joan Lloret, Vicenç Lloret, Teresa Riera, Maria Sabé i Martínez, Pilar Simoni, Joana Tafalla, Àngels Vilà, Arxiu Joaquim Missé.

Edita: Ajuntament d’Arenys de Munt

TH 34 Infantil

2008-10-05T19:20:00.000-07:00

La caca: ciència i misteri

La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap
Werner Holzwarth i Wolf Erlbruch
Pontevedra: Kalandraka, 2007. 10 p.

Caca
Nicola Davies i Neal Layton (il•lustracions)
Barcelona: Lynx, 2008. 64 p.

L’escatologia és un tema que té molt èxit entre els petits i no tan petits. Parlar de caca, pipí, pets... és per a ells una manera de ser transgressor; i quan és un adult qui ho fa es crea una mena de complicitat que agraeixen molt. A la literatura infantil hi ha força llibres que aprofiten aquest interès dels nens per la qüestió, però poques vegades ho fan amb l’encert d’aquests dos llibres, que, a més, coincideixen en el tema: els excrements dels animals.

Al primer, una talpeta, en sortir del cau, es troba que algú li fa “allò” damunt del seu cap. Molt empipada, pregunta a diferents animals que troba si han estat ells qui li ho han fet, però tots li diuen que no i li mostren com ho fan ells. Finalment, la bestiola recorre a uns “professionals” del tema: les mosques, que li solucionen el problema. I així, en una història, introdueix els nens i nenes en el món de les diferents formes dels excrements dels animals i en una autèntica aventura de detectius, on la talpeta protagonista, a través de la seva investigació, aconsegueix trobar la solució al misteri que la preocupa.

Al segon llibre, després d’una introducció sobre què és la caca i com la fan alguns animals, aprofundeix en el tema i explica per què la fan d’aquella manera, els colors de la caca –sabíeu que la balena blava la fa de color rosa?–, els llocs on la fan, l’ús que en fan, per què se la mengen... Tot explicat amb força sentit de l’humor que es fa encara més palès en les il•lustracions que acompanyen el text.

Vicenç Lloret

Carta para un niño con cáncer
Elisabeth Kübler-Ross
Barcelona: Ed. Luciérnaga, 2005. 15 p

Elisabeth Kübler-Ross (1926 – 2004) és un personatge conegut arreu per la seva incansable lluita en l’acompanyament als malalts terminals. Els seus estudis com a metge i psiquiatra la van ajudar a obrir una nova perspectiva cap a aquelles persones (nens i adults) que patien malalties terminals i a aquelles altres persones que les acompanyaven en el procés.

Aquest és un llibre de només 15 pàgines, però d’un contingut extremadament complet (sense cap detall gratuït), des de la primera pàgina, en la qual apareix una papallona, fins a la última pàgina, on apareix una foto de Dougy.

Dougy era un nen de tan sols 9 anys a qui l’autora havia acompanyat temps enrere per tancar aspectes pendents de la seva curta vida. De la llista d’assumptes pendents n’hi quedava un, i per això ell va escriure una carta molt curta, però directa: “Benvolguda doctora Ross, em queda una sola pregunta més. ¿Què és la vida i què és la mort, i per què els nens han de morir? Amb afecte de Dougy”. Per respondre aquesta pregunta tan difícil, Elisabeth Kübler-Ross va prendre els llapis de colors de les seves filles i li va contestar la carta tal i com trobem al llibre, amb paraules senzilles, plenes de colors i amb dibuixos, que mostren un missatge clar i entenedor, molt proper al llenguatge d’un infant.

Elisabeth Kübler-Ross era una persona que volia mostrar un món diferent: un món on hem vingut a aprendre, on cadascú ha vingut a viure el que era necessari per ell i necessari pels del seu voltant. Quan s’han acabat les lliçons només queda la marxa, on ens esperen els que van marxar abans i l’amor dels que seguim i ens segueixen estimant.

Pilar Simoni

Dos velas para el diablo
Laura Gallego
Madrid: Ediciones SM, 2008. 416 p.

Aquest és la darrera novel•la de la prolífica autora Laura Gallego. Tot i que el relat és de tema fantàstic, com en tots els seus altres llibres, l’acció se situa en el temps actual i en el nostre món. La protagonista és una jove adolescent que té una peculiaritat: el seu pare és un àngel. Fins ara la seva vida ha transcorregut d’una manera relativament normal, però l’assassinat del seu pare i el seu afany de venjança la precipiten cap a una aventura inesperada, en què establirà curioses aliances.

Els primers capítols són les d’una novel•la d’acció com tantes altres, però a mesura que t’endinses en la trama apareixen una sèrie d’elements que conviden a la reflexió filosòfica. Laura Gallego tracta, com ja ha fet en altres escrits seus, el tema del bé i del mal i la difusa línia divisòria que hi ha entre aquests dos principis. També planteja amb valentia la possibilitat que l’ésser humà acabi destruint el planeta que amb tanta cura han anat conservant les dues forces antagòniques que es materialitzen en forma d’àngels i dimonis, i que representen, en l’obra de Laura Gallego, el principi creador i destructor. L’exposició que fa del tema és magistral, i d’una profunditat que ja voldrien tenir moltes novel•les per a adults.

Assumpta Farré

TH 34 Llibres

2008-10-05T19:10:00.000-07:00

Noches de cocaína
J. G. Ballard
Barcelona: Booket, 2008. 379 p.

La passada primavera el segell de butxaca Booket va reeditar Noches de cocaína, una de les novel•les senyeres del britànic J. G. Ballard (Shangai, 1930). L’obra de Ballard és suggerent i pertorbadora. Com sovint ha dit la crítica, el novel•lista britànic no veu sinó que prediu, disseca amb fermesa el nostre temps i s’avança a les funestes conseqüències que patirà aquesta societat nostra, alienada pel consum i despersonalitzada pels poders postindustrials. Ballard és un extraordinari novel•lista d’idees, hereu de la tradició europea de la novel•la diatòpica, però és, alhora, un renovador de la mateixa.

Tot i l’impuls que les adaptacions cinematogràfiques que Cronenberg féu de la seva controvertida novel•la Crash i especialment la visió que Spielberg va facturar del Imperi del Sol, l’obra de Ballard no acaba de tenir al nostre país el predicament que la seva qualitat, exigència i esperit provocador, mereix.

Noches de cocaína, apareguda l’any 1996, presenta, sota una carcassa de novel•la negra, les peripècies d’un narrador que arriba a una luxosa urbanització d’oci a la Costa del Sol, per esbrinar uns terribles successos, dels quals el seu germà s’ha declarat culpable. Ballard construeix un incisiu exercici crític envers el nostre temps, a través d’un seguit de personatges immersos en la societat d’un oci depravat i irracional que per força flirteja amb el crim. En definitiva, una bona oportunitat per descobrir el món de Ballard, motiu de l’excel•lent exposició Autopsia del Nuevo Milenio que fins el proper mes de novembre trobarem al CCCB.

Óscar Carreño

L’arbre dels geníssers Jason Goodwin
Barcelona: Ed. de 1984, 2007. 342 p.

La serp de pedra
Jason Goodwin
Barcelona: Ed. de 1984, 2008. 326 p.

Aquestes històries, situades a l’Istanbul de la primera meitat del segle XIX, són protagonitzades per Yashim Togalu, un investigador brillant, bon lector de literatura francesa, amant de la bona cuina i, a més, ben relacionat amb el palau del sultà, fins i tot amb l’harem, gràcies a la seva condició d’eunuc.

A la primera de les històries, situada l’any 1836, la ciutat viu somoguda pels intents de modernització potenciats des del mateix palau per tal d’evitar l’ensorrament de l’imperi. Hi ha, però, qui no veu bé les reformes que es volen portar a terme perquè van contra les tradicions otomanes. Entre aquests, s’hi troben els geníssers, l’exèrcit d’elit que havia estat molt poderós, però que ha perdut la seva força. I en aquesta lluita pel poder es produeixen quatre assassinats que Yashim, amb les seves dots detectivesques, ha d’investigar.

A la segona història, ens trobem que el sultà viu els seus últims dies. I enmig dels temors i els rumors que recorren Istanbul, arriba a la ciutat un arqueòleg francès i, al cap de poc, es troba un cadàver mutilat –el francès? Yashim Togalu ha de treballar per descobrir l’assassí, ja que ell ha estat l’últim que ha vist viu l’arqueòleg i això el converteix en el principal sospitós.

Jason Goodwin, que va estudiar història bizantina a la Universitat de Cambridge, ens fa de guia per la gran ciutat turca i ens porta per carrers estrets i amagats, ambients de luxe i d’altres de tenebrosos i ens fa sentir gairebé les olors de la que va ser la gran capital de l’imperi otomà. I tot amb un llenguatge suggestiu i un estil àgil que enganxa el lector des del primer moment.

Vicenç Lloret

Emma Maria Barbal
Barcelona: Columna, 2008. 197 p.

Emma és una dona casada i mare d’una nena de 12 anys. Té estudis universitaris i gaudeix d’una bona posició econòmica, però no se sent estimada per al seu marit –l’Alexandre– el qual sembla que l’únic que l’interessa és aconseguir arribar a ser número u del seu partit polític. Quan se sent més desesperada i anul•lada com a dona coneix en Denis a la feina i decideix abandonar-ho tot i cercar la felicitat amb ell. Després d’una breu i decebuda relació intenta tornar a casa per recuperar l’estima de la seva filla Àngels, però ha transgredit les normes socials i això la portarà a trobar-se sense sostre, sense feina i, el que és més important per a ella, sense l’Àngels.

A Barcelona l’any 2005, una dona indigent va ser cremada viva en un caixer automàtic per tres nois menors d’edat. A partir d’aquest esdeveniment, Maria Barbal troba la font d’inspiració per a la seva novel•la Emma. L’autora es va documentar sobre la vida de persones que per diverses circumstàncies van acabar pidolant i intenta donar una resposta fictícia però versemblant de com una dona que es troba en una situació similar a la de moltes persones, de sobte es veu subsumida en una situació marginal. La seva conclusió és que més difícil que caure en aquesta situació és retornar a la “normalitat”.

A la biblioteca Sant Martí trobareu altres llibres de Maria Barbal: Pedra de Tartera (premis Joaquim Ruyra 1984 i Joan Crexells 1985) obtingué un èxit considerable de públic i crítica i, actualment, una molt bona acollida a Alemanya, i País íntim (premi Prudenci Bertrana 2005). Són lectures molt recomanables i que tenen uns trets característics: dones com a protagonistes de les històries, la maduresa personal a través de l’experiència i la complexitat de les relacions humanes: pares-fills, parelles.

Joana Tafalla

Els homes que no estimaven les dones Stieg Larsson
Barcelona: Columna, 2008. 625 p.

El periodista suec Stieg Larsson va morir d’una crisi cardíaca als 50 anys poc després de lliurar a la seva editora una trilogia que, amb el nom de Millenium, comença amb aquest volum.

Mikael Blomkvist, periodista i membre del consell de redacció d’una revista econòmica, Millenium, és condemnat per difamar un potentat industrial suec. Abans d’anar a complir la pena de presó, rep un encàrrec d’un industrial retirat: buscar la seva neboda, desapareguda fa quaranta anys. En aquesta feina l’ajudarà Lisbeth Salander, una noia inadaptada socialment, però amb unes habilitats sorprenents no sempre legals. Blamkvist i Salander es veuran immersos en una història escabrosa i en un intriga familiar on dominen els secrets i les mentides.

En aquesta història s’hi barregen una pila d’elements –corrupció, sadisme, odi, embolics de família, prepotència...– on els dos protagonistes socialment marginats –un per difamador i l’altra per inadaptació social– han de lluitar per aconseguir allò que els ha demanat el patriarca de la família Vanger, però que no agrada a tots els membres de la seva família Vanger.

A l’inici de cada una de les quatre parts del llibre hi trobem una dada sobre la situació de la dona a Suècia: la violència de sexe és present a tota l’obra, alguna vegada de manera poc explícita, però en altres moments és la protagonista de la història. Els homes que no estimaven les dones no és només una novel•la negra; també és una visió no massa optimista –com tampoc no ho són les novel•les de Henning Mankell amb el comissari Wallander com a protagonista– d’alguns aspectes de la idealitzada Suècia.

Vicenç Lloret

El noi del pijama de ratlles
John Boyne
Barcelona: Empúries, 2007. 262 p.

La quarta novel•la de l’irlandès John Boyne ha estat un veritable fenomen literari d’abast mundial: va aparèixer el 2006 i des de llavors s’ha traduït a més de trenta llengües i se n’han venut més de tres milions d’exemplars. A més a més, la productora Miramax n’ha fet una pel•lícula d’estrena imminent, cosa que encara augmentarà la seva difusió.

L’encert de Boyne, nascut el 1971 i autor d’un total de sis novel•les i d’una setantena de relats curts, ha estat trobar un nou enfoc a un tema tan tractat en la literatura com l’holocaust jueu, i s’ha arriscat a explicar-lo des de la mirada innocent –i inconscient– d’un nen de nou anys, fill del comandant d’un camp de concentració, que es fa amic d’un nen que hi està empresonat.

El fet que el llibre estigui explicat des de l’òptica del nen no vol dir que es dirigeixi únicament a un públic infantil o juvenil. El llenguatge és molt planer, l’estructura narrativa és molt senzilla i el contingut hi és exposat de manera molt fàcilment comprensible per als lectors joves, però el coneixement dels fets que van envoltar el genocidi nazi permet captar més bé la subtilitat del text, on apareixen la retòrica de la superioritat ària, els mecanismes de submissió, o la metàfora de la tanca del camp com a separació de dos mons o com a mirall on l’un es reflecteix en l’altre. És per això que el mateix John Boyne diu que si bé el seu objectiu primer és ajudar a fer conèixer entre els lectors joves la bàrbàrie del nazisme, el resultat final és una novel•la per a tots els públics. I l’èxit inqüestionable de vendes n’és la prova.

Pere Franch

El món groc
Albert Espinosa
Barcelona: La rosa dels vents, 2008. 144 p.

El món groc recull les experiències i aprenentatges de l’autor davant la seva malaltia. Podria ser catalogat com un llibre d’autoajuda però l’autor fuig d’aquesta terminologia. És fàcil de llegir, ple d’optimisme i bon humor.

Entre els 14 i els 24 anys, l'Albert Espinosa, actor, director i guionista de cinema, teatre i televisió, va patir un càncer i va perdre una cama, un pulmó i un tros de fetge. En el llibre explica, sense complexos ni vergonyes, el que ell i els seus amics d'hospital, “els pelones”, van “descobrir” en el procés de la seva malaltia i com aquests aprenentatges es poden aplicar a la vida diària.

L'autor, que ja havia tractat l'experiència del càncer a la seva pel•lícula Planta 4ª, per començar ens defineix què és “el món groc”, el nom que ha posat a la seva manera de viure i de veure la vida: “Si creus en els somnis, es faran realitat... si creus, crees.” També ens explica 23 lliçons del càncer aplicades a la vida: “Les pèrdues són positives”, on explica la festa de comiat a la seva cama esquerra. “El dolor no existeix”; “Ajunta els llavis i bufa”, on proposa bufar i formular un desig cada cop que et facin una punxada. “El que més amagues és el que mostra més de tu”...

Al final parla dels “grocs”, un nou esglaó de l'amistat: “els grocs estan entre els amics i els amors. No cal veure'ls gaire sovint ni mantenir-hi contacte. La manera de relacionar-s'hi és l'estimació, la carícia i l'abraçada”. “Només ha de ser algú especial que us fa sentir especial”; “apareixen o te'ls trobes quan els necessites”.

Més enllà de l'humor, en el llibre hi podem trobar una realitat vital molt seriosa, on hom acaba entenent que una malaltia, per difícil que sigui de superar, sempre ens pot aportar aprenentatges positius. Tots podem viure en groc i estar alerta dels grocs que anem trobant a la vida.

Àngels Vilà

Nuevas vidas Ingo Schulze
Barcelona: Destino, 2008. 710 p.

De ben segur que l’espectador que va veure La vida de los otros encara avui haurà de recordar les peripècies d’aquell investigador de la Stassi, grisor radical d’ésser humà, que trobava motius de redempció gràcies a la vigilància exhaustiva a la qual sotmetia un exitós dramaturg de l’antiga RDA. Doncs la nova novel•la d’Ingo Schulze Nuevas vidas recupera aquest marc espaciotemporal per descriure’ns les aventures d’Enrico Türmer, el seu protagonista, a la nova Alemanya que neix després de la caiguda del mur l’any 1989.

Estem davant d’una novel•la de gran ambició formal, no només per les seves 700 pàgines, sinó per l’aposta formal de Schulze. Així, seguint la tradició cervantina del Quixot, l’autor de la novel•la es manifesta com editor i corrector del seguit de cartes d’Enrico Türmer, trobades de manera atzarosa, mitjançant les quals se’ns ofereix un recorregut per la vigilada vida de l’antiga RDA i pel naixement d’aquestes noves vides a les quals fa menció el títol de la novel•la, després de la caiguda del mur. Les cartes de Türmer s’adrecen a tres destinataris diferents (la seva germana, un amic d’adolescència i una amant), mostrant-nos diferents perspectives d’uns mateixos fets i relativitzant, conseqüentment, la veritat d’allò que se’ns narra.

Novel•la epistolar, alhora iniciàtica, relat social, pintura d’època, testimoni cultural d’una generació, tot això és Nuevas vidas, tot això sempre amenitzat amb un irònic sentit de l’humor i un catàleg de fantàstics personatges, entre els quals destaca amb llum pròpia un sorprenent mecenes de nom Von Barrista. Un llibre sorprenent que mereix la seva descoberta i una apassionada lectura.

Óscar Carreño

TH 34 Monogràfic

2008-10-05T19:05:00.000-07:00

Llegir bàrbarament. Influències de Mercè Rodoreda

El passat 15 de novembre, l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya de ‘La plaça del Diamant’ i la inauguració de l’exposició “La plaça del Diamant, un malson de coloms” van marcar el tret de sortida de l’Any Rodoreda. Amb motiu del centenari del naixement de l’escriptora, aquest any 2008 Catalunya ret homenatge a un dels autors catalans més llegits i amb més projecció internacional.

Com arriba, però, a formar-se una escriptora d’aquest nivell? Rodoreda és l’exemple d’una escriptora pràcticament autodidacta. Va deixar l’escola de molt petita, però va créixer envoltada d’una família aficionada a la literatura catalana i al teatre. El pare li llegia obres d’Àngel Guimerà, Víctor Català, Joaquim Ruyra i Josep Carner; i l’avi, el principal forjador del seu catalanisme, va ser decisiu en la seva formació i va encomanar-li l’estima per Jacint Verdaguer i Bonaventura Carles Aribau. Amb els textos autobiogràfics que Rodoreda va publicar el 1982 a Serra d’Or sabem, per exemple, que amb els primers versos de La Pàtria, esculpits a l’entrada de casa seva, havia après a llegir i que l’avi havia fet construir un monument a “sant Verdaguer” al jardí.

Rodoreda és majoritàriament coneguda per la seva faceta com a novel•lista; ara bé, el conte té un paper cabdal en la seva obra. Es tracta d’un gènere que sempre va conrear: l’escriptora es va donar a conèixer durant l’època republicana i a l’inici de la Guerra Civil amb la publicació de contes infantils i per a adults a diverses revistes (recollits per Carme Arnau a Un cafè i altres narracions), activitat que combinava amb el periodisme i la publicació de les seves primeres novel•les; i entre els seus últims escrits trobem també contes, com “Un cafè” (1982). Però va ser a l’exili, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, quan va treballar més a fons aquest gènere. Els contes d’aquest període, recollits a Vint-i-dos contes (1958), conformen una sèrie d’exercicis literaris on Rodoreda va assolir la tècnica i l’estil que són la base de la seva obra posterior, amb la qual ha obtingut més reconeixement. Per exemple, ella mateixa reconeix al pròleg de Mirall trencat que el conte “Tarda al cinema” és precursor de la veu narrativa de La plaça del Diamant.

Lectora de Katherine Mansfield

A través de la correspondència que va mantenir amb la seva amiga i escriptora Anna Murià sabem que, durant l’exili a França, Rodoreda va dedicar-se a fer una lectura analítica de grans escriptors (Joyce, Proust, Kafka, Stendhal, Faulkner...), sense oblidar que mai no va deixar de llegir clàssics catalans, com Bernat Metge, Verdaguer o Ruyra. És en aquest moment que Rodoreda s’interessa per l’escriptora neozelandesa Katherine Mansfield, sobretot per la seva força d’expressió. Textualment, Rodoreda va declarar a Anna Murià: “El meu amor en aquest gènere és la meravellosa K. Mansfield. Després segueix Txèkhov.” Analitzar les influències literàries en un escriptor permet entendre millor la seva obra; analitzar la connexió entre Mansfield i Rodoreda ens endinsa en la narrativa breu de l’escriptora catalana i, per extensió, en novel•les com La plaça del Diamant.

Enric Balaguer i Montserrat Palau han analitzat els paral•lelismes en la temàtica de les seves obres: totes dues escriuen a partir d’experiències viscudes, i el seu passat té tants punts en comú que trobem temes i personatges molt semblants en la seva obra. Contes com “The Canary” i “The Maid”, de Mansfield, tenen el seu lligam temàtic respectiu amb “L’elefant” i “Zerafina”, de Rodoreda. A més, totes dues escriptores coincideixen a presentar sobretot personatges protagonistes femenins, i la majoria de les seves narracions contenen una visió negativa de l’amor i el matrimoni, la naturalesa com a símbol de la nostàlgia per la infantesa, la presència de la guerra, etc.

Tanmateix, el punt d’unió clau entre Mansfield i Rodoreda és la tècnica narrativa. La gran contribució de Mansfield a la literatura rau en la capacitat d’aconseguir que la veu narrativa provingui dels mateixos personatges. La connexió entre Mansfield i Rodoreda respecte a la tècnica narrativa es troba en el fet que la narració dels fets la donen els personatges amb la seva veu, que a més s’adiu al seu caràcter i els fa versemblants. Aquesta tècnica narrativa comporta sovint que els textos siguin diàlegs, per això l’estil és col•loquial i el discurs és ple de marques d’oralitat. Per exemple, el conte de Mansfield “Two Tuppenny Ones, Please” (de 1917, recollit a Something Childish el 1924) recrea el diàleg en un autobús entre dues senyores. L’autora, però, només ens presenta la veu d’una de les dones, a partir de la qual intuïm les intervencions de l’altre personatge i els fets que succeeixen. D’aquesta manera, el conte s’insereix en la tècnica de diàleg amb interlocutor mut però present, tècnica que també trobem a contes com “The Lady’s Maid” o “The Canary”. L’adopció de Rodoreda de les tècniques narratives de l’escriptura parlada i el diàleg amb interlocutor mut en els contes (que trobem a “La sang” i “En el tren”, de Vint-i-dos contes) evolucionarà amb els monòlegs interiors (“Tarda al cinema”, “El gelat rosa”, del mateix recull anterior) i els monòlegs conversacionals amb interlocutor sense veu de La plaça del Diamant (1962) o dels contes “Zerafina” i “Amor” de La meva Cristina i altres contes (1967). L’escriptura natural i espontània, versemblant a la veu dels personatges, es combina amb el domini de la llengua, l’art de suggerir i la poeticitat, i tot sumat enriqueix els discursos de les seves veus narradores.

Deixant a banda Mansfield, la lectura sempre va formar part de la vida de Rodoreda. Aloma (premi Crexells el 1937, revisada el 1969) ja demostra l’influx de grans escriptors, especialment Proust i la literatura russa, que va tenir molt bona acollida a Catalunya a la dècada dels anys trenta. Kafka i Ovidi són presents en les metamorfosis de La meva Cristina i altres contes. Les novel•les Quanta, quanta guerra... o La mort i la primavera respiren la influència de la novel•la romàntica de Goethe.

“Si no hagués llegit, potser no hauria escrit”

Estudiar la influència de grans escriptors en l’obra rodorediana fa pensar en l’estreta relació entre influència i plagi. Contes amb situacions i tècniques tan similars com les de “Two Tuppenny Ones, Please” de Mansfield i “En el tren” de Rodoreda provoquen aquesta reflexió. Sens dubte, però, les lectures que va fer Rodoreda no li provocaren res més enllà de l’estímul i la inspiració per a la seva obra. En una entrevista de Carme Arnau i Dolors Oller, publicada a La Vanguardia el 1991, Rodoreda afirmava: “Però no és cap mal acceptar que un escriptor t’ha influït! Llegir és una formació. Si jo no hagués llegit, potser no hauria escrit mai. Per mi la lectura va ser molt important, sobretot durant els anys de França. Llegir bàrbarament, això és important.”

A més, Rodoreda no es va limitar a la narrativa. No hem d’oblidar la seva atracció per altres arts, com el teatre, el cinema, la poesia (guiada per Josep Carner, va guanyar diversos premis i va arribar a ser Mestra en Gai Saber als Jocs Florals l’any 1949) i la pintura (la seva obra pictòrica, majoritàriament del 1953, és fruit de llargues hores passades al Louvre i de la seva admiració per Picasso, Klee i Miró). Tots aquests treballs l’ajudaren a reforçar el lirisme del seu llenguatge, les descripcions acolorides i la manera de presentar les escenes.

També, l’escriptora va comptar gairebé sempre amb els consells literaris i el profund coneixement de la literatura catalana del seu company, Armand Obiols (un dels principals integrants de l’anomenat Grup de Sabadell), i la supervisió crítica del seu editor, Joan Sales. I fins i tot podríem dir que l’obra de Rodoreda evolucionava en funció de l’acollida que li donava la crítica: l’autora va ser sempre molt conscient de la imatge que oferia al públic, i es pot considerar que cada obra és una resposta a la crítica que havia obtingut l’anterior.

En definitiva, entenem que Rodoreda aprenia dels escriptors i artistes que la van precedir i va saber aprofitar aquest material per crear la seva pròpia força expressiva i el seu propi univers literari. És així com Rodoreda ha adquirit el reconeixement internacional en tant que representant d’una escriptura única i personal en el context de la literatura catalana del segle XX.

Maria Sabé i Martínez

Obra de Mercè Rodoreda

Novel•la
● Sóc una dona honrada? Barcelona: Llibreria Catalònia, 1932.
● Del que hom no pot fugir. Barcelona: Clarisme, 1934.
● Un dia en la vida d'un home. Badalona: Proa, 1934.
● Crim. Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1936.
● Aloma. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938.
● La plaça del Diamant. Barcelona: Club Editor, 1962.
● El carrer de les Camèlies. Barcelona: Club Editor, 1966.
● Jardí vora el mar. Barcelona: Club Editor, 1967.
● Mirall trencat. Barcelona: Club Editor, 1974.
● Quanta, quanta guerra... Barcelona: Club Editor, 1980.
● La mort i la primavera. Barcelona: Club Editor, 1986.
● Isabel i Maria. València: Edicions 3 i 4, 1991.

Narrativa breu ● Vint-i-dos contes. Barcelona: Selecta, 1958.
● La meva Cristina i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1967.
● Semblava de seda i altres contes. Barcelona: Edicions 62, 1978.
● Tots els contes. Barcelona: Edicions 62, 1979.
● Viatges i flors. Barcelona: Edicions 62, 1980.
● Un cafè i altres narracions [a cura de Carme Arnau; amb il•lustracions d'Avel•lí Artís-Gener "Tísner"]. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Fundació Mercè Rodoreda, 1999. [Inclou contes no recollits en volum.]

Teatre ● "El Parc de les Magnòlies", Els Marges, núm. 7, 1976, p. 79-89.
● El torrent de les flors [pròleg i edició literariobiogràfica a cura de Montserrat Casals i Couturier; edició filològica i correcció a cura de Mait Carrasco i Pastor]. València: Edicions 3 i 4, 1993.
● La Senyora Florentina i seu amor Homer. Barcelona: Sociedad General de Autores y Editores, 1996.
● El maniquí [pròleg de Marina Gustà]. Barcelona: Teatre Nacional de Catalunya; Proa, 1999.

Font: AELC

TH 34 Entrevista

2008-10-05T19:00:00.000-07:00

Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB: “Tots, amb la nostra activitat diària, eduquem”

No és fàcil entrevistar Joan Subirats perquè amb ell es pot parlar pràcticament de tot: ensenyament, educació, cultura, política catalana, espanyola i internacional, economia, participació ciutadana, descentralització... Va néixer al Raval de Barcelona el 1951 i des de fa més de trenta anys fa classe a la universitat. És tertulià habitual de la SER i Catalunya Ràdio, columnista del diari El País i el conviden sovint a ràdios i televisions a l’hora de comentar la realitat política del nostre país. Als estius i els caps de setmana també el podem veure per la riera o comprant en algun comerç d’Arenys de Munt.

Com hi has vingut a parar, a Arenys de Munt?
Des dels 1974-75 vinc molt a Arenys de Munt perquè la família de la meva dona té la casa de Can Seix, entre Arenys de Mar i Arenys de Munt. És al lloc conegut com Can Sagrera, molt a prop de l’autopista. L’avi de la meva dona era en Joan Seix, que va fundar l’editorial que després de la incorporació d’en Carles Barral es va conèixer com Seix-Barral.

Té algun valor patrimonial, la casa?
Bé, és la típica masia que en [Raimon] Duran i Reynals va senyorialitzar. Va fer-hi un passeig d’entrada amb grans plataners, que acabava en una escala senyorial, va posar-hi dues palmeres, un porxo, i la va pintar en un to italià florentí, però no té més valor que aquest. És una casa molt gran, té tres plantes, i hi cap molta gent, i no l’hem dividit perquè hi pugui anar tota la família, que som vint o vint-i-cinc. Té la gràcia i els problemes d’aquest tipus de cases, molt caòtiques, però al mateix temps molt entranyables, que a l’estiu s’omple de molta gent de totes les edats. Per tant, Arenys de Munt és on vivim una bona època de l’estiu i on venim a comprar, amb la qual cosa s’ha creat més vincle amb les botigues d’aquí.

Vas participar en els treballs d’arrencada del Projecte Educatiu de Ciutat d’Arenys de Munt. Com va ser?
L’anterior alcalde, l’Andreu Majó, em va conèixer en un debat que es va fer entre ell i l’alcalde de Cabrera de Mar a Llavaneres, i em va demanar que vingués aquí a fer una xerrada sobre aquest tema, perquè jo m’he implicat molt en el tema de polítiques educatives i la relació escola-comunitat-territori.

Ho has seguit, després?
No, només al començament, perquè el procés concret del PEC el portava una consultora. L’equip de recerca de l’IGOP, que és l’institut de recerca que dirigeixo a la UAB, va fer el treball de tota la metodologia dels PEC per encàrrec de la diputació de Barcelona: vam fer tres experiències pilot a Viladecans, Santa Coloma de Cervelló i Badalona, i a partir d’aquí vam construir una metodologia. Llavors la diputació va començar a subvencionar processos de PECS a diverses poblacions, però en aquesta fase ja no hi érem presents. No sé com està ara el PEC d’aquí Arenys de Munt, no ho he seguit.

En què consisteix, exactament, un Pla Educatiu de Ciutat? Els PECS tenen una doble motivació: una, la més important, evitar la confusió entre ensenyament i educació. Ensenyament és una fase de la vida, de 6 a 16 anys, i l’educació és molt més, ho és de 0 a 100 anys. Cada vegada més necessitem que les persones tinguin una constant relació amb la formació, perquè tenim greus carències en aquest país en aquests temes: fins fa molt poc, la formació d’adults depenia de Benestar Social i no d’Educació, cosa que ja ens diu una mica quina visió se’n tenia. Finlàndia, que se cita sempre pel seu bon nivell educatiu, té un 85% de persones amb estudis secundaris postobligatoris, i Catalunya el 28%. Això és greu, perquè tenir o no adults formats fa que l’índex de fracàs o d’èxit escolar variï de 15 o 20 punts: quan el nen arriba a casa i es troba uns adults formats que l’acompanyen en el seu itinerari educatiu, el seu rendiment es multiplica. El segon element més important és que tots eduquem, i per tant no podem vincular el fet que la gent d’una comunitat estigui o no formada només amb el fet que funcioni bé o malament l’escola, sinó que tots, amb la nostra activitat diària, estem educant o deseducant. A més, amb això l’escola sap que els seus recursos docents no queden limitats al centre, sinó que té tot Arenys de Munt a l’abast per treballar: el cementiri, la plaça, el mercat, i això és treure l’educació de l’àmbit de les aules i convertir-la en un element en el qual participa tot el poble.

I quin balanç en fas? Com valores l’efecte que poden haver tingut aquests PECS? Ho estem valorant. No hem aconseguit massa superar l’estereotip que educació és ensenyament. També és cert que les estructures participatives que s’han creat han arribat poc més enllà dels de sempre. Segurament perquè es parteix d’una visió de la participació molt vinculada a la idea que la gent es reuneix, escolta un rotllo, pren la paraula de manera ordenada i discuteix a l’entorn d’una taula. Això implica uns recursos cognitius i de manera de fer que no són a l’abast de tothom. Si es vol avançar en mecanismes participatius, hem de ser més creatius: com el cas de Paulo Freire al Brasil, que tenia clar que els sabers de les persones són molt diferents, i no es pot establir un format que deixi fora de l’àmbit de participació aquella gent que el que sap és participar fent, i no parlant. Has de buscar mecanismes de participació que s’apliquin fent: en diem participació ciutadana a pronunciar-se sobre si s’ha de fer o no la canalització de la riera o si s’ha de fer un referèndum per Can Globus; però d’organitzar la festa major del carrer, muntar bredes o fer activitats de l’AMPA no en diem participació i en canvi ho és, i sense aquesta participació no entendríem la nostra comunitat. I aquestes vies de participació estan en perill, perquè la individualització és la tendència més potent: a Catalunya s’han doblat les famílies monoparentals en els últims cinc anys, i hi ha un 30% de gent que viu sola a Barcelona ciutat.

Aquest procés d’individualització es veu sobretot a les ciutats; als pobles també? O els pobles encara conserven un sòlid teixit associatiu? Cal que els vincles que ja existeixen en comunitats com Arenys de Munt es mantinguin, però al mateix temps cal buscar formes alternatives per implicar-hi les noves generacions. Cal posar molt en valor que la gent s’uneixi. Per exemple, avui els meus alumnes s’impliquen a més curt termini, no tant a llarg termini, i per coses més concretes i específiques. Un segon element és que ells volen ser protagonistes de la participació: volen tenir-hi implicació directa. Creuen en la lògica assembleària i hi ha un cert rebuig a la representació perquè estan molt cansats d’una forma de fer política protagonitzada pels professionals de la representació. I un tercer element és que, participant, ells també volen canviar-se ells, no només canviar les coses que passen fora; el seu vincle emocional amb la participació ha de ser significatiu.

La idea més generalitzada és la contrària, que els joves cada dia participen menys en allò del seu voltant... El que està malament són les formes més convencionals de participació, i encara no han emergit prou les noves. Per exemple, la idea que Internet aïlla, i en part és cert: a la UOC comencen a detectar, cosa fins ara molt infreqüent, joves de 18 o 19 anys que s’hi apunten perquè no tenen ganes d’estar amb altres alumnes. Prefereixen estar a casa, amb l’ordinador, i anar fent la carrera així. Però en canvi, constatem que des que hi ha Internet el nivell d’activitat relacional ha augmentat. O sigui, Internet no només separa sinó que també uneix, vincula.

Darrerament es parla dels natius digitals, gent que ja ha nascut amb Internet, i els immigrants digitals, que som els que ens vam educar amb el paper i el text escrit i ara passem a l’entorn digital. Com afecta aquesta divisió a la societat i als mètodes educatius? Els joves ara s’informen moltíssim a través d’Internet. En televisió, el consum baixa molt, és un consum molt específic, ja que la seva relació amb l’entreteniment està més a Internet. Utilitzen la xarxa per quedar, per fer treballs, i no tenen cap problema per trobar informació, saben perfectament on aconseguir-la: la seva relació amb la GEC [Gran Enciclopèdia Catalana] és inexistent. També canvia la manera d’escriure. Deia Umberto Eco que cada forma d’escriptura ha canviat el tipus de literatura: sucar la ploma generava un ritme d’escriptura que va canviar amb l’estilogràfica font, i després amb la màquina d’escriure i més encara quan van arribar els programes de tractament de textos. En política segurament també: la premsa, la ràdio i la televisió han canviat les formes de participació política, i Internet segurament la canviarà. Per exemple, Internet abarateix moltíssim els costos de l’activisme polític. També és molt interessant la construcció de coneixement col·lectiu. Estem acostumats a tenir una relació individual amb el coneixement. I ara ja hi ha les eines tipus wiki d’anar creant dinàmiques de treball col·lectiu, que són molt potents.

Com valores la contribució que fan els mitjans de comunicació de Catalunya en la percepció i en la participació dels ciutadans en la política? A Catalunya hi ha més pluralitat que a la resta d’Espanya, hi ha el doble eix clàssic dreta-esquerra i nacionalisme-no nacionalisme, i això s’expressa en l’àmbit dels mitjans, amb més grisos que no pas El Mundo i la COPE contra la SER i El País; aquí hi ha un nivell de complexitat més alt. També hi ha una tendència a l’empresarialització dels mitjans que s’ha notat més en els últims temps. RAC-1, La Vanguardia i TD8 per una banda, per una altra Cuatro, SER, El País, i per altra la Corporació Catalana... Per tant, s’ha anat fent més potent la presència de les empreses amb lògiques molt d’empresa i que utilitzen aquesta lògica en la seva relació amb els poders públics. Això crea unes certes distorsions. Hi ha portades o pàgines que es fan sobre temes de l’Ajuntament, la Generalitat o l’Estat que tenen més a veure amb problemes de caràcter empresarial que es vehiculen a través d’aquest mecanisme que no pas amb temes que siguin substantius de la gent, i això és un problema.

Tu que ets catedràtic de Ciència Política, creus que la classe política catalana està preparada per dirigir el país? Estem acostumats a una generació que venia de la dictadura i va protagonitzar la transició: Pujol, Maragall, González... Ara aquests noms han estat substituïts per persones que són fruit de la professionalitat política directa, que han fet carrera al si del partit. Això és un handicap, perquè el lideratge polític ha de ser capaç no tant de ser eficient sinó de presentar un relat, una narració a la comunitat, dient “venim d’aquí i anem cap allà”. El president Montilla no té relat, i tampoc en Zapatero; no sabem cap a on anem. Amb Pujol, tothom sabia qui era i d’on venia, la força del seu missatge provenia del seu bagatge personal. Amb Montilla no sabem massa d’on ve, és més gris i no transporta res, per això ens hem de limitar a veure què diu. Ara caldria més capacitat de construcció col·lectiva. Hi ha un autor molt important en temes de management, Henry Mintzberg, que diu que ha passat l’època del lideratge corporatiu clàssic i que en comptes de leadership hem de parlar de communityship, de la capacitat de lideratge de la comunitat: el futur d’Arenys de Munt no hauria de dependre tant de la qualitat de l’alcalde o alcaldessa sinó de la seva capacitat d’afrontar els reptes col·lectivament. El bon líder seria, per tant, el que sabés transportar aquesta força col·lectiva, no el líder solitari carismàtic i salvador que ve a arreglar els nostres problemes. Però molta gent somia amb algú que li resolgui els problemes, i per això hi ha espais per Berlusconi, Sarkozy o Bush.

No tenim massa espai per més, però podríem comentar algun tema d’actualitat. Per exemple, què tens a dir, sobre el manifest en favor d’una llengua comuna? Que darrere d’una preocupació aparentment de caràcter cultural-lingüístic hi ha una operació de tipus polític. Hi ha la idea que l’articulació territorial d’Espanya ha anat reduint la capacitat de cohesió social sota una idea unitària. Per tant, jo crec que en el fons hi ha la idea errònia que diversitat i igualtat són termes antagònics; per això sota una aparent bandera progressista a favor de la igualtat entre los españoles s’amaga el no reconeixement de la diversitat com a valor. El contrari de la igualtat és la desigualtat, el contrari de la diversitat és l’homogeneïtat, i ells en canvi posen en contradicció igualtat i diversitat. Llavors diuen que per aconseguir la igualtat entre els espanyols a nivell educatiu cal tornar les competències una altra vegada a l’Estat, i també en termes de salut, perquè per a ells tot el que és descentralitzar competències és generar desigualtat, i això no és veritat. L’atac de fons és a la immersió lingüística a Catalunya, perquè és l’expressió més clara que la diversitat es pot portar endavant sense contradir la igualtat. Nosaltres podem no acceptar que la gent esculli la llengua per educar els seus fills perquè el resultat final acabarà sent que dominaran el català i el castellà, i això no generarà desigualtat sinó un reconeixement de la diversitat lingüística nostra. El principal atac és contra la immersió perquè és el reconeixement que per sobre dels drets individuals hi ha els drets col·lectius: la persona que arriba aquí no té el dret individual d’escollir la llengua en què vol educar els seus fills perquè hi ha un dret col·lectiu que preval, i això constitucionalment està acceptat.

UN BREU RESUM D’UN AMPLI CURRÍCULUM
“Vaig néixer al carrer Hospital de Barcelona, en una casa que han enderrocat per fer la Rambla del Raval. Sempre dic de broma que quan hagin de posar una placa on vaig néixer ho hauran de fer en una palmera, perquè la casa ja no hi és. Vaig estudiar als Escolapis de Sant Antoni, a la Ronda, on també van anar Terenci Moix, Josep Maria Benet i Jornet, Manuel Vázquez Montalbán (nascut al carrer Botella, a tocar de la Plaça del Padró), al mateix barri de la Maruja Torres, que va néixer al carrer Carretas.

Vaig començar econòmiques el 1969 a la UB, en uns anys convulsos en què de fet a part d’estudiar em vaig dedicar més a fer política que no pas ciència econòmica. Això i els meus vincles amb Jordi Solé Tura em van portar a incorporar-me l’any 1974 com a ajudant de Dret Polític.

Em vaig doctorar el 1980 i el 1986 vaig passar a l’Autònoma, de la mà de Josep Maria Vallès, que va ser l’impulsor de la Facultat de Ciències Polítiques. Hi feia l’especialitat de Ciència de l’Administració, Gestió Pública i Anàlisi de les Politiques Públiques, que són els temes a què després m’he dedicat.

El 90 vaig guanyar la càtedra de Ciència Política i després, a partir d’un màster de gestió pública que s’havia creat el 1989, vaig impulsar l’Institut de Govern i Polítiques Públiques, l’IGOP; som un grup multidisciplinar amb més de 40 persones tractant de fer recerca sense oblidar el compromís amb la transformació social. En el que més he treballat els darrers anys és en la innovació democràtica i la participació ciutadana.”

Pere Franch i Javier Guallar
Fotos: Javier Guallar

TH 34 Local

2008-10-05T18:00:00.000-07:00

NITS DE MÚSICA I ESPECTACLE AL PATI DE LA BIBLIOTECA

Vetllades a l’eixida Pati de la Biblioteca Sant Martí Dies 1, 8, 15, 22, 29 d’agost, 22h.

Recollim i agrupem aquí les cròniques dels diferents concerts i espectacles del cicle “Vetllades a l’eixida” que hem anat fent al llarg del mes d’agost i que podeu veure al recentment estrenat bloc de la Biblioteca Sant Martí. El cicle, com ja sabeu, forma part de les activitats programades per commemorar el 75è aniversari de la biblioteca. (Només falta aquí el comentari de l’actuació de l’Albert Estengre el dia 8, al qual no vam poder assistir).

Javier Guallar, Rosa Pastrana

1 d’agost. Concert de relk

Va ser tot un plaer tenir com a espectacle d’inauguració del cicle un concert del relk, un grup del qual sempre m’he declarat fan, que són d’Arenys de Munt, o almenys ho són tres del seus membres: la Maira Comalat (cantant), en Joan Vallcorba (teclats i compositor de les músiques) i en Jordi Bilbeny (lletrista). En el concert, sense bateria, la Maira i el Joan estaven acompanyats per l’Anna Guillén, que substituïa la violoncel·lista habitual, la Montse Majà.

Va ser un concert llarg i intens, uns 80 minuts, comptant tres bisos que el públic va reclamar. Tot un èxit segons la meva opinió, malgrat els problemes d’il·luminació que va patir el grup i que cal explicar una mica. La il·luminació prevista en un principi no era prou adequada perquè no permetia veure en bones condicions les projeccions que el grup porta com a part del seu espectacle. Així que ells van decidir fer el concert sense il·luminació, només aprofitant els vídeos i les imatges que es projectaven en una pantalla darrera d’ells. Potser va ser per casualitat, però al final, l’actuació del grup amb l’única il·luminació de les projeccions de la pantalla, va originar moments d’una bellesa molt especial.

Del grup poca cosa puc dir de nou que ja no se sàpiga: el carisma de la Maira en directe (que al meu entendre cada cop canta i interpreta millor), les lletres d’en Jordi, aquest so tan característic del grup, barreja d’electrònica i sons pregravats amb el violoncel. Van tocar bona part dels temes del seu darrer disc, Pedres blaves, i alguns altres d’emblemàtics, com el vinculat estretament amb aquest poble, Riera de Sobirans, dedicat a la riera d’Arenys de Munt. Precisament, i relacionat amb aquest tema, vam tenir el privilegi durant el concert que el grup ens presentés un tema nou acabat de composar, Llum de Sobirans, sobre un poema preciós d’en Jordi Bilbeny dedicat també a la nostra riera, que sembla una continuació del tema anterior, i que deixa clara la postura de relk, un cop iniciat el procés de soterrament.

Amb unes seixanta persones al pati de la biblioteca en una agradable nit d’estiu, el cicle no va poder començar millor.

R.P.

15 d’agost. “El saxo negre”. Dani Nel·lo i Francisco Súarez

La tercera sessió de les Vetllades a l’Eixida va portar a Arenys de Munt el cartell segurament més conegut del cicle, independentment que altres actuacions siguin força conegudes aquí al tractar-se d’artistes arenyencs o maresmencs. Dani Nel·lo és un personatge popular sobretot perquè va formar part d’un grup de rock’n roll emblemàtic i d’audiències massives com van ser Los Rebeldes. Era el saxofonista del grup. Després de deixar Los Rebeldes va crear el seu propi grup, Dani Nel·lo y la Banda del Zoco, i després altres projectes, com Vertigo, o Tandoori Lenoir.

L’espectacle que ens va portar a Arenys de Munt porta per títol “El saxo negre” i és una sessió de petit format, construïda musicalment al voltant del gènere negre (les pel·lícules i les novel·les negres i la seva relació amb la música), acompanyat pels teclats de Francisco Súarez. Per mi una de les sorpreses de la nit va ser que Dani no es va limitar a tocar el saxo, que és el que s’espera d’ell, sinó que també va anar explicant les claus del gènere negre: els temes, els clixés, la història, relacionant literatura, cinema i música. És així com ens va explicar com a l’època daurada del cinema negre (anys 40 i primers 50) la música de les pel·lícules no era de jazz sinó música d’acompanyament (el que és diu “música incidental”) i que serà a partir dels 50 quan s’introdueix el jazz. Alternant la paraula i la música, ens va recrear les bandes sonores de films dels 50 i dels 60 , i va interpretar d’altres temes que podrien servir perfectament de fons sonor a escenes i situacions característiques del gènere negre, com el típic ambient urbà nocturn o el d’un club de striptease. En aquest recorregut per la història del noir només vaig trobar a faltar que l’espectacle es detingués als anys 70 i no s’acostés fins a temps més actuals, ja que els detectius de les novel·les de moda d’aquests darrers anys no apareixen a la seva narració. En fi, vam escoltar temes clàssics de jazz com ara “Harlem Nocturn”, d’altres que formen part de bandes sonores de films com “Ascensor al cadalso” –tema de Miles Davis– o “Rififi”, i també peces pròpies, impregnades d’aquesta atmosfera característica de pel·lícula negra com “Notte nera in Vermont”.

El millor va ser, per descomptat, les seves interpretacions al saxo, correctament secundat per Súarez als teclats. Això i la passió amb què Dani evoca el gènere noir, del qual sembla tant o més enamorat que del seu saxo. Sens dubte, la seva presència al pati de la biblioteca Sant Martí ha deixat ben alt el llistó d’aquest cicle.

I unes paraules finals per a l’espai. El pati de la biblioteca a la nit és un entorn íntim, molt acollidor que té un encant especial per a les nits d’estiu. Potser l’únic inconvenient que li trobo son els sorolls ocasionals de les motos que passen per la carretera que és ben a prop. Tinc els bons records d’haver vist en aquest mateix lloc en altres ocasions espectacles com ara les recitacions poètiques que organitzava Antoni Cantallops, sessions de contes per adults o actuacions del grup de teatre El Cocou, l’última la del seu espectacle Bang. Totes elles han estat situacions esporàdiques, ocasions que sempre ens havien deixat un bon sabor, la sensació que aquest és un espai al qual val la pena tornar per gaudir d’un bon espectacle. Aquestes Vetllades a l’Eixida de l’estiu de 2008 que ha programat la biblioteca Sant Martí durant cinc nits consecutives del mes d’agost són, per la seva continuïtat i plantejament, el projecte de més abast que ha arribat fins ara a aquest espai. I podem afegir que, per fi! Pel que he vist fins al moment, amb una seixantena de persones tant en el concert de relk com en aquest de Dani Nel·lo, el públic ha acollit de bon grau la proposta. Esperem per tant que puguem gaudir d’aquest pati de la biblioteca com a espai per a actuacions en moltes altres ocasions futures.

J.G.

22 d’agost. “Bon profit”. Grup Tastacontes

La quarta vetllada va ser una sessió –ells prefereixen aquest terme, i no els d’espectacle o actuació– del grup Tastacontes, amb el títol Bon profit. Tastacontes són un grup de Canet de Mar que fa lectures dramatitzades des de fa ja uns quants anys, creat al voltant de la biblioteca pública de Canet de Mar. Normalment construeixen les seves “sessions” amb lectures sobre un autor o sobre un tema. En aquest cas, i com es pot deduir fàcilment pel títol, el tema era el menjar.

Ens van oferir un sopar literari amb cinc primers plats format per lectures de Perucho, Herscher i tres de Josep Pla, sis segons (Bosch, Donegan, Regàs, Apici i dues d’Isabel Allende) i dues de postres (Ronsard i Espinàs). El grup va començar les lectures de manera més sòbria, i a mida que el sopar anava avançant, va anar augmentant gradualment l’escenificació.

L’amenaça de pluja que planava des del començament de la nit es va fer present al final del segon plat, així que per a les postres vam haver de passar des del pati de la biblioteca a l’interior, a la sala infantil. Allí vam degustar la divertidíssima “Capsa de galetes” de Josep M. Espinàs, i va finalitzar la sessió amb un diàleg dels presents –una trentena de persones– amb els membres del grup, que ens van explicar la seva manera de fer.

R.P.

29 d’agost. “Una nit d’eskakeig”. Eskakejats

El divendres 29 finalitzava el cicle amb el pati de la biblioteca ple de gom a gom, amb més de cent persones. Els convidats aquesta vegada eren la companyia de teatre Eskakejats, un grup d’Arenys de Munt molt conegut aquí que fa teatre d’humor. Eskakejats van idear un espectacle especial per commemorar l’aniversari de la biblioteca, amb diverses escenes que feien referència a la història de la biblioteca i al món del llibres.

Començava amb un suposat contractista que revisava unes obres de pintura que es feien a la biblioteca, i continuava amb els propis pintors, músics, i gent del públic que en alguns moments feien dubtar si eren espontanis o estava tot preparat. Com va dir la regidora de Cultura en la presentació, semblava que aquesta vegada els Eskakejats s’havien reproduït.

Divertidíssima l’escena en què un intel·lectual i traductor rus entrevistava a la persona que havia llegit més llibres del món. Curiosament, no calia l’intèrpret perquè se li entenia tot. L’espectacle va finalitzar amb la visita de tres monges (recordem que l’edifici de la biblioteca va ser una escola religiosa i que popularment es coneixia com “l’edifici de les monges”) que venien a reclamar que els tornessin l’edifici.

Eskakejats van aconseguir crear un ambient de festa i diversió. L’espectacle va tenir en tot moment una mirada propera i afectuosa cap a la biblioteca que personalment em va emocionar. Alegra veure que la biblioteca ocupa un espai en el cor dels arenyencs.

Bé, el cicle s’ha acabat però la commemoració dels 75 anys de la biblioteca continua al llarg d’aquest any i part del 2009.

R. P.

TH 34 Música

2008-10-05T15:44:00.000-07:00

BLADE RUNNER TRILOGY, 25TH ANNIVERSARY
Vangelis
Universal Music TV, 2007

Vangelis és conegut bàsicament per algunes peces concretes, especialment pel tema principal de Chariots of Fire. Tot i així, és l’autor de temes menys cèlebres però de qualitat similar o més bona. Blade Runner és una pel·lícula molt coneguda, però el fet que aquest músic sigui el creador de la seva banda sonora potser passa més desapercebut. De fet, és difícil separar la banda sonora de la pel·lícula, i, molt probablement, sense la música composta per Vangelis (o amb una música diferent), aquest film de ciència-ficció de fa més de dues dècades no seria el mateix.

Aprofitant que, per celebrar-ne el 25è aniversari, s’ha editat una nova edició remasteritzada de Blade Runner, també ha sortit a la llum aquesta edició especial de la banda sonora, que conté tres discos. El primer inclou la música tal com Vangelis la va editar originalment l’any 1994, amb diàlegs enmig d’alguns temes i molt celebrada per alguns fans, tant de la pel·lícula com del músic. Cal destacar-ne peces com Love Theme, Rachel’s Song o Blade Runner (End Titles).

El segon disc conté música que es va utilitzar per a la pel·lícula però que fins ara mai havia sortit a la llum, almenys de manera oficial. És instrumental, fins i tot podríem dir que d’ambient, i, si coneixem bé la pel·lícula, segur que escoltant-la n’anirem recordant diverses escenes.

Al tercer disc hi podem trobar música nova que Vangelis ha compost especialment per celebrar aquest 25è aniversari. Ho ha fet agafant melodies, sons, ritmes o fragments de temes de la banda sonora original i barrejant-los amb altres de totalment nous i inèdits. Aquest disc també és bàsicament d’ambient i no és especialment brillant, sobretot si el comparem amb certes obres del compositor, però com a allò que és –un disc extra d’una reedició d’una banda sonora– no està malament.

Joan Lloret

NIGHTS FROM THE ALHAMBRA Loreena McKennitt
Quinlan Road Limited, 2006

Entre la multitud de concerts que se celebraven aquest juliol a Barcelona ciutat, una font de veu que embolcalla milers d’anys d’història deixava anar el seu encant a la Plaça Major del Poble Espanyol. Ho feia amb la seva inseparable arpa, l’acordió, el piano i un munt de músics que li feien companyia tocant diferents instruments d’arreu del món: d’Istanbul, d’Irlanda, de Rússia... El piano, el violoncel, la viola, les diferents percussions, la cítara, el banjo, el baix, les guitarres i el duel de violins creaven sons de diferents orígens i races, i entre ells hi havia la veu de Loreena cantant contes de fades, històries de pobles desconeguts, nanes, mites i misteris... música d’arrels iranianes, irlandeses, escoceses... de diferents regions del món.

La seva manera de vestir característica, que recorda a tendències cèltico-medievals, el cabell pèl-roig a l’aire, els somriures, els salts, l’alegria de la música que va entrant per tot el cos i que aclapara fins i tot aquells que només vénen d’acompanyants i que no n’havien escoltat més que unes quantes tonades al CD de casa.

Aquest concert el podem trobar a les botigues des de l’agost de 2007, i que consta d’un DVD de 99 minuts i dos CD amb un total de 94 minuts de música. Tant el DVD com els CD presenten actuacions de 18 de les més admirades cançons de Loreena.

Tonalitats que tant són dolces, com carinyoses com simplement alegres. Deixeu-vos portar per aquests instruments d’alguns dels quals no en conec ni el nom, però que entren dolços a través de les orelles.

Pilar Simoni

SYMPHONY
Sarah Brightman
EMI, 2007

A part de tenir una veu privilegiada, Sarah Brightman té un gust musical molt destacable i sap escollir bé les cançons que interpreta als seus discos o concerts, donant-los sempre el seu toc personal. Aquest nou disc, Symphony, continua deixant el llistó ben alt dins l’obra de la diva, amb un nivell comparable al d’àlbums anteriors com Eden, La Luna o Harem.

Com ja és habitual en Brightman, el repertori de Symphony és eclèctic i les llengües de les cançons ben variades. Com també té per costum, hi ha inclòs diversos duets, en aquest cas quatre: Canto della terra, amb Andrea Bocelli (amb qui ja va interpretar la cèlebre Time to Say Goodbye), I Will Be with You, amb Paul Stanley, Sarai Qui, amb Alessandro Safina, i Pasión, amb Fernando Lima.

De tots els temes del disc, cal destacar el que li dóna nom, Symphony, que és una versió del grup alemany Silbermond, i Sanvean, versió de l’extraordinària cançó de Lisa Gerrard i Andrew Claxton, en la qual Brightman demostra que sap imitar perfectament la “pseudollengua” que Gerrard utilitza per cantar moltes de les seves cançons. També són molt remarcables Schwere Träume, adaptació del quart moviment de la Cinquena Simfonia de Gustav Mahler, i Attesa, adaptació de l’intermezzo simfònic de la Cavalleria Rusticana de Mascagni.

Joan Lloret

TH 34 Cinema

2008-10-05T13:43:00.000-07:00

PERSÉPOLIS
Direcció: Marjane Satrapi
França, 2007. 95 min. Animació

Persépolis és un treball creatiu admirable, ple d’intel•ligència i talent, i contundent en la seva denúncia de la societat islàmica iraniana (o metàfora d’altres no tan llunyanes).

El film conté una profunda saviesa embolicada per una capa senzilla, cosa que li dóna valor i aconsegueix un relat universal, segurament la clau del seu èxit. Un recorregut apassionant per l’Iran dels anys 80 i principis dels 90, vist pels ulls d’una nena que es fa adulta a marxes forçades en un context molt complicat. Per si això fos poc, és didàctica, ja que suposa una lliçó d’història per als quals desconeguin, com jo, la recent història iraniana. Mitjançant l’efectiu recurs del flashback, s’explica la història d’aquesta en moments desorientada nena i en altres valenta i segura, que viu els convulsos canvis produïts en el seu país arran del derrocament del sha i la imposició del règim islàmic de Khomeini. La història de les seves vivències a Teheran, on viu, i d’Europa, on és enviada a estudiar per la seva família, d’ideologia laïcista, i del Teheran que es troba quan torna i del qual finalment haurà de tornar a escapar.

La pel•lícula es veu durant tot el seu desenvolupament de forma amena: manté l’interès i fascinació, i a més d’això, té un bon disseny de personatges malgrat l’aparent senzillesa del dibuix. A ressaltar dos dels personatges que són els referents de la protagonista: l’oncle i l’àvia. No és d’estranyar que Satrapi, de nacionalitat iraniana, sortís del seu país fa ja uns anys i s’instal•lés a França, sota la bandera de la qual ha produït aquest fascinant i diferent film.

Acabo amb una frase de Javier Ocaña a la seva crítica del diari El País: “Didàctica i tendre, tràgica i emocionant, realista i màgica, còmica i atroç, tot al mateix temps”.

Fèlix Galcerán Aliberch

DEJAD DE QUERERME (Deux jours à tuer)
Direcció: Jean Becker. Int.: Albert Dupontel, Marie-Josée Croze, Pierre Vaneck.
França, 2008. 95 min.

De Jean Becker vam poder veure l’any passat Conversaciones con mi jardinero i penso que cal destacar especialment la seva pel•lícula de l’any 98 La fortuna de vivir. Becker és un director que ens té acostumats a tocar-nos la fibra sensible amb una altra manera d’enfocar les relacions humanes, que, com sabem, solen ser complicades, i més quan s’hi barregen els sentiments.

Dejad de quererme està basada en la novel•la Deux jours à tuer, de François d’Epenoux. L’argument: Antoine té 42 anys, és publicista i un home d’èxit. Casat i pare de dos fills, viu en una bonica casa no lluny de París i té una discreta relació amb la guapa Marion. Però veurem que en un sol dia ho engega tot a rodar. Es comporta com un egoista, un boig, té valor... No puc explicar-vos més. Està a les vostres mans descobrir i valorar per què ho fa i preguntar-vos si vosaltres en la seva situació faríeu el mateix.

Dejad de quererme és una opció diferent per fugir una mica de l’allau de cinema comercial de les cartelleres. Us la recomano. Ens parla de les coses boniques, de les ganes de viure, de seguir endavant...

Teresa Riera

TH 34 La Contra

2008-10-05T13:27:00.000-07:00

UN AL•LEGAT CONTRA EL PATRIARCAT

L’últim patriarca
Najat El Hachmi
Barcelona: Editorial Planeta, 2008. 336 p.

L’últim premi Ramon Llull ens ha sorprès a tots, ja que l’obra guanyadora ha estat L’últim patriarca, novel•la escrita per la joves escriptora catalana d’origen amazic Najat El Hachmi. És el primer cop que algú amb un nom tan exòtic ha guanyat un premi tan important, i potser ens sobta més pel fet que durant anys, els autors que no eren d’origen català han optat gairebé sempre pel castellà a l’hora d’escriure. És, per tant, una bona notícia per a les nostres lletres.

Altres països europeus, sobretot en aquells que han tingut un passat colonialista, ja fa temps que compten amb escriptors provinents d’altres cultures que tenen com a llengua literària la del país d’adopció. Són autors que sintetitzen en les seves obres dues realitats culturals diferents, sovint força allunyades. El fruit d’aquest mestissatge cultural, lluny d’implicar un empobriment de les realitats de les quals parteix, són obres més riques pel que fa a les idees i que sovint ens ofereixen punts de vista originals. És potser aquest aspecte el que va fer que el jurat concedís el premi per unanimitat a una escriptora tan jove i amb tan poca experiència.

Najat El Hachmi va néixer a la ciutat de Nador, al Marroc. A vuit anys va venir a viure a Vic, on el seu pare treballava des de feia un temps. Des de ben jove s’interessà per la literatura. Ella mateixa diu que va començar a escriure a dotze anys, però no va ser fins el 2004 que publicà la seva primera obra, Jo també sóc catalana, llibre autobiogràfic on explica tot el seu procés d’adaptació després d’emigrar. Ha treballat en diversos oficis per tirar endavant, i va estudiar filologia àrab. En el moment que li va ser concedit el premi compaginava, com tantes altres dones de la seva edat, la seva feina de mare amb el seu treball de mitjancera cultural i d’escriptora. A més a més col•labora esporàdicament a la premsa escrita, a El 9 Nou de Vic i a La Vanguardia, i també participa en la tertúlia radiofònica del programa de Catalunya Ràdio l’Oracle i porta l’informatiu cultural en llengua amazic del programa Mosaic a Catalunya Cultura.

L’últim patriarca és la història d’un home que emigra del Marroc a Vic. El llibre consta de dues parts. En la primera un curiós narrador explica en tercera persona la història de Mimoun, des que neix fins que es reuneix amb la seva família a Vic. El que és peculiar és la veu narrativa, ja que és la filla que narra la història del seu pare; però ho fa d’una manera distant, amb els recursos propis de la tradició oral, com si expliqués un conte. Aquest estil àgil, amb els elements propis de la novel•la reduïts a la mínima expressió, com en les rondalles, i el tractament irònic del personatge i les situacions, fan digeribles alguns episodis tan durs que d’una altra manera serien difícils de pair. Perquè la pretensió de l’autora no és altra que la de desprestigiar el patriarcat, i per fer-ho tria un home que encarna tots els vicis d’aquesta institució ancestral i que retrata amb una comicitat gairebé esperpèntica. En la segona part ens narra l’arribada de la família i el procés que porta la filla a desafiar l’autoritat paterna. Ara la veu narrativa és en primera persona, perquè és la filla qui explica les seves pròpies vivències, i el relat es fa més proper, més detallat i més cru.

Els referents literaris de Najat El Hachmi són molt diversos, però s’ha parlat molt de la influència de la Mercè Rodoreda, autora que té un pes important per a aquesta jove escriptora i que es nota especialment en la segona part, d’un to més intimista, sobretot en la descripció minuciosa dels petits detalls casolans que formen l’univers femení. Un altre dels molts referents de l’autora és el premi Nobel egipci Naguib Mahfuz, que en un dels seus llibres, Entre dos palaus, també tracta el tema del patriarcat narrant la història d’una família amb un pare dèspota. No és que es deixin sentir les influències en la novel•la d’El Hachmi, però si cito el llibre és perquè em permet comparar-los, ja que tracten el mateix tema en un context cultural molt semblant. La diferència entre ambdós llibres, pel que fa a l’estil, és molt gran. La de Mahfuz és una novel•la clàssica, molt ben construïda, però que excel•leix per la descripció psicològica dels personatges. I és comparant aquestes dues obres que t’adones que l’estil àgil de Najat el Hachmi, tan elogiat, fa que l’obra sigui amena i de fàcil lectura, però li impedeix aprofundir en les situacions i els temes.

En el llibre sovint compara la seva mare amb dos referents literaris catalans: la Mila de Solitud i la Colometa de La plaça del Diamant. Amb aquestes referències vol expressar el fet que el masclisme no és només un problema de la societat marroquina, sinó universal. El que la protagonista desafia i critica és una institució ancestral que ha perdurat gràcies al suport de les dones i que afecta gairebé totes les cultures: el patriarcat.

Assumpta Farré

TH 33 La portada

2008-07-31T10:18:00.000-07:00

TH 33 Monogràfic

2008-07-24T14:32:00.000-07:00

‘El Celler’, un best-seller internacional de Noah Gordon ambientat a Catalunya

Quan el 23 d’octubre vam sentir que Noah Gordon, després de vuit anys sense publicar, feia al Museu del vi de Vilafranca del Penedès la presentació d’un nou llibre, que estava ambientat en terres catalanes, la curiositat lectora ja es posà en marxa per aconseguir el llibre... El record de novel•les com El metge o L’últim jueu feien pensar en una història força documentada plena de detalls del nostre passat. Un best-seller de difusió internacional! Protagonitzat en les nostres terres...!

L’últim llibre de Noah Gordon és això: un best-seller que es llegeix amb facilitat, amb elements d’aventura i de tendresa, adequat per a lectors amb ganes d’evadir-se i passar una bona estona aprenent una mica d’història. Tot i ser força gruixut es fa curt i a un li agradaria encara una mica més...

Ara bé, no espereu una novel•la nacionalista ni reivindicativa de les essències catalanes perquè no la trobareu. En principi crida l’atenció que els protagonistes, i també alguns personatges secundaris, tenen cognoms forans. Són una família gallega que després d’una guerra va rebre les terres com a benefici. I algunes vegades quan parla del país parla d’Espanya i no de Catalunya.

La novel•la se situa històricament a finals del segle XIX, quan Catalunya ja havia patit algunes de les guerres Carlines. Hi veiem com els fills segons de la família havien de cercar un ofici lluny de casa. Com que l’hereu es quedava totes les terres, els altres fills s’havien d’espavilar sovint en el seminari o en l’exèrcit, que és el camí que voldrà triar el nostre protagonista i que suposa l’inici argumental de la història. També hi veiem l’atracció que exerceix la indústria tèxtil, que va fer abandonar les terres a molts pagesos.

El protagonista es veu involucrat en un esdeveniment imprevist i tràgic, que li fa abandonar el país i anar a terres del Llenguadoc. Allà aprendrà l’art de fer un bon vi amb tècniques desconegudes a Catalunya. Al cap d’uns anys pot tornar al seu poble natal, on es fa càrrec de la vinya familiar, perquè el germà gran ha marxat a la fàbrica de la ciutat.

Com totes les obres de Noah Gordon, està ben documentada pel que fa als costums i al context polític. L’autor, igual que en les altres novel•les, realitza un treball d’investigació exhaustiu, en el qual s’assessora amb bons especialistes, i que acostuma a durar tot un any. Un cop feta aquesta recerca, després redacta. Posa cares i noms a aquest fons històric. Tot el procés acostuma a durar uns cinc anys aproximadament.

El que centra l’atenció d’El celler és l’afany del protagonista per millorar la qualitat del vi. Es pot endevinar la passió de l’autor per aquest món, la seva preocupació per anar esbrinant tot el procés i les metodologies per arribar a fer un bon vi.

En els seus llibres endevinem la implicació i l’entusiasme en allò que està explicant, ja siguin avenços mèdics, tècnics o socials. En els arguments de les històries, notem la seva ascendència jueva i també la seva passió per la medicina i la història. Són temes que com podem observar,surten reiteradament en les seves obres.

Una vida entre la medicina i el periodisme dedicada a la bona literatura

Noah Gordon va néixer el novembre de 1926 a Massachusets, en una família d’origen jueu. Va estudiar medicina a Boston durant uns anys, tal com volien els seus pares, però ho va deixar per fer periodisme.

A principis del anys 50 va començar a treballar com a editor i a participar com a reporter en diferents diaris i més endavant va col•laborar en algunes revistes mèdiques.

L’any 1965 va publicar El Rabí, que va tenir un èxit considerable i va ser la primera d’un seguit de novel•les històriques que han agradat a lectors de tot el món. Des d’aquell moment es va dedicar a la literatura.

La seva trajectòria professional ha estat reconeguda per diversos premis als Estats Units i altres països europeus.

A la dècada dels 90 va fer un viatge al nostre país, on viu un dels seus quatre fills. Arran d’aquest viatge, que va anar seguit d’altres, es va interessar pel món del vi.

Bibliografia de Noah Gordon

● EL RABÍ (1965). Edició en català del 1995: El rabí és el primer relat que el va donar a conèixer. Explica la història d’un noi criat en un barri marginal, que esdevé rabí i que es debat entre la tradició i la modernitat. Quan coneix l’amor de la seva vida, la filla d’un pastor protestant, ha d’enfrontar-se a la rigidesa de les normes de la seva comunitat. No és una novel•la d’acció i d’aventura, sinó social i psicològica, situada en l’època actual. Descriu els costums de la comunitat jueva.

● EL COMITÈ DE LA MORT (1969). Edició en català del 1996: El comitè de la mort és la història de tres joves metges, ambiciosos i apassionats, que revisen historials mèdics de pacients difunts per valorar si la mort es podia haver evitat.

● EL DIAMANT DE JERUSALEM (1979). Edició en català del 1995: Narra la història de la recerca d’un valuós diamant relacionat amb el passat del poble jueu. És una història d’aventures i d’amor, en la qual s’entrellacen el passat i el present.

● EL METGE (1986). Edició en català del 1994: Segurament és la millor de les seves obres. És la primera part d’una trilogia sobre la història de la medicina. El metge ens transporta al segle XI. El protagonista, amb el seu afany per millorar els coneixements mèdics, fa un viatge des de Londres fins a Pèrsia, on es farà passar per jueu per estudiar medicina amb Avicena.

● XAMAN (1992). Edició en català del 1994: A mitjans del segle XVIII Rob J. Cole es veu obligat a emigrar des d’Escòcia als Estats Units. Després d’estudiar a Boston, anirà a les noves terres de l’oest i s’instal•larà com a metge rural, on entrarà en contacte amb la cultura dels indis Sauk i amb moviments d’alliberament d’esclaus. Posteriorment el seu fill continuarà amb els estudis i l’ofici de la medicina.

● LA DOCTORA COLE (1996). Edició en català del 2002: Última part de la trilogia. Es situa en els Estats Units dels anys 80. La doctora Cole és una dona moderna i independent, que decideix deixar l’hospital de la ciutat per crear un consultori en una zona rural. El relat posa en evidència la precarietat i els dèficits de la sanitat pública americana.

● L’ÚLTIM JUEU (2000). Edició en català del 2001: Ambientada en l’Espanya del segle XV, narra l’expulsió dels jueus i les seves conseqüències. Yonah Toledano es queda sol quan tota la família marxa del país. Haurà de viure amagant la seva identitat en una Espanya intolerant dominada per la Inquisició.

● SAM I ALTRES CONTES D’ANIMALS (2002). Edició en català del 2002: Recull de contes infantils.

Àngels Vilà-Rius

TH 33 Entrevista

2008-07-24T13:02:00.000-07:00

Sergi Buka, il·lusionista, ha estrenat ‘Umbra’ al TNC: “En la màgia intento buscar-hi la part poètica”

Sergi Arnalot, de nom artístic Sergi Buka, va néixer a Barcelona el 21 d’octubre de 1974. Es defineix com a il·lusionista i diu que treballa sobretot la poesia de les il·lusions òptiques que crea. Va començar fent jocs de mans de molt petit i, ara, als 33 anys, ha estrenat amb un èxit notable ‘Umbra’ al Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle que, diu, “no deixa de ser la meva història des que vaig començar”. L’entrevistem un matí d’abril a la biblioteca, on arriba, com tots els mags, amb una gran maleta plena d’il·lusions i on ens sorprèn amb alguns dels seus trucs. Des de fa tres anys viu a Torrentbò.

Què t’ha portat a viure a Arenys de Munt?
Després de viure tota la meva vida a Barcelona –excepte quan he viatjat i dos anys d’estada a Molins de Rei–, tenia ganes d’anar a viure en algun poble, buscant tranquil·litat. A més, ja tenia alguns vincles amb el Maresme, perquè hi conec força gent: havia treballat amb els Comediants i també tinc molta relació amb gent de l’espectacle que viu en aquesta zona; i vaig anar a parar a Torrentbò, ara ja fa tres anys.

Tu vas començar a fer màgia als 14 anys. I el dia 5 d’abril vas estrenar ‘Umbra’ al TNC. Quines han estat les fites més importants d’aquests 19 anys?
De fet vaig començar abans dels 14 anys. La meva afició a la màgia ve d’un dia, quan tenia set o vuit anys, que vaig veure per casualitat a la televisió un mag que feia canviar unes cartes de color. Allò em va impactar i vaig començar a intentar fer aquell truc. També hi havia el meu tiet Jordi, que em feia jocs de mans. I per Reis solia demanar jocs de màgia. M’agradava molt. Fins que un dia, tenia 10 o 11 anys, vaig descobrir una botiga d’il·lusionisme i me’n vaig fer client habitual. Hi solia anar un cop al mes amb la mare, i hi comprava sobretot llibres.

Però de molt jove ja vas ser membre de la Societat Espanyola d’Il·lusionisme. Sí; en aquella botiga em van dir que hi havia una societat on es reunien els mags. L’edat per entrar-hi eren 18 anys, i jo llavors en tenia 13, però tot i això hi vaig anar, sense èxit. Un any després hi vaig tornar, i em van tornar a dir el mateix, que fins als 18, res, però, com que ja era allà, em van dir que els fes alguns jocs de mans. Vaig treure la meva motxilleta màgica i els vaig fer uns quants efectes. Els va agradar i van dir que parlarien amb la junta, a veure si es podia fer una excepció..., i amb 14 anys vaig ingressar a la Societat Espanyola d’Il·lusionisme, que ara la seva representació a Catalunya és l’ACAI, l’Associació Catalana d’Il·lusionisme. I així va començar tot.

I la primera actuació? Va ser al cafè Llantiol de Barcelona. Devia tenir uns 15 o 16 anys. A la SEI vaig conèixer un il·lusionista, en Gabi, que hi treballava, i em va dir que buscaven mags. El Llantiol tenia dues sales, una al carrer Riereta i una altra al Poble Espanyol, on feien petites actuacions. Se’ns va proposar a una colla d’il·lusionistes anar-hi el diumenge a la tarda, però de manera molt informal i voluntària, per anar agafant taules. I és on vaig actuar per primer cop davant de públic.

Per tant, als 15 anys debutes al Llantiol. Des de llavors fins arribar ara al TNC, què destacaries de la teva carrera?
Jo destacaria sobretot la feina amb Comediants, el 2001, quan vam fer Bocatto di Cardinale. Va ser una oportunitat que em va ajudar molt: els il·lusionistes fem una feina molt solitària, perquè juguem amb el secretisme i fins que no tenim un efecte preparat i presentable estem moltes hores tancats sols, assajant. I sovint estem pendents de l’efecte, el moviment, la manera d’executar, però oblidem o deixem de banda altres coses que són molt importants en les arts escèniques com la presentació o la posada en escena. Treballar amb Comediants em va ajudar molt a tenir en compte aquestes coses.

Una altra fita deu ser el creuer pel Volga, oi? Com va ser que anessis a Rússia? Jo de fet vaig estudiar uns anys arquitectura, i tenia el dubte de si acabar la carrera o llançar-me a fer el que de veritat m’agradava, que era l’il·lusionisme. Vaig acabar almenys delineació, pensant que sempre hi podia tornar, i llavors vaig intentar viure de la màgia: buscant llocs on actuar, vaig rebre una publicitat que anunciava un creuer pel Volga, i vaig pensar que potser hi feien espectacles. Hi vaig trucar i al cap de quatre dies ja tenia el visat, el passaport, i tot a punt per embarcar-m’hi, perquè precisament estaven buscant un il·lusionista que actués a les nits. Hi vaig estar quatre mesos: era un creuer que cada deu dies anava de Moscou a Sant Petersburg. S’aturava quatre dies i llavors tornava, deu dies més al vaixell.

D’allà et ve el nom artístic, oi? Sí, allà la tripulació em deia buka. I jo no sabia per què. Però uns anys després, treballant a París amb una parella d’artistes, ell d’Ucraïna i ella de Rússia, em van dir que buka volia dir “àgil amb les mans”. I vaig pensar que podia ser un bon nom artístic. Potser ara no ho faria, però quan comences et bases molt en el que t’expliquen, i hi ha molta tradició que els il·lusionistes tinguin un nom artístic. Per exemple, hi havia el Li Chang, que no era pas xinès sinó de Badalona, i actuava vestit de xinès, amb quimonos que es feia portar... Sempre hi ha hagut aquesta tradició, i per això vaig decidir fer-me dir Buka. Ara no ho trobo tan important. És com el fet d’actuar amb frac. Ara ja no té tanta vigència, crec que un mag avui dia ha de sortir més actual. Però quan vaig començar em van dir que el primer que havia de fer era tenir un bon frac per actuar. Després t’adones que no cal, tot i que el frac i el barret de copa s’han quedat com a vestimenta de mag.

D’on ve, aquesta tradició? De Robert-Houdin, un mag que el 1830 va portar la màgia als teatres. Ell era rellotger, i va muntar a París un teatre de màgia. També va ser inventor de molts dels efectes que encara avui dia es fan, i de molts autòmats, precisament perquè venia de l’ofici de rellotger. Ell va portar la màgia a l’espai teatral, perquè en aquella època els mags actuaven a tavernes i a fires, com els faquirs i joglars, però ell va muntar un espectacle per a un teatre i en aquella època la muda de gala era el frac, i per això va quedar.

Continuem amb la teva trajectòria. Què més destacaries? És destacable la creació de Quimera, un espectacle que m’ha aportat moltes satisfaccions, uns quants premis, i que crec que és el que ha marcat molt el que jo faig.

Com defineixes el que fas? Jo em defineixo com a il·lusionista. En els efectes que faig intento buscar-hi la part poètica, la part maca de la meva feina. Treballo molt l’efecte visual, les ombres xineses, les projeccions de vídeo, intentant combinar la realitat amb la ficció; m’agraden molt les il·lusions òptiques, i treballar amb la llum i amb la imatge. Això comporta fer màgia d’escena, més que màgia de prop, amb cartes, daus, cordes... La majoria de mags comencem amb màgia de prop; en canvi, l’escenari comporta més complexitat: hi ha llums, guió, decorat, escenografia, hi entren molts més elements.

Què significa per tu estrenar al TNC? Significa una oportunitat, no només per mi sinó per la màgia. Feia anys que jo volia portar la màgia al teatre, com a disciplina. Volia fer un muntatge per un circuit on s’hi veu molt poca màgia, i que no es presentés només com a espectacle sinó com a obra artística. Quan se’ns va presentar l’oportunitat, vam presentar el projecte al TNC, ens vam reunir amb el Sergi Belbel [director artístic], i va dir que era una proposta maca perquè no s’havia fet mai res d’il·lusionisme, i tal com ho enfocàvem encaixava en l’espai del Nacional Petit.

Ho vas fer tot tu sol? Un projecte així no el pots fer sol: jo tinc amistat amb en Jordi Kai Puig; li vaig demanar que m’ajudés i es va afegir a l’equip. Hi participa com a productor. Vam parlar també amb en Ramon Simó, que és el director, proposat per en Kai. La música sí que tenia clar que volia que la fes en Pep Pascual, perquè treballa molt amb joguines i fa una música molt especial per crear un ambient màgic. Volíem crear un espectacle visual, que es pogués entendre a tot arreu.

Com definiries ‘Umbra’? És un conte on hi ha uns personatges amb un fil conductor... l’origen és en un llibre de Paul Auster [Mr. Vertigo] on el personatge diu que el dia més meravellós de la seva vida va ser quan va aprendre a volar. A nosaltres se’ns va ocórrer que el dia més meravellós d’en Sergi Buka va ser quan va aprendre a desaparèixer, però té dificultats per tornar. I a partir d’aquesta idea vam muntar la història, que no deixa de ser la meva història des que vaig començar. En aquest espectacle hi faig la màgia que al llarg dels anys he anat fent, combinat amb números creats per aquesta ocasió. És un espectacle bàsicament visual on el públic veu aquest conte: una lluita entre jo i el meu representant, que es diu Lavache, que està fart de mi perquè no em presento a les actuacions perquè desaparec i no sé tornar. Aleshores mira d’aprendre el que faig per substituir-me als escenaris. Al final, però, ningú no sap qui és qui... hi ha tres personatges: el senyor Lavache, jo i el Senyor Gris, un personatge misteriós que surt sempre tapat; amb tot això fem molts efectes òptics per descol·locar el públic, per jugar amb la il·lusió i presentar els efectes d’una manera poètica. Intento buscar la part més fràgil, sensible, de la representació, intento emocionar amb l’efecte: no fer un joc per fer un joc, perquè sí, sinó buscar aquell miniconte que hi ha en un efecte.

És un espectacle infantil? No, és per a tots els públics. Els nens es fixaran en uns detalls que als adults els passaran desapercebuts, i els adults es fixaran més en la història o en altres efectes. Per exemple, hi ha un número on convertim gotes d’aigua en monedes i les monedes en peixos. I els nens, en canvi, surten més impressionats amb el número final, perquè fem desaparèixer una espectadora, i es pregunten què ha passat, on ha anat a parar, tot i que després ja se la troben a fora, quan surten...

Però aquesta espectadora és del vostre equip? O bé està advertida? No, no, ella no sap que desapareixerà al final de l’espectacle...

Actuar al TNC ha estat la fita més important de la teva carrera? Home, és una sala veritablement important, i sents que se’t reconeix la feina que estàs fent, això omple, però sobretot estic content perquè hem portat un espectacle de màgia a un espai teatral, i m’agrada pensar que això és obrir una porta a futures representacions d’il·lusionisme a les grans sales de teatre.

Què faràs després del TNC? Umbra es mourà per Catalunya, però alhora estic treballant en un projecte que em fa molta il·lusió, que és una pel·lícula: fa cosa d’un any es va posar en contacte amb mi en David Blanco, un director de cinema gallec, jove, que ha fet curtmetratges i també un llargmetratge per TVE, per La 2, sobre indigents, i em va demanar si volia col·laborar amb ell en una pel·lícula en la qual les ombres són una mica el protagonista del film.

És una pel·lícula de ficció? És cinema social, reivindicatiu; una història d’amistat de dos indigents, un dels quals té l’habilitat de jugar amb ombres i llums, i jo he de fer les ombres. Hi doblo les mans d’un dels personatges i sóc l’assessor sobre tot el que fa referència a les ombres xineses. També he de muntar els quatre espectacles d’ombres que apareixen a la pel·lícula.

Ja has dit que els il·lusionistes sou autodidactes, però digues quins són els teus principals referents. He après molt de molts mags, més que no pas d’unes poques persones. Hi ha molta gent molt bona i m’he fixat en molts d’ells; no em considero deixeble de ningú. Els meus referents són més històrics: Horace Goldin, que a l’any 33 ja feia alguna cosa semblant al que jo ara faig amb Quimera, aquest efecte d’entrar i sortir de la pantalla de cinema. Un altre referent és Georges Méliès, que presentava els seus espectacles en teatres i pretenia fer muntatges fantàstics.

Georges Méliès és un dels precursors del cinema... Sí, perquè la màgia i el cinema sempre han tingut molta relació. Jo vaig molt sovint al museu del cinema de Girona. Allà s’hi pot estudiar la història de la fascinació de l’ésser humà per les imatges en moviment. Hi he anat molt per investigar sobre el meu treball en ombres xineses.

L’èxit dels il·lusionistes es deu al fet que els espectadors som uns ingenus i ens ho creiem tot? Nosaltres ens valem del fet que, com que el públic no sap com va allò que fem, de seguida agrada. Però jo els jocs de mans els presento com una història, vull que el públic s’ho passi bé. Busco crear una atmosfera màgica i que el públic es deixi portar... Amb la meva actuació procuro que el públic es relaxi, es deixi dur i jugui, perquè de fet és un joc; que disfruti i se sorprengui. Intento treure aquell nen que hi ha dintre de tots.

Com t’hi sents, a Arenys de Munt, i com valores la vida cultural del poble? M’hi sento molt bé. Però pel fet de viure a Torrentbò i per la meva feina no estic gaire per aquí, no estic tant en contacte amb el poble com m’agradaria.

Pere Franch
Fotos: Sergi Buka i Eulàlia Colomer

TH 33 Llibres

2008-07-24T12:54:00.000-07:00

DESCOBRIR UN POLICIA: EL COMISSARI ADAMSBERG

El hombre de los círculos azules Bajo los vientos de Neptuno La tercera virgen
Fred Vargas
Madrid: Siruela, 2004, 2006 i 2008. 256 p., 496 p. i 394 p.

Un dels meus plaers com a lector és descobrir personatges nous, personatges que vas retrobant en noves històries i amb qui de tant en tant vols tenir una “sentada”, com amb un vell amic amb qui no vols perdre el contacte, encara que sigui per explicar-vos allò que us heu dit altres vegades.

Això –descobrir un nou personatge– m’acaba de passar amb un comissari que no coneixia. Després del Wallander de Mankell i del Montalbano de Camilleri, no havia trobat cap policia que m’enganxés com Jean-Baptiste Adamsberg, comissari de la Brigada Criminal francesa, fruit de la imaginació de l’escriptora francesa Fred (Fredérique) Vargas.

D’entrada, jo el situaria entre els dos policies que he esmentat: no tan introvertit com el suec, però menys expansiu que el sicilià; això sí, amb la característica comuna amb ells que va molt a la seva. Adamsberg –a qui jo faria la mateixa edat dels altres dos: quaranta-i-pocs–no sap estar-se assegut reflexionant, ha de passejar-se perquè les intuïcions li arribin, intuïcions que sovint són incomprensibles per als seus col·laboradors –alguns d’ells, secundaris de qualitat–, però encertades gairebé sempre, és clar! Quant als col·laboradors, a més de policies (Danglard, el policia culte i alcohòlic alhora, la tinent Retancourt, de 110 quilos i una gran intel·ligència,...), a les tres històries que he llegit fins ara també en té de molt valuosos fora de la brigada, com ara Josette, l’àvia hacker (pirata informàtic) de Bajo los vientos de Neptuno.

Si no vaig errat, El hombre de los círculos azules és el que comença la sèrie –n’hi ha més!. Poden llegir-se sense seguir l’ordre, però us recomano que comenceu pel començament.

Vicenç Lloret

Escola de Rebel·lia
Salvador Seguí
Lleida: Edicions el Jonc, 2007. 124 p.

El llibre té un pròleg d’Emili Cortavitarte, historiador i sindicalista de la Confederació General del Treball, CGT; una petita novel·la autobiogràfica de l’autor que ajuda a entendre les condicions de vida de l’època i la mentalitat d’un moviment obrer anarcosindicalista, sotmès a unes duríssimes condicions d’explotació laboral; tres discursos de Salvador Seguí, que defineixen la seva línia ideològica; i una entrevista on se li pregunta per la tàctica de la CNT i on es vol fer una aproximació al lluitador obrer.

Seguí (1887-1923), conegut amb el sobrenom del “Noi del Sucre”, s’incorpora des del 1910, data de la constitució de la CNT, a les tasques organitzatives i de propaganda, i esdevé un dels seus dirigents amb més capacitat d’anàlisi política i d’elaboració teòrica.

El 1916 és nomenat secretari general de la CNT, té un paper cabdal en la vaga de la Canadenca (Riegos y Fuerzas del Ebro) el febrer i el març de 1919, amb 15.000 sindicalistes detinguts i el triomf de les reivindicacions obreres. Durant el període del pistolerisme de la patronal (1917-1923) fou empresonat i el 1920 patí un primer atemptat.

Tingué amistat personal i política amb F. Macià, J. Casanovas, Ll. Companys i F. Lairet; amb els dos darrers sembla que hi havia el projecte de formar el Partit Socialista Català unint les forces del catalanisme d’esquerres amb els elements més moderats de l’anarcosindicalisme, per aconseguir un socialisme d’arrel catalana i base obrera. Seguí donà molta importància a la política de les aliances estratègiques, perquè era refractari a les simplificacions doctrinàries. Així, es pot situar en la línia d’un possibilisme llibertari, en la necessitat de la formació teòrica dels militants obrers i en el concepte d’antipolítica burgesa, però amb la necessitat d’intervenció en la lluita política.

L’assassinat de Lairet, el 1920, i Seguí, tres anys més tard, per pistolers a sou de la patronal, impossibilità l’assentament d’una alternativa política que defensés el doble alliberament nacional i de classe del poble català. Si les bales no haguessin segat les seves vides potser la història del nostre poble hauria anat per altres camins.

Agustí Barrera

El meu ofici
Josep M. Espinàs
Barcelona: La Campana, 2008. 163 p.

Josep M. Espinàs és autor de novel·les, narracions, viatges a peu, obres de teatre, manuals d’educació cívica, articles... i fins i tot de la lletra de l’himne del Barça. Sens dubte, és un gran comunicador!

En aquesta ocasió ens delecta amb un recull d’observacions i petites reflexions sobre el seu ofici. Ofici que porta exercint –professionalment– des de fa més de cinc dècades.

Aquest llibre forma part dels anomenats autoretrats, ja que parlar del seu treball –inevitablement– és parlar de sa vida.

Fa referència, per exemple, a la seva màquina d’escriure Olivetti i com els fabricants de les cintes, d’una discreta manera, li recorden que les coses s’acaben. Potser per aquesta raó, amb l’humor i la ironia que el caracteritzen, es permet el luxe d’incorporar-nos un apunt del que podria ser la seva futura necrològica.

Una manera senzilla d’explicar com són els llibres d’en Josep M. Espinàs és llegint el capítol titulat “Lectura”, que diu així: «Els llibres, com les persones, convé que tinguin un caminar lleuger. [...] Lleuger no vol dir frívol, ni insignificant. [...] La meva tendència, no puc fer-hi res, és favorable a llegir sense haver d’ensopegar gaire sovint. Ja hi ha prou pedres als camins».

Com a lectora només em queda agrair-li aquesta tendència, que fa que els seus llibres em captivin i em corprenguin.

Joana Tafalla

Trilogía de la noche
Eli Wiesel
Barcelona: El Aleph, 2008. 341 p.

El Aleph Editores recupera en un sol volum tres dels relats més destacats del Premi Nobel de la Pau Eli Wiesel (Sighet, Romania, 1928). Supervivent d’Auschwitz i Buchenwald, on va perdre el pare, la mare i la germana, terrible experiència que ocupa el primer dels relats, La noche, el seu compromís posterior amb la causa sionista i les seves opinions respecte al món àrab l’han convertit en un personatge polèmic, objecte de nombroses crítiques (especialment criticat fou el seu comportament davant de la matança de Sabra i Shatila de l’any 1982, en què sota el comandament de Sharon van ser assassinats 4.000 palestins).

Trilogía de la noche està formada pels relats La noche, El alba i El día, i és un colpidor testimoni de primera mà sobre la barbàrie dels camps de concentració. Els relats se situen en els camps de concentració i extermini alemanys, a la Palestina de mitjans dels quaranta, poc abans de la creació de l’Estat d’Israel, i a Nova York. Tots tres relats plantegen les vicissituds d’un mateix personatge, i la marca indeleble que la seva estada als camps d’extermini ha deixat en la seva concepció de la vida, en les seves creences religioses i en la seva actuació vital.

El primer dels relats, La noche, cal significar-lo com un dels millor exponents d’allò que es va anomenar literatura de l’Holocaust (Améry, Levi, Semprún, Kertész). El alba relata les hores prèvies a un ajusticiament, en un context on l’antiga víctima dels camps és ara el botxí que executa un militar britànic en el context de la lluita pel reconeixement de l’Estat d’Israel. Finalment, El dia ens ofereix el relat del greu accident que pateix el personatge, alhora que ens mostra els seus passos vitals, que l’han portat als EUA, i la impossibilitat de fugir del record de l’experiència patida. Trilogía de la noche constitueix un document essencial d’un segle XX que va agermanar com mai abans la civilització i la barbàrie.

Óscar Carreño

Un pensament de sal, un pessic de pebre
Dietari obert 1990 - 1991
Montserrat Roig
Barcelona: Ed. 62, 1992, 470 p.

Recull pòstum de les últimes col·laboracions periodístiques de Montserrat Roig que van ser publicades diàriament entre el 1990 i el 1991 en el diari Avui. Nestor Luján, Josep M. Flotats, Salvador Espriu o Mercè Rodoreda (de la qual aquest any celebrem el centenari del seu naixement) són una petita part dels personatges que veiem des dels ulls de la periodista i escriptora.

D’una manera que Josep M. Castellet defineix en el pròleg com “desimbolta, irònica, sarcàstica, si cal fins i tot burleta, sorneguera i, en molts casos, plena d’humor”, tracta temes que són d’actualitat tant en el moment que van ser publicats com a dia d’avui, quinze anys després, i per això recomanem des d’aquí la seva lectura. Relats curts, fàcils de llegir i intemporals que cal assaborir a poc a poc i sense presses.

Les seves reflexions inicien un recorregut per l’espai nacional, internacional i social de finals del segle passat. Una dona compromesa amb el seu temps, revolucionària socialista, que mostra un món real i canviant que es mou per confins de justícia i injustícia, de solidaritat, de feminisme, de reflexions literàries. Portadora d’un discurs crític sobre el poder amb paraules que nosaltres no gosaríem utilitzar ni esmentar (“la patuleia de xoriços que s’han enriquit amb la guerra són gent que van per feina”) i que ella tracta amb total naturalitat.

Pilar Simoni

La força de la gravetat
Francesc Serés
Barcelona: Quaderns Crema, 2006. 250 p.

Aquest recull d’històries recorre tot Catalunya, de nord a sud i d’est a oest, tot presentant personatges i situacions molt diverses d’èpoques també diferents, des de les colònies industrials fins ara. Els seus protagonistes són persones d’ambients socials i d’ocupacions molt diversos: caçadors de llamps, piròmans, metges, remeieres, esportistes aficionats, treballadors de fàbrica...

Francesc Serés ens presenta aquesta mena de retrat de Catalunya a través de persones que hi viuen amb un llenguatge polit i proper alhora, amb un estil senzill –molt treballat, per tant– que acosta les històries i els seus personatges –cada història i cada personatge– al lector, que se sent immers en cada un dels relats, que sovint, tot i el seu realisme, es troben al llindar de l’irreal.

Vicenç Lloret

El conte número tretze
Diane Setterfield
Barcelona: Empúries, 2007. 398 p.

El conte número tretze és la primera novel·la de l’escriptora anglesa Diane Setterfield. Sorprèn, d’entrada, la maduresa literària de l’obra, deguda segurament a l’edat de l’escriptora, el temps que ha esmerçat a escriure-la (cinc anys) i a la seva formació filològica.

La trama argumental del llibre se centra al voltant de la vida d’una escriptora famosa, Vida Winter, de passat enigmàtic. Hi ha, però, dues històries que s’entrellacen, ja que el relat està escrit en primera persona per la Margaret Lea, biògrafa que contracta l’escriptora, i que ens narrarà tot el procés que la porta a descobrir la vida d’aquesta dona fascinant i complexa, però també la seva pròpia trajectòria vital.

Des de bon principi em vaig sentir seduïda per la novel·la, i no era només perquè m’hagués quedat enganxada en les seves xarxes d’intriga, sinó també perquè l’estil elaborat de l’autora, ple d’imatges evocadores, era capaç de recrear els ambients i descriure els estats d’ànim amb tant d’encert i sensibilitat que em sentia transportada i submergida dins el món creat per la seva ploma.

Tot el llibre és un homenatge a les novel·les de misteri del segle XIX (La dama de blanc, Cims borrascosos...) i especialment a Jane Eyre, de Charlote Brontë. És com si hagués agafat diferents elements d’aquests llibres (personatges, paisatges, ambients, situacions...) i hagués confegit amb ells un nou relat original i propi. Però si el tema principal de les Brontë és l’amor entre un home i una dona, Setterfield ens parla de dos tipus d’amor diferent: el lligam entre els germans bessons i la devoció cap als llibres.

Assumpta Farré

Claus y Lucas / Trilogia de Claus i Lucas
Agota Kristof
Barcelona: El Aleph, 2007. 444 p. / La Magrana, 2007. 477 p.

Tot i tractar-se d’un llibre aparegut durant el passat 2007, crec que val molt la pena recuperar Claus y Lucas d’Agota Kristof (Csikvand, Hongria, 1935) per recomanar-lo amb vehemència. L’agosarat lector que s’apropi a les seves planes no gaudirà d’un retrat de família alegre que passa els diumenges, tupper en mà, en bucòlics espais silvestres, perquè les relacions familiars que trobarà al llibre són relacions marcades per la mateixa violència que caracteritza el temps històric en què s’ubica la història (Segona Guerra Mundial i la implantació del règim soviètic a l’Hongria de la postguerra).

La història que se’ns explica és la de dos bessons que davant de la situació límit que causa la guerra són deixats per la seva mare a la cura d’una àvia que fins aleshores restava en el desconeixement dels petits i que aviat odiaran amb la visceralitat amb què només poden odiar els nens. I això, perquè l’àvia en qüestió, que gaudeix entre el veïnat del sobrenom de la bruixa, es guanyarà amb escreix l’odi dels néts. Claus y Lucas recull tres novel·les: El gran cuaderno, La prueba i La tercera mentira, que ja foren editades (Seix Barral i La Magrana) de manera individual i que ara s’apleguen en sengles edicions aparegudes alhora en castellà i en català.

Com si d’una cruel faula infantil es tractés, Kristof crea, a través de la relació dels dos bessons amb l’espai que els envolta i amb la seva posterior separació, una metàfora de l’Europa dividida primer per la Segona Guerra Mundial i després pel Teló d’acer. Obra calidoscòpica on els diferents personatges ens ofereixen visions contraposades d’allò narrat, Claus y Lucas destaca per la prosa concisa i directa que provoca en el lector l’efecte d’un uppercut. Un llibre imprescindible que ens ensenya que la literatura és una eficaç eina a l’hora de mostrar-nos les situacions límits a les quals ens aboca l’estupidesa de l’ésser humà.

Óscar Carreño

El matí amb Raimon Panikkar
Antoni Bassas
Barcelona: Proa, 2008. 262 p.

Raimon Panikkar (Barcelona, 1918) és una d’aquestes persones que difícilment deixa indiferent. Després d’algunes reticències, s’ha animat (empès per n’Antoni Bassas) a publicar les converses que –un cop cada mes– manté amb el periodista via ràdio. De fa anys, Panikkar viu retirat a Tavertet (Osona). Allà troba la soledat –que no solitud– per a exercir la seva saviesa. Vet ací: cercar aquella prudència (phronesi) que intenta harmonitzar la dimensió interna i externa de tota vida humana.

En aquest sentit, el seu periple vital és ja prou revelador. Empeltat de pare indi i mare catalana, la seva formació relliga (com ningú a casa nostra) Orient i Occident. De fet, testimonia i construeix un autèntic pont intercultural. Sens dubte, aquest tret encara esperona més la lectura.

Panikkar, home exigent amb les paraules, obliga a llegir amb un llapis a la mà. No és amant de la superficialitat. Ans al contrari, al llarg del llibre denuncia amb vehemència l’epidèmia que ens envolta: la sobreacceleració del temps. Una perversió que ens porta a deshumanitzar-nos, car sense un temps humanitzat no hi ha repòs, sense repòs no avé la meditació i sense meditar no arriba la profunditat. D’ordinari, tota una filosofia.

Josep Lluís Rodríguez i Bosch

La mort i la pluja Guillem Frontera
Barcelona: Proa, 2007. 233 p.

La mort i la pluja és un recull de contes –històries autobiogràfiques?– que l’autor situa a la Mallorca de la seva infància, encara no envaïda pel turisme, en un poble d’interior que no figura als mapes, Alanària –l’Ariany on va néixer l’autor? –, molt rural encara, i que se centra, sobretot, en persones de la seva família, per la qual cosa les narracions s’enllacen entre elles.

Guillem Frontera, recordant la seva infantesa, ens presenta un món que ja no existeix, amb uns personatges amb molta força, entranyables la majoria d’ells, gairebé increïbles, mítics, com acostumen a ser mítics els records que ens vénen de la infància. I tot amb un llenguatge treballat, amb una suau ironia amable moltes vegades, amb un estil mesurat, poètic gairebé, efecte al qual hi ajuda l’ús de girs i de mots mallorquins, que ens permeten endinsar-nos encara més al món personal de l’autor.

Vicenç Lloret

TH 33 Música

2008-07-24T12:28:00.000-07:00

PARIS MOON
Blackmore’s Night
Minstrel Hall Music, 2007

Blackmore’s Night és un grup potser no gaire conegut però d’una qualitat molt remarcable. Els seus membres principals són Ritchie Blackmore i Candice Night, que, a més de ser companys en l’àmbit musical, també ho són en el sentimental. Blackmore va ser un dels fundadors de Deep Purple i és el compositor de cançons tan cèlebres com Smoke on the Water o Soldier of Fortune. Després, però, va deixar aquest grup i va iniciar nous projectes amb Rainbow i posteriorment amb Blackmore’s Night, que es va donar a conèixer el 1997 amb el magnífic Shadow of the Moon.

Blackmore’s Night s’inspira en la música medieval i renaixentista i ens ofereix temes de creació pròpia amb aquestes influències, però amb un so totalment modern, i algunes cançons i melodies tradicionals adaptades. També té cançons de temàtica no relacionada amb temps antics i algunes versions de cançons relativament actuals. Blackmore afirma que el que realment li agrada fer és el que fa ara amb aquest grup i no el que feia amb Deep Purple, grup del qual es va cansar i per això en va marxar. Cal reconèixer que no només és un excel·lent compositor sinó també un virtuós de la guitarra. De la mateixa manera, Candice destaca com a cantant i lletrista del grup.

Paris Moon inclou un DVD i un CD amb el concert que Blackmore’s Night va fer a l’Olympia de París l’any 2006. Hi trobem cançons populars del grup com Under A Violet Moon, Renaissance Faire, Loreley o The Village Lanterne i algunes versions (cal destacar la de Diamonds & Rust, de Joan Baez).

Aquest concert difereix dels que el grup fa normalment perquè no va tenir lloc en el pati d’un castell, com tenen per costum. Si volem veure un dels seus concerts en aquest tipus d’escenari, podem mirar el que inclou l’anterior DVD del grup, Castles & Dreams, difícilment superable.

Joan Lloret

MUSIC OF THE SPHERES
Mike Oldfield
Universal Classics and Jazz / Mercury Records, 2008

El nom de Mike Oldfield acostuma a anar inevitablement associat a la música de Tubular Bells, especialment el tema principal, que es va utilitzar a L’Exorcista (caldria fer l’aclariment que no va ser composta expressament per a aquesta pel·lícula, com molts creuen). Si bé és cert que Oldfield ha utilitzat aquesta idea musical en uns quants dels seus àlbums, també és veritat que la seva música no es limita aquí, ni molt menys. És l’autor de discos excepcionals, com ara Hergest Ridge, Ommadawn, Incantations, The Songs of Distant Earth o Voyager, entre molts altres. Escoltant-los, podem tenir la sensació que Oldfield té un do molt evident de comunicar amb la música allò que no es pot expressar amb paraules.

Per a aquest nou treball, que l’autor ha descrit com una interpretació de l’antiga teoria de la “música de les esferes”, Oldfield ha comptat amb la col·laboració de Karl Jenkins, autor de la sèrie d’àlbums que porten el nom d’Adiemus (molt recomanables, també). Jenkins s’ha encarregat de l’orquestració, ha dirigit l’orquestra i ha produït el disc juntament amb Oldfield. L’àlbum també compta amb la col·laboració de la cantant neozelandesa Hayley Westenra (a la cançó On My Heart) i el pianista xinès Lang Lang.

Music of the Spheres té un so definitivament clàssic (en contrast, per exemple, amb l’últim treball d’Oldfield, Light & Shade, que és més aviat electrònic), però l’empremta del músic hi és ben present. Alguns fragments fins i tot poden recordar la melodia de Tubular Bells, però, tot i així, és un disc molt original dins l’obra d’Oldfield, que al llarg de la seva trajectòria ha experimentat amb tipus de música molt diversos. O, per dir-ho d’una altra manera, ha tocat moltes esferes dins el món de la música.

Joan Lloret

TH33 Cinema

2008-07-24T12:13:00.001-07:00

LA SOLEDAD
Director: Jaime Rosales. Intèrprets: Sonia Almarcha, Petra Martínez, Miriam Correa, Nuria Mencía.
Espanya, 2007. 128 min.

Poques vegades ens trobem davant una pel·lícula espanyola realment excepcional. La soledad, film guanyador dels darrers premis Goya a la millor pel·lícula i al millor director, és sens dubte una obra que està per sobre del que estem acostumats a veure a les nostres pantalles.

Dues dones: Adela, una mare jove i separada que s’instal·la a Madrid amb el seu nadó buscant una sortida a la seva monòtona vida en un petit poble de Lleó; i Antònia, una senyora gran, que treballa en un supermercat, té tres filles i porta una vida tranquil·la amb Manolo, el seu nòvio. Dues dones, i el seu entorn quotidià, el dia a dia, i quasi el minut a minut. Al cinema espanyol recent hi ha altres pel·lícules que han explorat amb èxit, crec jo, la contemplació de la quotidianitat, l’observació pausada dels esdeveniments ordinaris: En la ciudad de Silvia, de José Luis Guerín, o Ficció, de Cesc Gay, en són dos exemples. Curiosament, en els tres casos esmentats es tracta de films de directors catalans.

Rosales (Barcelona, 1970), però, no es conforma amb aquesta observació, que fa sens dubte de forma magistral, sinó que ens situa de ple en la tragèdia, la tragèdia que envolta les nostres vides i que es pot fer present en qualsevol moment. És una tragèdia contemporània, real i propera: el càncer, el terrorisme o la bogeria immobiliària, amb un rerefons d’incomunicació i soledat. Construeix un retrat sincer i dolorós de la fredor que impera a les nostres relacions, i indaga al mateix temps de manera profunda sobre la soledat més inevitable: la soledat existencial davant del fet de la mort.

Rosales utilitza una tècnica nova molt interessant, la “polivisió”: divideix la pantalla en dues meitats i ofereix la possibilitat d’observar l’escena des de dos punts de vista. La pel·lícula no té banda sonora i la càmera es manté quieta. Aquestes característiques atorguen al film un llenguatge peculiar que sorprèn des dels primers fotogrames, provocant una sensació de molta proximitat amb l’acció.

La Soledad és una pel·lícula dura, difícil, que ens acosta a una realitat indiscutible: la pròpia fragilitat. La teniu a la biblioteca.

Rosa Pastrana

NO ES PAÍS PARA VIEJOS
Direcció: Ethan i Joel Cohen. Intèrprets: Tommy Lee Jones, Javier Bardem, Josh Brolin.
Estats Units, 2007. 122 min.

Basada en l’adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy No es país per a vells, de prosa dura i afilada. L’autor de La carretera ha estat guanyador de l’últim Pulitzer, i les seves novel·les són un desolador retrat d’una Amèrica violenta. Altres novel·les seves han estat adaptades a la gran pantalla: Tots aquells cavalls, el 2000, La carretera s’estrenarà aquest 2008, i també ha passat a la pantalla Meridiano de sangre, prevista per a l’any vinent.

En les seves declaracions, els germans Ethan i Joel Cohen han dit que “és la pel·lícula nostra que més s’assembla als gèneres d’acció”. Els Cohen ha realitzat suculents retrats del seu país: Sangre fácil, el 1984; Mort entre les flors, el 1990; Fargo, el 1996, per cert una de les meves preferides; El gran Lebowski, el 1998 i O Brother, el 2000, entre d’altres.

Podríem definir el fantàstic Bardem com l’assassí de la bombona, fred, implacable amb els seus mètodes carnissers. És el dotzè llargmetratge dels Cohen, això sí, és la primera vegada que versionen directament un llibre. Aquelles persones a qui no us agradi l’humor negre, la violència seca, els paisatges desèrtics, la suspensió del temps i les atmosferes tràgiques, absteniu-vos. A mi em va agradar molt, i penso que val la pena veure la pel·lícula encara que sigui només per la interpretació tan peculiar de Javier Bardem en el paper de silenciós i empedreït assassí, per la qual va guanyar l’Oscar al millor actor secundari –i no oblidem que ja havia guanyar el Globus d’Or. Anar-hi o no és decisió vostra.

Teresa Riera

TH 33 La Contra

2008-07-24T12:07:00.000-07:00

HISTÒRIES I LLEGENDES DELS NOSTRES AVIS

Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (1)
Daniel Rangil
Calella: Daniel Rangil, 2008

El passat 11 d’abril va tenir lloc a can Borrell la presentació del llibre d’en Daniel Rangil Històries i llegendes de l’any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (1). Com el mateix títol indica, el llibre és una recopilació d’històries i llegendes antigues obtingudes de diferents testimonis orals vinculats al Montnegre. El dia de la presentació hi va participar un dels entrevistats, Antoni Soler, conegut a Arenys de Munt amb el nom de Pitxón, un dels últims pastors tradicionals que queden.

Abans de comentar el llibre m’agradaria parlar una mica de l’autor. Daniel Rangil forma part d’una generació, la nascuda als anys 50, que va protagonitzar molts moviments de renovació cultural i social, un dels quals propugnava un retorn a la natura i a una forma de vida més senzilla. Aquest nou ideal va empènyer alguns habitants dels pobles i ciutats, els anomenats neorurals, a abandonar la seva vida còmoda per instal•lar-se a viure al camp. En Daniel i la seva companya van formar part d’aquest col•lectiu i, així, a principis de la dècada dels vuitanta es van instal•lar en una antiga masia vora Hortsavinyà. Allà van viure envoltats d’un paisatge impressionant, però també de persones grans que havien viscut en un món molt diferent al que ells coneixien, un món que s’acabava i la memòria del qual es perdia. Va ser llavors que l’autor va agafar una vella gravadora i va començar a entrevistar-los.

L’intent de rescatar de l’oblit les formes de vida i la mentalitat d’una gent que va viure a la primera meitat del segle XX, abans que la tecnologia i l’accés a la cultura canviés radicalment un món que havia existit durant segles, queda reflectit en el títol. Com el mateix autor ens explica en el pròleg, “de l’any vuit” és una expressió antiga que també pretén salvar de l’oblit i que és equivalent a la “de l’any de la picor”.

Després de molts anys de recopilació i estudi per fi ens presenta el primer volum del que serà una sèrie de llibres en què transcriurà les converses mantingudes durant aquests anys amb els habitants del Montnegre, un espai geogràfic molt proper i amb unes característiques pròpies. Gràcies a tots aquests testimonis ens podem fer una idea de com vivien i pensaven totes aquestes persones.

En aquest primer volum l’autor comença a tractar temes que transiten entre la realitat i la fantasia, malgrat que moltes de les coses que ara considerem ficció formessin part de les creences d’aquella gent: llops, serpents, bandolers, bruixes, ànimes en pena, tresors amagats, dones d’aigua, cases encantades... Els diferents temes estan exposats d’una manera ordenada en capítols, i encapçalats per una introducció de l’autor, el qual no només s’ha dedicat a reproduir literalment els testimonis, sinó que ha fet un treball de recerca i investigació per omplir els buits que quedaven i donar respostes a alguns interrogants que se li plantejaven. En aquestes introduccions, escrites amb un estil àgil però treballat i ric, les dades erudites s’entrellacen amb els comentaris personals i biogràfics donant com a resultat un text fresc i amè.

Un dels encerts del llibre ha estat reproduir amb exactitud el llenguatge dels informants, on es veuen reflectits tant els trets dialectals i col•loquials, incloent els fonètics, com els castellanismes. Tot i que un llibre d’aquestes característiques podria fer-se pesat, la veritat és que en Daniel Rangil, amb les seves explicacions i la selecció adequada dels textos, ha aconseguit que sigui amè i que un cop l’has començat a llegir, no puguis deixar-lo. No només són les històries que ens reprodueix, algunes de les quals ens fan somriure i d’altres ens posen la pell de gallina, sinó el món que hi ha com a rerefons. És com si els diversos fragments fossin les peces d’un trencaclosques. Un cop encaixades les parts podem formar un quadre complert, que no és altra cosa que un retrat de la vida quotidiana d’unes gents molt properes en el temps i l’espai, però alhora molt llunyanes.

Assumpta Farré

TH 33 Local

2008-07-24T10:35:00.000-07:00

LA INDÚSTRIA CATALANA AL SERVEI DE LA GUERRA

Del pintallavis a la bala. La indústria de guerra a Catalunya
TVC: Montserrat Besses (direcció); Marc Sansa (realització)
Sala Municipal, 9 de febrer de 2008

L’acte de presentació, organitzat per la Regidoria de Cultura, va consistir en la projecció del documental emès per Televisió de Catalunya el 29 de novembre de l’any passat i un col·loqui posterior. Hi van assistir una seixantena de persones.

El documental explica les transformacions que va viure la indústria catalana per adaptar-se, a partir del juliol de 1936, a la fabricació de material de guerra per fornir el front republicà.

El col·loqui es va fer amb la periodista Montserrat Besses, directora del documental, Marc Sansa, realitzador i autor de la música original, i amb un dels protagonistes del reportatge, l’arenyenc Eliseu Làzaro, que al 1936 era torner dels tallers de Can Palomer d’Arenys de Mar, que juntament amb altres empreses van ser agrupats a les Bàscules Lletjós, també a Arenys de Mar.

El procés d’elaboració del documental va ser un dels temes tractats al col·loqui, però la presència d’Eliseu Lázaro va aportar a l’acte l’experiència personal d’un dels protagonistes de la història explicada en el treball: com alguns empresaris, conjuntament amb els seus treballadors, van posar els seus tallers al servei de les necessitats bèl·liques de la Generalitat. Una actitud que en alguns casos es va adoptar per veritable esperit de lluita i de defensa de la República, però en d’altres també per evitar anar al front. La presència de Montserrat Catalán, directora de l’Arxiu Tarradellas, va permetre tractar durant la xerrada el vessant polític-històric del tema. Cal destacar que la feina feta pels autors del reportatge va contribuir de manera fonamental a la publicació de les més de dues-centes fotografies que apareixen en el llibre La indústria de guerra a Catalunya, de Josep Tarradellas (Lleida: Pagès editors, 2007).

Pere Franch

UNA EINA PER CONÈIXER ENCARA MÉS BÉ EL NOSTRE ENTORN

Passejades a peu per Arenys de Munt. 2a edició
Gaspar Casals i Jordi Rossell
Arenys de Munt: Ajuntament, 2008. 161 p.
Dissabte, 19 d’abril. Masia de Can Borrell.

La primera edició de Passejades a peu per Arenys de Munt es va publicar l’abril de 2003. Se’n van fer mil exemplars i va rebre una acollida molt bona per part del públic, com mostra el fet que s’han venut tots els exemplars, cosa que ha portat ara els autors a fer-ne una segona edició, revisada i ampliada.

La principal novetat d’aquesta nova edició és que s’han afegit al final tres itineraris nous als 33 que hi havia en la primera. El primer recorre el camí de can Montalt, que passa pel vessant solell dels Tres Turons i que és el camí que anys enrere unia Arenys de Munt amb Sant Vicenç de Montalt i Sant Andreu de Llavaneres. Un camí, per cert, que després d’anys d’abandonament va ser recuperat i senyalitzat per un grup de voluntaris. El segon itinerari nou recorre la pineda de Can Jalpí, i el tercer és una caminada de 20 minuts que travessa el paratge del Fangar, un dels racons d’Arenys de Munt on el conreu de cirerers és més antic, segons els autors.

El llibre inclou un mapa, ara en color i amb més elements visuals, que proporcionen més claredat i senzillesa. També s’han perfeccionat les referències de la durada, la distància, el desnivell i l’aproximació de cada itinerari, cosa que fa la guia encara més útil.

A part d’aquestes incorporacions, també hi ha canvis en la redacció d’alguns itineraris, perquè algunes referències han desaparegut i n’hi ha d’altres de noves. Haver pogut afegir tres camins que estaven abandonats o embardissats és un èxit per a la recuperació del nostre entorn, però, com diuen Casals i Rossell, “és un balanç pobre (...). Els camins són un patrimoni públic prou valuós, i cal potenciar el seu ús i coneixement”. Aquest és per mi el principal mèrit del llibre: que fomenta el coneixement de l’entorn, i a més ho fa, en aquesta segona edició, amb una eina útil, precisa i molt fiable, on, de manera molt subtil, es nota el respecte i l’amor dels autors pel medi natural.

Pere Franch